És indiscutible l’acceleracionisme en el que estem immersos. Com si estiguéssim dins d’un corrent marí que ens empeny i del qual no en som capaços de sortir. Pensem quan estem produint? Encara tenim aquest espai-temps?
D’ençà que tinc aquestes preguntes al cap, han anat apareixent mentre treballo i en la gran majoria d’ocasions la resposta sempre és la mateixa: no. No tenim aquest espai per pensar, no tenim el temps per fer-ho. Pensem i conceptualitzem abans (i sovint, ni això), un cop comencem la producció ja no hi ha marxa enrere. Seguim uns ritmes que no ens deixen pensar. I quan dic pensar, em refereixo a aturar-se un moment per reflexionar sobre el què i el com ho estem fent. Sobre si té sentit tot això o si simplement ho fem per inèrcia, perquè portem posat el pilot automàtic per poder respondre als ritmes exigits.
A partir d’aquest punt em qüestiono el què, amb tanta rapidesa, es categoritza com a obsolet. Aquest adjectiu es defineix com antiquat o inadequat per les circumstàncies, moda o necessitats actuals. Inadequat per a què? Alguna cosa que demana uns ritmes de treball més lents dels establerts, és inadequat? Inadequat per a qui? Qui ho decideix?
Aquesta definició la va fer servir un client del bar on treballo els caps de setmana. Ell, en Pascu, treballa a una impremta. Pel que m’explicava és una impremta força gran, on accepten encàrrecs d’altres empreses per imprimir, principalment embalatges (per a aquelles persones que no sé molt bé perquè preferiu els anglicismes, packaging) i etiquetatge de productes, com per exemple ampolles de vi. En Pascu em va comentar que fa més de 20 anys que hi és a l’empresa, que abans tenien una Heidelberg per a fer certs acabats, però que ara això ja estava obsolet perquè trigaven molt i era massa costós el procés.
Això em va fer pensar. La paraula correcta és “obsoleta” o simplement estan de desús? Quan li vaig preguntar per quina màquina havien substituït aquella vella Heidelberg per a poder oferir els mateixos acabats, em va dir que no la van substituir per cap. Simplement, ja no els oferien. És a dir, s’han desplaçat unes tecnologies que, fins al moment, poden fer certes coses que les noves tecnologies digitals no, per una qüestió de productivitat, de velocitat i de beneficis. En Pascu no la sap fer servir, ell està en la part d’impressió offset, però apuntava que s’hi va quedar amb les ganes. En eliminar la Heidelberg també van fer fora als dos impressors que la feien anar. Això vol dir que aquelles dues persones també es van quedar obsoletes? Pot quedar-se obsoleta una persona? Què passa amb el seu coneixement sobre aquesta tecnologia?
Contràriament a aquesta visió productivista trobem un corrent que defensa una aposta i un retorn a aquestes tècniques i aquestes maneres de fer lentes. Una manera d’entendre el procés del fer diferent de l’exemple de l’empresa on treballa en Pascu. Un exemple d’això a què m’estic referint és L’Automàtica, entre moltes altres.
L’Automàtica és una associació cultural sense ànim de lucre creada l’any 2011. Un col·lectiu format actualment per 15 socis. Col·lectiu amb diferents perfils professionals: dissenyadors gràfics, poetes, artistes i il·lustradors. En els inicis, L’Automàtica va nàixer amb la intenció d’evitar la desaparició d’una impremta familiar a la Vila de Gràcia, a Barcelona. Van reconvertir la impremta IFA talleres gráficos, fundada l’any 1963, en el que definien com un lloc d’experimentació un “lloc de trobada”1.
En un primer estrat, es pot afirmar que L’Automàtica és un taller d’impressió. Com a impremta, compta amb dues Minerves Heidelberg d’aspes, una Minerva Ibèrica semiautomàtica, una Ibèrica Universal d’acabats, una guillotina Haas, més de 120 jocs de tipografies de plom i fusta, una offset GTO 52 i dos tòrculs de prova. Però el projecte de L’Automàtica representa una proposta que supera el marc d’una impremta. És un projecte d’autogestió, autoaprenentatge i autoproducció que ha construït un espai on s’acullen “propostes híbrides, més enllà de la impressió i la comunicació”2. Un espai de programació cultural independent que recull pràctiques artístiques experimentals i transdisciplinàries, que passen per la poesia, el cinema, l’art sonor, la música, la pedagogia i per descomptat, les propostes gràfiques com l’autoedició.
Al contrari de l’empresa que explicava abans, a L’Automàtica fa una reivindicació al coneixement obert i al coneixement que es transmet de generació en generació. Una persona clau en aquest projecte ha estat i és en Ferran Fandos, el mestre impressor i hereu de l’antiga impremta IFA. Impressor i maquinista que s’ha convertit en tutor i mentor del projecte. Qui ha compartit el seu coneixement tècnic sobre aquests sistemes d’impressió i conjuntament han pogut convertir L’Automàtica en un espai de divulgació. Suposo que els socis d’aquesta associació no consideren que les persones puguin quedar-se obsoletes.
Ara bé, com molt bé sap fer el sistema, no s’ha trigat a capitalitzar des d’un bon principi aquesta reivindicació per les tècniques i sistemes d’impressió analògics. Pervertint el que considero com un posicionament polític, en casos com l’exemple de L’Automàtica, i convertint-lo en una moda. Quina sorpresa! Un nou exemple de fetitxisme. No és cap sorpresa, però fa mal. Fa mal que per voler aconseguir un joc (bastant pobre i incomplet) d’unes 20 o 25 lletres de tipos de fusta, et demanin 200 € en una fira d’antiquaris a Barcelona. Fa mal que per una Boston de palanca manual i un calaix per a tipo (buit) et demanin 3.300 €, “precio poco negociable” a mil anuncios. I el que potser fa més mal és veure Pinterest i Instagram ple de fotografies on apareixen tipos de fusta de cos de cartelleria convertits en una mena de quadres decoratius amb la paraula Love, Life, Welcome o la que promogui l’algoritme de les xarxes socials en aquest moment.
Com es pot intuir, la meva posició davant d’això és absolutament contrària. Em nego a pagar 200 € per 20 lletres ni 3.300 € perquè la llei de l’oferta i la demanda així ho dictamini. Prou de fetitxisme, prou del culte al vintage. Per aquesta raó la via que queda és l’autosuficiència, el fet de fer-ho per un mateix, què no vull dir sol (!)3. Una via per poder fer-ho és involucrant tecnologies i processos digitals per a hibridar-los amb aquests sistemes analògics. És a dir, aprofitar tecnologies que puguin permetre’ns continuar utilitzant aquestes tècniques analògiques.
Estem en la situació de què no tinc tipos per poder imprimir i no tinc l’economia per anar pagant aquestes quantitats de diners per a 20 o 25 lletres. Què passa si digitalitzo una tipografia i la reprodueixo en fusta amb una fresadora CNC? O si l’imprimeixo en 3D? I si la tallo en làser? Impressió post digital. No es tracta entre una dicotomia entre una o l’altra, entre analògic o digital. Hibridar, entrellaçar diferents tipus de tecnologies pot representar una alternativa des de la perspectiva presentada. Des del posicionament polític que esmentava abans, de pensar mentre es fa, on la tria d’aquestes tècniques sigui amb una consciència activa i sabent què representa apostar per la lentitud en un marc on la immediatesa és una exigència.
És difícil, ho he viscut en les meves pròpies carns: ser conscient dels temps que implica, deixar de pensar amb els ritmes de treball i amb l’autoexigència amb què ens tenen ensenyats des de petits, costa. Fa uns dies vaig imprimir una octaveta al taller d’edició de l’Escola Massana. Aquesta recollia un seguit de preguntes, algunes bolcades en aquest text. L’octaveta per ella mateixa, a banda de representar un punt del procés reflexiu al voltant d’aquest tema, ha suposat un aprenentatge en si mateixa. Compondre una columna amb tipografia de cos 12 i imprimir-la en una premsa destinada a proves i cartelleria (què és l’única que tenim a l’escola, sinó ja ens n’aniríem a la premsa vertical i a part de ser força imprecisa a l’hora de voler imprimir diverses còpies pot arribar a fer-se molt feixuc), no va ser fàcil. Va representar un procés on vaig ser conscient que també hi poses el cos en imprimir i aquest, es relaciona amb cada procés. On m’anaven sorgint moltes més preguntes de les que estava imprimint. Quins efectes té en mi, estar dret tanta estona, concentrat mirant una tipografia tan petita? Vaig arribar a aprendre’m i automatitzar els moviments per recordar-me en quina posició estava cada lletra al calaix i poder reduir temps. Per què vull reduir temps? És per evitar estar tanta estona dret i quiet? És per les ganes de començar a imprimir? Sense tenir present la importància d’aquesta primera part de disseny? Són les ganes de voler veure algun resultat? Per què necessito veure un resultat final? Són els efectes de la velocitat i la productivitat que tinc interioritzats?
Són preguntes que encara no m’he contestat.
Martí Altimira Bernat
1. L’AUTOMÀTICA, Ajuda’ns a moure L’Automàtica [vídeo], 2015.
2. Ibid.
3. De nou, pels fans dels anglicismes, us haurà vingut al cap les sigles DIY (Do It Yourself, en català, Fes-ho Tu Mateix) i DIWO (Do It With Otthers, en català, Fes-ho Amb Altres). També capitalitzats i buidats del component subversiu de l’autogestió cooperativa i emplenats d’un aprofitament neoliberal, amb mantres de “jo puc amb tot”, en el cas del DIY, o “unir-se per ser més competitiu”, en el cas del DIWO.
inmediaresmagazine.com 