Vaig aprendre a veure l’invisible visible d’aquell racó de mar

Un relat de sentipensar, agència i escolta a Moitas, al nord-est del Brasil.

Per Jana Ruiz

Moitas és un poblat de pescadors al nord-est del Brasil, on he crescut entre estades familiars. Aquest gener hi vaig tornar, ja no només com a visitant, sinó amb el propòsit d’obrir-me a una pràctica artística vinculada al territori. No sabia ben bé què hi faria, però alguna cosa dins meu demanava acció, contacte, escolta. Sabia, això sí, que volia treballar des del cos i des de la intuïció, allunyant-me del centre de la raó i de la visió antropocèntrica. D’aquella disposició en va néixer l’exploració amb un peix a La Capbussada, el meu TFG.

Aquell matí vam caminar fins al final de la platja. M’acompanyaven la Lola i el Xaves, testimonis i còmplices d’aquell moment d’obertura. El vent era intens i l’olor de sal i matèria morta ja arribava abans que pogués veure’l. El camurupim, un peix gegantí, estava a la sorra, a mig camí entre el mar i el manglar. Les mosques el celebraven. Jo, en canvi, m’hi acostava amb una barreja d’inquietud i curiositat, sense saber encara que hi buscava. El meu cos es resistia, però també em cridava. M’hi vaig apropar amb les mans obertes, sense saber ben bé què feia, però sabent que havia de fer-ho així. El peix estava en descomposició, amb l’esquelet mig exposat i escates que brillaven malgrat la mort. Em vaig ajupir i, guiada per una intuïció que encara avui no sabria traduir del tot, vaig començar a retirar-li escates. Algunes es desprenien fàcilment, d’altres semblaven enganxades a la pell com si no volguessin marxar. Les vaig anar posant al damunt del meu cos, una a una, com un gest ritual que no buscava significat, només presència. Però el vent se les enduia. Vaig gratar la sorra, creant un forat on poder resguardar-me del seu moviment. Poc a poc, el forat prenia la forma del meu cos, i m’hi vaig acabar estirant. Vaig tornar a posar-me les escates: a les cames, entre els dits dels peus, al ventre, al coll, als ulls. Una a la boca. No era un acte planejat ni escenificat. Era un deixar-me fer. Després, vaig sentir la necessitat de tapar-me amb sorra i quedar-me allà, quieta. La sorra em va cobrir, amb l’ajuda del Xaves, fins al pit.

Aquest deixar fer és una actitud que he anat aprenent, no només amb el cos sinó també amb el pensament. Com escriu Jane Bennett, “l’agència està lligada a una trajectòria, a una direccionalitat oberta”. El que passa, passa, i la matèria —fins i tot la morta— no és mai passiva. El camurupim, el vent, les mosques, la sorra, tots eren actants, agents amb capacitat de transformar-me. I jo, una més en aquell escenari sense paraules. Coberta de sorra i escates, vaig sentir com un pes m’envaïa. No era por. Era una mena de son profunda, com si alguna cosa dins meu es disposés a morir. Vaig tancar els ulls. El silenci es va fer espès, d’un silenci d’algu finit. No era només el silenci sorollós del voltant, sinó el d’un espai interior, buit de pensament, ple de cos. Quan vaig obrir els ulls, alguna cosa havia canviat. No sé ben bé si dins meu o fora. Però el món semblava més dens, més viu. Em vaig aixecar a poc a poc, vaig tancar el forat amb sorra, i vaig caminar cap al mar. L’aigua, freda i salada, em va acollir amb una mena de calma necessària. Després del bany, vaig tornar al lloc on estava el camurupim. El vaig mirar de nou, aquesta vegada amb agraïment. No per haver estat objecte de l’acció, sinó per haver-ne estat agent. En aquell gest senzill de tornar-hi, vaig sentir la necessitat d’agrair-li el seu estar, la seva agència, la seva força fins i tot en la mort. I vaig marxar dient “Adeu, Camurupim”.

Va ser després, en rellegir aquella vivència, que vaig entendre que havia estat més que una acció artística. Havia estat un diàleg entre cossos: el meu i els altres presents —el peix, la sorra, el vent, les escates, les mosques–, un moment de sentipensar amb tot el que m’envoltava. La matèria, com diuen Bennett o Elvira Espejo, vibra, viu, actua. I jo no havia fet més que respondre a aquella vibració amb el meu cos. Per això, la meva pràctica no busca representar, sinó habitar. No vol construir un discurs sobre el no-humà, sinó dissoldre’m amb ell i entendre la seva agència; perquè mentre existeixin en l’espai, tot i morts, continuen afectant. I jo, allà sota les escates, em vaig transformar.

Aquesta és la diferència entre crear un objecte artístic i viure una experiència essencial. El cos, com fa l’Ana Mendieta, pot ser obra sense necessitat d’objectualitat. I més enllà, el cos pot ser obra quan és llenguatge, percepció, canal; movent-me en aquest lloc fràgil entre l’art i la vida, perquè aquest ‘ritu’ intuïtiu és part del meu fer, un fer travessat per la meva identitat.

També em vaig qüestionar. Per què jo? Què em permet acostar-me a un peix mort, intervenir-lo simbòlicament? Soc conscient del meu privilegi de dona blanca, occidental, amb accés, amb temps, amb protecció. A Moitas, per la gent del poble, el mar no és un espai de contemplació, és treball, és foscor. Per a mi, en canvi, és gaudi i possibilitat. Aquesta diferència l’assumeixo amb respecte i autoconsciència. Com diu Elvira Espejo, cal reconèixer el lloc des d’on parlem i el vincle amb la comunitat que ens acull. És per això que he intentat que la vivència tingui cura, escolta i respecte. No deixar rastre, no alterar el territori, no imposar-hi res. Només ser-hi, i deixar que la pràctica m’afecti. I en aquest afecte, trobar sentit. Potser per això, en aquell moment final al mar, vaig sentir-me més viva que mai. Com si la meva pell hagués après a escoltar amb escates, com si m’hagués descentrat prou per formar part de l’escena sense dominar-la.

Després d’aquella capbussada, vaig començar a escriure. Primer, per no oblidar. Després, per entendre. I ara, per compartir. La crònica no és només un relat del que va passar. És una forma de relectura viva, una altra manera d’escoltar. I com diu la Fina Miralles, l’art és una relació, és una extensió de la meva vida. I no es tracta de representar, sinó de veure-hi el que normalment no mirem, el que és invisible visible. Allò que no es veu a simple vista, però que sorgeix quan t’hi deixes endur, quan deixes de mirar per contemplar. Així, en aquell racó de mar, vaig aprendre a sentir la força i la presència de tots els actants, i a formar-ne part.

Aquesta exploració, que en el TFG anomeno La Capbussada, és això, una manera d’estar al món. De tornar a sentir el vincle amb el més-que-humà, desfent la jerarquia que ens separa. I de deixar que el cos, la sorra, el vent i els peixos ens ensenyin un altre tipus de coneixement. Un coneixement humil, sensible, lent, que no busca resultats, sinó afectes. Potser la matèria no parla amb paraules. Però està viva. I el meu cos pensant, en aquell racó de mar, el va entendre.