La relació no es jeràrquica

JOANA GARCIA I SERRANO

La subordinació històrica de les dones i l’explotació sistemàtica de la terra no són fenòmens aïllats. Formen part d’un mateix sistema de pensament i de poder: una visió patriarcal i dualista del món que separa, jerarquitza i domina. Aquest model ha reduït tant la terra com a les dones a recursos útils, disponibles per a l’extracció i el control. En aquest context, l’ecofeminisme s’alça com un marc crític que uneix les lluites feminista i ecologista, i que ens convida a reconèixer la interdependència profunda entre totes les formes de vida. 

Com ha mostrat Vandana Shiva, física i pensadora índia, les dones han estat protagonistes invisibles de la producció d’aliments i la sostenibilitat de la vida, especialment en entorns rurals. Tot i això, han estat excloses de la presa de decisions i desposseïdes dels recursos que elles mateixes contribueixen a generar. Al llibre Who Really Feeds the World, Shiva denuncia l’impacte destructiu de l’agricultura industrial i de les grans corporacions, i reivindica un retorn al coneixement local, comunitari i sostenible, que posi la vida —i no el benefici— al centre. Aquest model alternatiu no només és més just i posa els drets de les dones a la Índia al centre, sinó també per al planeta. 

El capitalisme funciona a partir d’una violència estructural que sovint resta invisible. Una violència que no només destrueix ecosistemes, sinó que també configura les nostres relacions personals, laborals i emocionals. El feminisme ha ajudat a desemmascarar aquesta violència simbòlica, especialment a través de la crítica a la manera com s’ha construït socialment la figura de la dona. Simone de Beauvoir, a El segon sexe, assenyala com la dona havia quedat reduïda a l’altre, associada a la natura, a la passivitat i a la cíclicitat, mentre l’home es reservava el domini de la cultura, la raó i la història. Aquesta oposició artificial ha estat fonamental per justificar la seva exclusió de l’àmbit públic i polític. De manera similar, la filosofia de Hegel presentava la dona com a més propera a formes de vida inferiors —vegetals, animals—, naturalitzant així la seva subjugació. 

Però aquesta associació entre dona i natura, encara que crítica, pot ser reapropriada des d’una altra mirada. Una mirada que entengui la connexió amb la natura no com una condemna, sinó com una possibilitat compartida. No es tracta d’identificar dones i natura per essència, sinó d’entendre que totes les persones, independentment del nostre gènere i sexe, compartim una condició comuna: som de la terra. No som éssers separats del món, sinó expressió d’un mateix procés vital. Aquesta idea, profundament arrelada en diverses tradicions filosòfiques i espirituals, és el cor d’una ecologia radical. 

El monisme filosòfic sosté que la realitat no està dividida entre cos i ment, entre natura i esperit, sinó que tot forma part d’una sola substància, d’una mateixa realitat, ni homes ni dones, ni rics ni pobres, ni matèria ni ment. Aquesta perspectiva desafia el pensament dualista, que ha separat el subjecte de l’objecte, l’humà del no-humà. En canvi, el monisme proposa una visió integrada: ment i matèria són dues expressions d’una mateixa essència. Així, no hi ha jerarquia ontològica entre la consciència humana i el món material; tot està interconnectat, tot es relaciona, tot és u. 

Aquesta visió coincideix amb algunes tradicions del pensament oriental, especialment amb el budisme, que sosté la idea de la interdependència radical entre tots els éssers. El concepte de pratītyasamutpāda (originació dependent) afirma que res no existeix de manera independent, sinó que tot es dona en relació amb tot. El jo no és una entitat separada, sinó una construcció temporal sorgida de múltiples causes i condicions. Aquesta comprensió condueix a una ètica de la cura, la compassió i la responsabilitat col·lectiva, que també trobem en les propostes ecofeministes. 

En aquest sentit, la pensadora aymara Elvira Espejo Ayca introdueix el concepte de criança mútua, una idea que ens recorda que tots els éssers vius es cuiden i es donen forma recíprocament. Aquesta mirada no és individualista ni antropocèntrica, sinó relacional i comunitària. No hi ha un jo que sosté el món, sinó un món de relacions que fan possible el jo. L’ecofeminisme beu d’aquesta saviesa ancestral i la combina amb l’anàlisi crítica contemporània, per imaginar noves maneres de viure, de relacionar-nos i de sostenir la vida. 

En definitiva, pensar l’ecofeminisme és pensar en la unitat. No com a uniformitat, sinó com a consciència de la nostra interdependència radical. Venim tots del mateix origen —la terra, l’aigua, l’aire, el sol— i hi tornarem. Som matèria viva, som terra, som relació. La separació entre nosaltres i el món és una il·lusió cultural que ha tingut conseqüències devastadores. Superar-la és, potser, un dels passos més urgents per a construir un futur més just, habitable i sostenible. 

Quan entenem que el maltractament a la terra és també un maltractament a nosaltres mateixes, emergeix la necessitat d’un nou relat, d’una nova ètica i d’una nova pràctica de vida. Una vida que posi al centre la cura, la corresponsabilitat i el respecte per totes les formes d’existència. L’ecofeminisme, en aquest sentit, no és només una crítica política: és també una proposta filosòfica profunda, una invitació a recordar que no estem separades del món. 

Una persona només es coneix a si mateixa en la mesura que coneix el món. només en el mon es fa consciència de si mateixa i només en si mateixa es fa consciència del món.