Si el temps és or, quants diners ens deuen?

Ricard Soler Vilallonga

Avui no seré ni el primer ni l’últim a cagar-me amb el lamentable servei que ofereix Renfe Rodalies. I és que el fet de maleir la Renfe ja s’ha tornat una tradició catalana tan típica com les sardanes o els calçots. Per qui tingui el plaer de no saber de què estic parlant ara en faré un breu resum. Pel que fa al transport ferroviari a Catalunya tens dues opcions: rodalies o ferrocarrils catalans. Quasi com dos tipus de castes socials, els privilegiats que poden gaudir dels puntuals ferrocarrils i els desgraciats, entre els quals m’incloc, que hem de suportar diàriament tota classe d’incidències de Rodalies. Des de trens fantasmes a trajectes eterns. Tot i les promeses tant del govern com de Renfe per millorar els serveis any rere any, sembla que quedin en falses esperances.

Fa unes setmanes, vaig sortir de casa amb la intenció d’agafar la línia R4 direcció Manresa. El trajecte consta de cinc parades entre Vilafranca del Penedès i Martorell, passant per les estacions de la Granada, Lavern Subirats, Sant Sadurní d’Anoia i Gèlida. Un trajecte no molt llarg de menys de mitja hora. A les 15.40 ja estava de camí a l’estació per agafar un tren que sortia a les 15:52. Amb temps vaig arribar a l’estació de Vilafranca. Traient el meu abonament recurrent vaig passar el peatge. Tot i estar anunciat que passaria per la via dos vaig preguntar per assegurar-me, ja que no seria la primera vegada que de cop passa per una altra via i com un ramat d’ovelles ens hauríem de canviar d’andana. Un cop confirmat vaig anar en cerca d’un banc per esperar aquells suposats 7 minuts que quedaven perquè passés el tren. Vaig localitzar un banc, en seure una veu em va saludar. Un amic de la feina. Vam posar-nos al dia, fins que va sorgir una de les típiques preguntes entre viatgers de la Renfe “Quanta estona portes aquí?” -“40 minuts”. La resposta tot i ser habitual, sorprèn i la tensió es comença a palpar en l’ambient.

L’odi a la Renfe, el que uneix a tota Catalunya.

El meu company estudia mecànica i tenia un examen a les 17:30 a Martorell. Una altra norma no escrita com a viatger recurrent de la Renfe, és que si has d’arribar puntual a un lloc, agafa un tren abans del que la lògica et demana. El tren anterior no havia passat i aquest ja s’endarreria 5 minuts. Eren les 15:57. Sense donar-li més importància del necessari vam continuar parlant i el temps anava passant. Ningú avisava de res i el tren que havia d’agafar ja no apareixia a la pantalla, el següent passava a les 16:22. L’Izan, el meu amic va deixar d’explicar-me la seva vida i va començar a posar-se tens. Aquesta tensió es va anar encomanant a poc a poc per l’andana. La gent s’aixecava a mirar la pantalla amb l’esperança que baixes el temps. D’altres no podien parar de caminar de punta a punta de l’andana per gestionar els nervis. Alguns començaven a intercanviar algunes paraules, tot i ser desconeguts, desfogant-se de la Renfe. La injustícia fa comunitat i xarxa. L’Izan va agafar el mòbil i seguidament se’l va col·locar a l’orella. Estava trucant a algú. Vaig intuir per la conversa que era el seu pare, al qual li va demanar si el podria portar amb cotxe, ja que el tren feia pinta que seguiria sense aparèixer. Mentre estava en trucada li vaig fer un gest amb la mà, assenyalant-me i vocalitzant sense emetre ni un so la següent pregunta: “puc venir amb tu?”. Va riure i va afirmar amb el cap. Vam abandonar l’andana i l’estació. Recolzats en el sortint d’un mur vam esperar que vingués el seu pare per finalment arribar al meu destí. Al cap d’uns minuts un suv de color blanc es va aturar davant nostre i vam pujar. Abans de res el pare va deixar anar la següent pregunta sense esperar cap mena de resposta: “Ja ha tornat a fer-ne de les seves la Renfe?” La resposta era evident. A les 16:57 vaig baixar del cotxe agraint que m’haguessin portat. Una hora per arribar Martorell i sort del pare de l’Izan, si no segurament encara caminaria amunt i avall per l’andana de la via dos de l’estació de Vilafranca del Penedès.

Aquesta és una de les mil anècdotes que qualsevol viatger habitual ha viscut en aquests últims anys per aquestes vies. Rodalies ja no és un servei públic; és més aviat un test de resistència psicològica. Us imagineu un tren de Renfe sense incidències? Sense retards diaris de més de 20 minuts? Sembla que parlem d’una utopia. I per què no ens parem a mencionar les condicions dels vagons? La seva higiene? O de les obres interminables? L’únic avantatge que es pot treure d’aquestes experiències és el fet de desenvolupar una paciència envejable. Ara bé, si ens posem a contar el temps que perdem asseguts en una andana de Rodalies les hores s’acaben transformant en dies i fins i tot setmanes. I com bé diu el refrany el temps és or. Llavors quants diners ens deu Rodalies?