Com si es tractés d’un organisme viu, la ciutat de Barcelona reacciona als atacs de la seva classe política amb foc per febres i barricades per suors. Moments en què els seus habitants es declaren ingovernables i posen cos i ànima contra el règim del poder. És quan la ciutat s’ergeix com la Rosa de Foc.
Va ser en un d’aquests moments quan, de més joveneta, vaig tenir el gust de veure la ciutat erigir-se. Una experiència d’organització col·lectiva i solidaritat que em va marcar de per vida. Foren les manifestacions pels encausats del procés, la famosa batalla d’Urquinaona, a les quals jo assistia amb un botiquí de primers auxilis, per si em trobava algú ferit per la repressió policial: ulls adolorits pel gas, cops de porra o un atac de pànic. En aquell escenari grotesc de càntics, objectes llençats pels aires, allaus de gent corrent i trets de bales de foam, vaig veure per primer cop la meva musa: el contenidor cremant, la barricada del segle XXI. Es movien al mig del carrer entre uns quants manifestants i s’encenien per aturar l’avenç de les BRIMO i de la línia policial. El foc anava desfent, a poc a poc, el contenidor, així com l’asfalt que reposava a sota. El contenidor va esdevenir un símbol de la lluita dels desposseïts a la ciutat, les flames van tornar a protagonitzar les nits i el terme Rosa de Foc va reaparèixer als diaris.
Una barricada pot ser un element físic, però també cultural. Les podem construir amb panots, contenidors i sacs de patates, així com amb llapis, poemes i pinzells. És la cultura combativa, l’agit prop, la contracultura. La que es troba a primera línia de la denúncia política i s’atreveix a imaginar futurs alternatius a la socialdemocràcia de deriva feixista. La que denuncia presons, fronteres sense llibertat de circulació, un cos policial que desnona cada dia i reprimeix les protestes del seu poble, i que recolza amb la venda d’armes el genocidi de l’estat d’Israel.
Un exemple de barricada cultural és l’obra d’Helios Gómez, artista gitano nascut a Triana el 1905. Va entrellaçar art i política, creant unes meravelloses obres de denúncia. És conegut pel fresc que va pintar a la presó Model durant la seva estada, en homenatge als presos i a la patrona de Barcelona. A mi em criden molt l’atenció les seves xilografies tallades en fusta, que il·lustren, en el cas de ¡Viva Octubre!, la revolució d’Astúries de 1934, dibuixades mentre era tancat a la presó-embarcació Uruguay.
També tenim exemples contemporanis, com el muralista Roc Blackblock, que es centra en la memòria històrica i el comentari polític per plasmar en dissenys de gran format grans barricades culturals. Destaco la façana del CSA Can Vies, que guarneix l’edifici històric amb el lema “Poder popular”.
La investigació històrica i cultural es materialitza en una revista amb el nom de La Barricada, que fa un recorregut i posa en relació fets històrics amb obres de tota mena. És un recorregut subjectiu i no aprofundeix en cada tema, però sí que serveix per fer-se una idea del que ha viscut aquesta ciutat. Podeu accedir-hi des d’aquest enllaç.
Finalment, he volgut fer una barricada cerimonial: la figura d’un contenidor cremant fet de cera. Per recordar-nos quina és la ciutat on vivim i estar sempre a punt per encendre la flama. És una espelma blanca, feta amb un motlle de silicona a partir del negatiu d’una impressió 3D. Pròximament estarà a la venda perquè pugui okupar el vostre altar i pugueu resar per la fi del capitalisme.
inmediaresmagazine.com 