«Para mí, los libros no son papel impreso. Son mapas de experiencia humana. […] Para mí, los libros son una especie de segunda comunidad»1
Els llibres, en una època en la qual no sabem què tan a prova de fissures són les realitats, són menys un luxe, menys una necessitat d’oci i més un medi de supervivència.
Gabriel Ventura és un escriptor polifacètic que cultiva la poesia, la prosa, l’entrevista, la ficció, el guió i l’epístola. El seu pensament, accions, publicacions i treball se centren en les arts visuals i escèniques.
El seu últim llibre de poemes, Apunts per a un incendi dels ulls (2020) —que dona nom a l’exposició del MACBA (2021), reflexiona sobre la iconoclàstia i la capacitat de rebel·lió del llenguatge sensorial.
Ventura va presentar la publicació d’aquesta obra amb una acció de 24 hores (on va dormir), durant les quals va fer vida a l’aparador de la llibreria Documenta de Barcelona llegint, compartint i signant llibres. Fidel a la convicció que la poesia és una experiència viscuda i compartida.
«Uns apunts també són l’inici d’una crisi, el relat explícit d’un trànsit, d’un canvi que no s’hauria d’haver vist. El descobriment d’una ocultació. La pregunta és: per què feia falta amagar allò?» 2
Apunts per un a un incendi dels ulls és un llibre que reflexiona sobre la iconoclàstia i l’adoració d’imatges a partir de la poesia. La possibilitat de fracturar el llenguatge, generar friccions a través de la poesia, entenent el llenguatge com un cos en construcció, elàstic i mutant, ple d’orificis. És una experiència lingüística a través de poètica i política, l’obra aborda temes com la revolta, la innocència, la destrucció i la transformació. «Arrencar el cap del cos del poder», encara podem rebel·lar-nos mitjançant el llenguatge?
El llibre comença amb la fotografia en blanc i negre de l’estàtua de Napoleó enderrocada en la revolució de la Comuna de París en 1871, acompanya un petit text inicial «El monòleg de la imatge sobirana» que obra el llibre. Reflexiona sobre què passa quan es tira una estàtua, quan cauen els ídols i es generen canvis de perspectiva. És un pensament interessant sobre la idea d’imatge, perquè és una revolució en la qual participa Rimbaud (un dels fundadors de la poesia moderna) i també Manet està implicat, en aquest sentit, és una espècie de gest fundacional on s’uneix la revolta poètica i política. Dilèctica entre imatge i poesia.
Bé sabem que l’escriptura és una tradició molt antiga, i aquest llibre genera friccions a través de la poesia, fractura el llenguatge. Qüestiona si la poesia pot generar la fascinació que generen les imatges i la pròpia relació imatge-poesia. Trenca amb la idea tradicional de la literatura de relacionar autor-obra, no pretén ser obra mestra, t’endinsa en la idea del llibre com a experiència com una “exposició d’art”, algunes obres t’agraden, altres et fascinen i d’altres simplement acompanyen el context. No és una obra tancada encara que el llibre sigui publicat, així es demostra al final amb «Quadern de fugues o versos descartats» que són una sèrie de notes, versos o fragments que reflexionen sobre el procés, aporten idees sobre els poemes o versos descartats, com utilitzar el material i ens pregunta què és el que fa que un llibre estigui tancat o no.
Els llibres acaben prenent forma sols, però sempre tenen un context a darrere que tracta sobre escriure en col·lectiu i beure totes de la font del líquid lèxic, sempre passen coses al teu voltant, existeix una simbiosi, tot això afecta les nostres obres. Els llibres són comunitat, són experiència humana. «Analitzar la literatura en aquest sentit: com a inscripció de l’Ésser» 3. En efecte, els poemes són temptatives. La metàfora és matriu, és possibilitadora, però també és barricada, és resistència i límit i requereix imaginaris compartits, d’experiències compartides. La poesia és refugi per totes.
Duc la poesia a la sang jo.
I conservo tots els poemes dins de la memòria
com en una calaixera endreçada.
Soc una gerra plena d’aigua.
D’aigua senzilla com la
de les rieres i la de les fonts.
Em tombo i aboco un raig de versos.
I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los.
Perquè el paper és l’aigua dolça del riu que es perd al mar.
És el lloc on fracassen les coses.
La poesia ha de ser lliure com un rossinyol.
Com un matí. Com l’aire finet del vespre.
Que va a França. O no. On vol. 4
1 KLUGE, Alexandre [s/d]
2 VENTURA, Gabriel. Apunts per a un incendi dels ulls. 2ª ed. Barcelona: Documents Documenta, 2020
3 MERLEAU-PONTY, Maurice. Le visible et l’invisible. pàg. 251 ed. Espanya: Ediciones Nueva Visión, 2012
4 SOLÀ, Irene. Canto jo i la muntanya balla. ed. Barcelona: Anagrama. 2019
inmediaresmagazine.com 