A Kan Pasqual, una masia okupada als peus de Collserola, es fa pa un cop per setmana. Cada dimecres al matí, algú de la casa encén el forn de llenya, activa la massa mare i posa les mans a la pastera. No és només per ells: el pa es reparteix entre altres cases, amigues i famílies properes. És una pràctica que ja fa anys que es manté viva i que forma part de la identitat de la casa. Fer pa, aquí, és molt més que cuinar: és un gest col·lectiu, un ritme setmanal que estructura la convivència i sosté una altra manera d’habitar el món. A Kan Pasqual no hi ha cobertura, o si n’hi ha, és inestable. Per no molesta: més aviat allibera. Travessar la reixa d’aquesta masia de Collserola és creuar una frontera invisible. D’un costat, el món de fora ràpid, hiperconnectat, parcel·lat en calendaris, de l’altre, una forma de vida que sembla antiga per que, a cada pas, es revela urgentment contemporània. Aquí el pa es fa amb forn de llenya i es comparteix. Aquí el menjar no és només aliment, sinó pràctica de sosteniment. I jo hi vaig anar per aix : per aprendre a fer pa.
Vaig arribar un dimarts al vespre. Era fosc i la casa bullia d’olors. Arr s, espàrrecs, herbes. La cuina era plena de mans que tallaven, remenaven, servien. Sense jerarquia, sense pressa. Sopar a Kan Pasqual no és una pausa entre coses, sinó el centre del mateix del dia. Ningú pregunta “quant falta”, ningú mira el rellotge. Senzillament s’està. La cuina esdevé lloc de trobada, de coordinació espontània. I aix ja diu molt: perquè la cuina, quan és compartida, és sempre un espai polític.
Després de sopar, amb el Julen, que viu a la casa des de fa un any, vam començar a preparar la massa mare. Ho vam fer sense manuals, cap mesura exacta, per sí confiança. La transmissió del saber és directa, oral, corporal. No hi ha “experts”, sinó companys. A Kan Pasqual, el coneixement no s’acumula: circula. És aquesta fluïdesa, aquesta capacitat de posar el saber en comú, la que fa sostenible la vida comunitària. Vivim en un món on saber és poder. Aquí, saber és vincle.
Vaig dormir en una habitació petita, amb el galliner a tocar. Quan em vaig despertar amb el cant dels galls, vaig entendre que aquí el temps es viu amb el cos. No hi ha notificacions, per sí ritmes. El ritme del foc, de la fermentació, del cos cansat que reclama pausa. Vaig baixar cap al forn. El Julen i el Dani ja hi eren. Portaven els cabells recollits i un aire de concentració tranquil·la. Vam començar a preparar la pastera: un recipient de fusta gran, on es barreja tot. Farina integral, massa mare, aigua. Res més. Amassar així és feina física. El gest es repeteix, per no es torna mecànic. Cada cop que la mà toca la massa, busca alguna cosa: la textura justa, l’elasticitat desitjada. Fer pa així no és reproduir una recepta, sinó entrar en un procés que no es pot dominar. És cooperar amb el temps, amb els elements, amb els altres.
Mentre amassàvem, no pensava només en la tècnica. Pensava en el que estàvem fent, literalment: transformar la matèria amb les mans. I ho fèiem junts. En un món on tot tendeix a separar-se, a fragmentarse, on les tasques es tornen solitàries i les responsabilitats es reparteixen verticalment, aquí es treballava colze a colze. Pot semblar una cosa petita, fer pa plegats. Per és, en realitat, un acte radical. Perquè cuinar junts implica confiar, cedir, escoltar. I aquestes són precisament les habilitats que el sistema no ens ensenya a desenvolupar.
Després de deixar la massa reposar, vam esmorzar. Una taula amb torrades, pasta de cacauet feta a casa, infusió d’herbes collides al voltant. Tothom portava alguna cosa, ningú preguntava què tocava fer. La responsabilitat era compartida. Com la conversa. Parlar mentre es menja és una pràctica que es perd. A fora, els àpats sovint són efímers, funcionals. Aquí, són estructuradors del vincle. Es menja per nodrir-se, sí, per també per estar. Per reconèixer-se part d’un espai comú.
Vam tornar al forn. Ara tocava fer porcions. Amb una balança senzilla, tallàvem la massa, la plegàvem, l’humitejàvem, hi afegíem llavors de civada. Formar el pa és gairebé una dansa. Cada gest es fa amb atenció. No per perfecció, sinó per respecte. Aquella massa és fruit del treball compartit. Tractar-la bé és una manera de tractar bé a l’altre. Quan ja vam tenir quaranta pans als motlles, vam encendre el forn. Un forn de pedra, que demana una hora de foc viu. L’escalfor era intensa. La fumera et feia picar els ulls. Per en comptes de molestar, aquest contacte amb la matèria tenia alguna cosa de necessari. Com si el fet de suar, de notar el foc al rostre, fos una manera de recordar que estàs fent alguna cosa real. Que aquí no hi ha simulació. Tot el que es fa a Kan Pasqual és tangible, mesurable amb els sentits.
L’enfornada va durar uns quaranta minuts. Mentre esperàvem, vam seure a fora. Vam fer una Fanta. Parlàvem de la vida de la casa. No hi havia res a fer, més que esperar. I aix , avui dia, ja és una forma de resistència. Com diu Josep Maria Esquirol, “la resistència no és només defensiva, sinó creadora d’un espai habitable.” Fer pa a Kan Pasqual no és només fer pa, sinó crear un espai per ser-hi plegats, sense objectius concrets, sense pressions. Aix , en si mateix, ja és un gest contra el món que ens exigeix utilitat constant. Quan vam treure els pans del forn, la cuina va omplir-se d’una olor que només reconeixes quan la casa i el menjar són una sola cosa. I després vam dinar. Érem una desena de persones. Unes havien cuinat empanades, altres amanida, unes postres gregues, un dimecres d’entre setmana. Tot es col·locava a una taula comuna, i cadascú s’hi servia. No hi havia un protocol, per sí una atenció mútua. Si algú agafava massa, s’ho repensava. Si algú no tenia pa, se li passava. Aquestes microdiplomàcies silencioses són la base de qualsevol comunitat real. A diferència de les relacions digitals ràpides, visuals, sovint superficials, aquí les relacions es construeixen a foc lent, com el pa. I deixen empremta.
Quan vaig marxar, el Julen em va fer un dibuix a mà del camí per arribar a l’autobús. Va ser el meu mapa per sortir de la muntanya. Una línia traçada per algú que havia compartit amb mi un dia, un forn, una massa, una conversa. No me’n vaig endur només pa. Me’n vaig endur una imatge viva d’all que podríem recuperar si apostéssim, de veritat, per la vida compartida.
Perquè sí, és cert: viure en comunitat implica conflicte, esforç, renúncia a la comoditat individual. Per també ofereix un tipus de llibertat que el sistema no entén: la llibertat de cuidar, de ser cuidada, de tenir un lloc a la taula on la teva presència importa. Fer pa potser sembla un gest petit. Per si es fa col·lectivament, amb cos i amb temps, pot arribar a transformar la manera com entenem la convivència.
Kan Pasqual no és només un lloc. És una forma d’estar al món. I fer pa allà no és només una pràctica de cuina. És una forma de recordar que el vincle pot ser central, que el temps pot ser lent, i que la comunitat, quan és real, té gust, té olor i té temperatura.
inmediaresmagazine.com 