Eleni Mavros
Viure en parella implica moltes negociacions invisibles: els horaris, els silencis, els hàbits. També d’altres més quotidians i inesperats, com les formes de doblegar les tovalloles, organitzar els tuppers o els llibres. Recordo com el dia de la mudança, quan per fi vam obrir les capses, vaig pensar en com una biblioteca pot revelar una persona. De cop, el terra de la sala-menjador es va omplir de piles inconnexes, novel·les contemporànies en diferents idiomes al costat d’assaig i manuals de tècniques de brodat, sota llibres d’història, biografies i una barreja de textos filosòfics travessant l’Atlàntic. Sobretot, però, una quantitat sorprenent de llibres de futbol, molts més dels que m’hagués imaginat mai.
Recordo la sensació gairebé íntima de barrejar-los. No era només buscar un lloc en les estanteries noves, era ajuntar idiomes, interessos, obsessions i maneres de mirar el món dins d’un mateix espai físic. Aquella primera biblioteca compartida era, d’alguna manera, una promesa. Era com dir “vull conèixer cada racó del teu cap”, i deixar sempre espai per fer créixer aquesta col·lecció junts.
Però amb el temps, aquesta acumulació també pesa. Els llibres arriben en dates concretes, aniversaris, Nadal, Sant Jordi … com si fossin una aposta segura, un regal que sempre funciona. I s’apilen. I esperen. I, en el meu cas, sovint no arriben a ser llegits. Des de les estanteries, em miren. Potser soc jo qui m’hi projecta una sensació difusa de culpa cada vegada que, abans d’anar a dormir, trio un episodi d’una sèrie en lloc d’obrir-ne un.
Perquè la veritat és que m’encanta el true crime. I Els Soprano. Fins al punt que tinc un llibre de receptes inspirat en la sèrie de mafiosos de Nova Jersey, que em van regalar amb tota la bona intenció del món. És un llibre que existeix en una zona estranya: entre l’objecte de consum cultural i la broma privada, entre el llibre que podria utilitzar i el que simplement ocupa un lloc.
Aquesta tensió entre el llibre com a contingut i el llibre com a objecte es fa encara més evident al carrer. Sovint em trobo llibres abandonats: caixes al costat dels contenidors, prestatgeries improvisades a les voreres. I els agafo, en part per una mena de compassió absurda, com si els llibres poguessin ser rebutjats en un sentit humà, però també per una altra cosa menys romàntica: la seva aparença. Les portades, la tipografia, el color del paper, el disseny gràfic. Com a artista, no puc evitar donar valor a aquesta dimensió. De vegades, el llibre no m’interessa pel que diu sinó pel que és. Per la seva materialitat. Per la seva presència. Això també és una forma de lectura, encara que no sigui literària.
A casa, aquests llibres conviuen amb la resta. Canarios: variedades, crianza, exhibición o Golpe Bajo de José Legrá probablement no encapçalen la meva llista de lectures pendents, però tenen una bellesa particular, gairebé accidental. M’agrada pensar que, en rescatar-los, els ofereixo una segona vida — encara que sigui només com a objectes contemplats, com a fragments d’una col·lecció que mai no serà del tot coherent.
Potser, al final, la biblioteca no és tant un reflex de què hem llegit com del que aspirem a ser, del que hem estat, i també del que simplement ens agrada mirar.
inmediaresmagazine.com 