per Elia Camerlynck
L’antropòleg Robin Dunbar va formular una teoria que ha fet fortuna: segons la mida del nostre cervell, la mida perfecte del nostre grup social és de 150 persones. És a dir, 150 persones de les que en coneixem les cares, els noms i que es coneguin entre elles. Aquest número màgic no surt d’enlloc, remet a les estructures socials dels primers humans, a quan vivíem en grups petits, interdependents, i amb vincles densos, compartits i sostinguts pel temps i l’espai. Però, ¿com adaptar aquest estudi dins la complexitat social urbana actual?
En l’actualitat, i sobretot en les ciutats modernes, trobar-se envoltat de 150 persones que no només coneguis, sinó que també estiguin relacionades entre elles sembla una fantasia. La manera que tenim de relacionar-nos funciona més com a constel·lacions de subgrups que com una comunitat cohesionada. És a dir, és molt probable que estiguis envoltat d’aquestes 150 persones, però la teva xarxa social està dispersa entre col·legues de feina, afinitats culturals, contactes digitals i relacions de conveniència, sense que aquests nodes comparteixin gairebé res entre si. El resultat és una fragmentació relacional: podem estar envoltats de cares conegudes, però poques comparteixen espais o històries amb nosaltres.
Aquesta dispersió ens aïlla i empobreix els nostres espais de safareig. Quan ja no tenim una plaça, una escala o un banc comú des d’on observar, comentar i cuidar el que passa al nostre voltant, el safreig esdevé un exercici solitari. Ens trobem parlant de realitats que no vivim directament, i el relat compartit es va dissolent.
En aquest desert comunitari, la cultura popular actua com un refugi simbòlic. Les sèries, els realities o els streams ens ofereixen un paisatge emocional comú. Coneixem els personatges, els conflictes, els girs dramàtics. Ens serveixen per generar conversa, per omplir silencis i fins i tot per simular complicitats. Però aquestes relacions enllaunades no són substituts reals de la comunitat; són simulacres que ens permeten continuar representant el joc social sense haver de construir xarxes de debò.
El problema s’agreuja amb les dinàmiques de mobilitat constant i la precarietat residencial, que desfan les arrels emocionals i territorials. Ens desplacem contínuament, deixant enrere vincles abans que puguin consolidar-se. Internet ofereix un mirall infinit de converses, però com recorda Dunbar: “és molt difícil plorar en una espatlla virtual”. Compartim dades, memes i opinions, però el calor del cos i la veu en presència continua essent insubstituïble.
El safareig és molt més que un intercanvi de xafarderies, és, abans que res, un espai d’intercanvi afectiu i comunitari que ens permet estar més connectades les unes a les altres. El safareig éstà lligat intrínsecament a la nostra cultura com a humans, ens serveix com a mirall social i ens ajuda a entendre com cuidar millor a les persones que ens envolten.
Reapropiar-se del safareig és un pas imprescindible per tenir lligams comunitaris reals. Per aprendre a trobar, conjuntament, solucions creatives als nostres problemes i per sentir-nos acompanyats en un context que ens aïlla cada cop més. Per això és molt important deixar d’entendre’l com una pràctica menor i donar-li el temps i l’espai perquè pugui crear-se un safareig de qualitat: recuperar les converses lentes, l’intercanvi innecessari, el plaer de les històries petites. Potser cal reconstruir els vincles des del gest aparentment banal de preguntar: “Has vist què ha passat avui al barri?” I fer-ho amb algú que ho hagi vist també.
Com diu Na Pai al seu llibre “en defensa del safareig”, “el safareig és la salsa de la vida“! I recau en nosaltres com surt de bona aquesta salsa.
inmediaresmagazine.com 