La rosa que no vaig rebre 

Sant Jordi, identitat catalana i les persones que encara queden fora.

Por Mei Pinto

Mai ningú m’ha regalat una rosa per Sant Jordi.

Vaig créixer en un context on aquesta tradició no tenia gaire presència. A casa no es celebrava i durant molts anys Sant Jordi era sobretot una cosa que veia passar al carrer o a l’escola. Amb el temps, però, també vaig començar a desitjar la rosa, el llibre, la sensació de formar part d’una tradició que tothom semblava compartir. Però a mesura que ha anat passant el temps també he començat a preguntar-me si Sant Jordi representa realment a tothom. Com a catalana filla de migrants, sovint he tingut la sensació que aquesta celebració, que es presenta com una de les expressions més clares de la identitat catalana, no sempre reflecteix la diversitat real de la societat catalana actual.

Sant Jordi s’ha consolidat amb els anys com una de les festivitats culturals més importants de Catalunya. Cada 23 d’abril els carrers s’omplen de parades de llibres i roses, i la diada es viu com una celebració de la cultura, de la literatura i també d’una certa idea de Catalunya. Però la manera com avui coneixem aquesta festa també és el resultat d’un procés històric relativament recent. La celebració del llibre va ser impulsada durant el segle XX pel sector editorial i amb el temps s’ha convertit en un dels moments més importants de l’any per a la indústria cultural. Això no treu valor a la festa, però sí que potser em convida a reflexionar sobre com es construeixen les tradicions i sobre què representen. És precisament a partir d’això que començo a veure unes contradiccions que em costen ignorar. 

Catalunya ha canviat molt en les últimes dècades. Des de finals del segle XX, especialment després de la caiguda del mur de Berlín i amb els processos de globalització, el món ha experimentat importants moviments migratoris a escala internacional. Catalunya no n’ha estat una excepció: avui és una societat cada vegada més diversa, formada també per moltes persones que provenen de famílies migrants o que han crescut entre diferents cultures. Moltes d’aquestes persones, com jo, se senten catalanes, han crescut aquí i formen part de la vida social i cultural del país. Tot i així, la manera com sovint es parla de la identitat catalana continua sent bastant homogènia, com si aquesta identitat tingués uns límits molt clars. A més, moltes vegades aquestes noves realitats continuen sent percebudes com si fossin externes a la identitat catalana, en lloc de formar-ne part.

Aquesta realitat també es reflecteix en el discurs públic. Catalunya (i especialment Barcelona) sovint es presenta com un espai obert, divers i progressista. La ciutat es promociona internacionalment com un lloc cosmopolita, tolerant i culturalment vibrant. És una imatge que conec, però de vegades l’obertura que es projecta cap a fora no és la mateixa que es viu cap a dins. Però per a moltes persones migrants o de segona generació aquesta obertura no sempre es tradueix en una inclusió real. Encara avui moltes persones continuen trobant barreres en l’accés a determinats espais socials, culturals o laborals, i sovint la seva presència es percep com a externa a la identitat catalana. Aquesta tensió també es pot percebre en alguns espais que es defineixen com a progressistes o transformadors. Sovint es parla de diversitat, de justícia social o de transformació del sistema, però molts d’aquests espais continuen sent força homogenis. Es parla d’un món més obert i més inclusiu, però no sempre es qüestiona qui està realment present en aquests debats i qui continua quedant fora.

La defensa de la llengua i la cultura catalanes ha estat històricament una eina important de resistència política i cultural. Després de diversos episodis de repressió al llarg de la història, amb la memòria del franquisme encara recent, fa que moltes persones sentin la necessitat de protegir aquesta identitat. Tanmateix, en una societat cada vegada més diversa, aquesta defensa també planteja nous reptes. Quan la identitat es construeix únicament des d’una lògica de protecció davant d’allò que es percep com una amenaça, corre el risc de convertir-se en un espai tancat. Incorporar mirades més crítiques (o fins i tot perspectives decolonials) pot ajudar a repensar alguns relats simplificats sobre la història i la identitat catalana. Catalunya ha viscut processos de repressió i subordinació dins de l’Estat espanyol, i això forma part de la seva memòria política. Reconèixer aquesta complexitat pot ajudar també a repensar la manera com es construeix avui la identitat catalana en una societat marcada per la globalització, les migracions i la convivència de múltiples experiències culturals. La qüestió, potser, no és si cal defensar la cultura pròpia, sinó com es fa aquesta defensa. Quan la identitat es construeix com un espai massa tancat, pot acabar ignorant realitats que ja formen part de la societat catalana actual. Si, en canvi, es pensa com un projecte obert, pot convertir-se en un espai capaç d’incorporar les múltiples experiències que conviuen avui al país.

Potser Sant Jordi podria ser una oportunitat per repensar tot això. Si és una festa que celebra la cultura i la identitat, també hauria de reflectir la pluralitat real de la societat catalana actual. Una cultura viva no és una cultura fixa ni immòbil, sinó una cultura que canvia, que es transforma.  

En una societat cada vegada més diversa, potser ha arribat el moment que la identitat catalana també es replantegi a si mateixa. No per deixar de ser el que és, sinó per preguntar-se a qui inclou, i a qui encara deixa fora.