Ens interessa la cultura sound system i rave per algunes raons, però sobretot perquè és una forma de resistència sonora que ocupa espais, mou cossos i qüestiona el sistema. D’aquesta manera, aquest reportatge és el resultat de les nostres investigacions i vivències en primera persona com a joves implicades en aquesta escena, des d’una mirada crítica per aquest fenomen.
Tot comença a Jamaica, entre els anys 50 i 60, en un context de desigualtat i precarietat. Va ser allà on col·lectius de joves van començar a muntar el que es coneix com a sound systems: equips de so mòbils formats per altaveus, amplificadors i plats que permetien punxar música als carrers, patis o places, fent que la música, d’alguna manera, fos accessible a tothom. El que avui és vist com un acte cultural tenia en aquell moment molta força. Portar la festa al barri, a la gent, sense necessitat d’espais comercials ni permisos. Persones com Coxsone Dodd1 i King Tubby2 van ser pioners en desenvolupar no només el so, sinó tota una estètica i una actitud que posava en valor la comunitat, el ball i l’experimentació sonora.
Amb la migració jamaicana al Regne Unit durant els 70 i 80, la cultura sound system es va traslladar a ciutats com Londres, Birmingham i Bristol, on es va fusionar amb noves realitats urbanes. Allà va començar a influenciar estils com el jungle, el dubstep i el garage, i va deixar una empremta inesborrable en festivals com el Notting Hill Carnival, on encara avui els sound systems són els esdeveniments centrals.
Paral·lelament, als clubs de Chicago i Detroit, joves afroamericans i llatins estaven creant el house i el techno. Aquestes músiques, també nascudes en contextos on la marginalitat i la creativitat van de la mà, van arribar a Europa durant els anys 80, i van explotar a Anglaterra amb el Second Summer of Love (1988-89). Va ser en aquell moment, on les raves van començar a créixer: trobades massives, il·legals, en naus, camps i llocs abandonats, on la música electrònica, l’ecstasy i un sentiment de comunitat donaven lloc a experiències col·lectives de festa.
El moviment free party, que neix a principis dels 90 amb col·lectius com Spiral Tribe, pren aquestes característiques i les porta més enllà. Festes gratuïtes, autogestionades i mòbils. Aquests grups viatjaven en camions carregats amb altaveus i muntaven raves allà on podien. No es tractava només de fer festes, sinó de crear una altra manera de viure la música, l’espai i la comunitat. La resposta institucional no es va fer esperar: al Regne Unit, la Criminal Justice Act de 1994 va intentar frenar aquest moviment prohibint trobades amb beats repetitius. Però la cultura rave no va desaparèixer, sinó que es va desplaçar, es va reinventar i va continuar vivint als marges.
A Catalunya, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, la cultura sound system i rave també ha arrelat. Coneixem joves que munten els seus equips de so, que organitzen festes a boscos, fàbriques abandonades o cases okupes. Sovint, aquestes festes no tenen ànim de lucre i són construïdes amb l’esforç col·lectiu de moltes persones. Es punxa des de dub fins a techno, hardtek, drum’n’bass o breakcore. Tot i això, el més important no és el gènere que sona sinó l’actitud, l’autogestió, el respecte, la llibertat i la cura mútua.
Durant la nostra recerca vam investigar espais com La Korrósiva a Montcada i Reixac i La Cinètika de Sant Andreu, Barcelona, on els sound systems i les festes esdevenen una eina de resistència cultural. Va ser a La Korrósiva que vam saber com es combina la vida quotidiana d’una comuna amb l’organització de concerts i raves en un ambient segur i obert. Hi ha assemblees, cuina col·lectiva, tallers de cartells, etc. A La Cinètika, l’activitat és constant amb tallers, projeccions, sessions de música, tot amb una clara vocació política i comunitària.
Aquesta cultura no només parla de música, sinó també de drets. Dret a l’oci lliure, al gaudi compartit, a ocupar els espais abandonats, a fer festa sense consum obligat, sense seguretat privada i sense patrocinadors. És una manera d’existir fora del sistema, però també de qüestionar-lo. Per això, les raves i els sound systems són tan incòmodes per les institucions. No encaixen, perquè no venen, perquè no es poden controlar.
Considerem aquestes festes insurgents ja que desafien directament les normes establertes sobre com, on i amb qui una persona es pot divertir. No estan regides pel consum, sinó per la col·laboració; no busquen beneficis econòmics, sinó experiències compartides. A través del ball, la música i l’autogestió, es generen espais on les jerarquies tradicionals s’afebleixen, on la gent es pot relacionar d’una manera més horitzontal i lliure. Esdevé un acte contra l’aïllament, la precarietat, la privatització dels espais i l’estandardització de l’oci.
Tot i així, aquests actes també tenen contradiccions. El món de la festa il·legal de vegades falten mecanismes clars per gestionar conflictes o possibles riscos, i malauradament hi ha col·lectius que reprodueixen dinàmiques masclistes o excloents. Però molts d’aquests grups implicats en els esdeveniments són conscients d’això i treballen per fer front. Creen protocols, fan assemblees mixtes, posen punts liles i espais de descans al accés de tots i totes.
Al final, el més important és que aquests espais existeixen. Que hi hagi gent que s’organitza per muntar-ho i fer-ho possible, per fer una festa per a tots i totes, per compartir música i comunitat fora de la línia comercial. El so, quan és col·lectiu, pot fer tremolar encara més el terra i el sistema.
inmediaresmagazine.com 