És el turisme el que va salvar l’economia, o el que ens condemnarà a ser aquesta l’única font d’ingressos? Aquesta pregunta, pot semblar senzilla en aparença, podriem fins i tot pensar que és pot respondre simplement amb un sí o un no. Però en realitat és molt més complexa, es una resposta la qual pot ser condicionada per tota mena de matisos, contradiccions i conseqüències que poden anar més enllà de les dades econòmiques o les temporades altes. A Formentera, parlar de turisme no és només parlar de feina, d’ingressos o de creixement. És, sobretot, parlar de canvi. I parlar de canvi, en aquest context, vol dir parlar de pèrdues, de renúncies i d’identitat.
És indubtable que el turisme va significar una sortida en un moment crític. Després de la Guerra Civil, amb una economia rural precària, un aïllament geogràfic important i una manca d’oportunitats, l’arribada dels primers turistes i la progressiva consolidació d’aquest sector com a motor econòmic ens va donar l’oportunitat de poder viure. I aixó és reflexa clarament amb el boom dels anys seixanta, on la vida a les Pitiüses va canviar per complet: va arribar l’electricitat a molts punts de l’illa, es van construir carreteres, es van obrir escoles i comerços, i moltes famílies van poder accedir per primer cop a un sou estable.
Però aquest “progrés” no va venir sol. Va venir acompanyat d’una transformació profunda que, amb el pas dels anys, s’ha fet gairebé irreversible. Quan una societat es bolca en un únic sector productiu, es fa vulnerable. I això és el que ens ha passat. La pagesia, les salines, l’artesania o la pesca —que havien estat la base de l’economia i la cultura formenterenca— han anat desapareixent, deixant enrere no només una activitat laboral, sinó una manera d’entendre el món. Allò que abans es feia per necessitat, ara gairebé s’ha convertit en folklore, en peça de museu, en anècdota per entretenir el turista.
La dependència del turisme ha transformat l’illa en un aparador. Un lloc que es ven millor com més “autèntic” sembla, però que, al mateix temps, cada vegada ho és menys. El discurs institucional parla de sostenibilitat, però les xifres són clares: més de 2 milions de turistes passen cada any per Eivissa i Formentera. L’illa, amb poc més de 12.000 habitants, es veu desbordada cada estiu. Els preus dels habitatges s’han disparat, els comerços tradicionals han estat substituïts per botigues de moda estacional, i els espais naturals pateixen una pressió constant.
Aquest procés, conegut com a gentrificació, no només afecta l’economia local, sinó també el teixit social i cultural. Les famílies que vivien del camp han vist com la terra ja no serveix per sembrar, sinó per construir-hi hotels. Els oficis tradicionals, han estat relegats a una activitat gairebé testimonial. I molts dels costums que formaven part del dia a dia han quedat reduïts a una mostra folklòrica que es representa per a l’oci dels visitants.
El problema no és el turisme en si. El problema és haver construït un model econòmic exclusivament al voltant d’ell. No hi ha una aposta real per diversificar, per fomentar altres sectors, per revaloritzar els oficis i coneixements locals, ni per garantir el relleu generacional de les activitats que ens van fer ser qui som. L’illa s’ha venut a un model de consum immediat, i els qui hi viuen han hagut d’adaptar-se o marxar. Com deia la meva mare, “mos venem as diable”, i a vegades, ni tan sols sabem a quin preu.
A més, aquest model ha generat una mena de contradicció col·lectiva: sabem que el turisme ens proporciona feina, però alhora en patim les conseqüències. Ens queixem del trànsit, dels preus, de la massificació, de la pèrdua de l’essència… però molts no poden fer altra cosa que continuar treballant dins aquest sistema, perquè no hi ha alternatives. I això ens fa creure que el futur ja està escrit, i ja és massa tard per a marxa enrere.
I tanmateix, potser encara som a temps. Encara queden persones que recorden com era Formentera abans, que poden explicar com es feien les festes, com es cuinava, com es treballava al camp o com es vivien els dies sense rellotge. Encara hi ha joves amb interès per aprendre, per arrelar-se, per conservar allò que queda viu i recuperar allò que s’ha oblidat. Però per fer-ho, cal donar-los eines. Cal educació, cal visibilitat, cal voluntat política i cal una societat que posi en valor allò propi. Per que tenim la sort de que vivim millor que quan vivien els nostres “güelus”, de que podem viure més que sobre viure. I per tant, pot ser ara és el moment d’ensenyar tots els costums que no van poder-se anar passant a causa del treball, de totes les hores que van invertir per a crear una illa prospera, per a sortir de la pobresa.
Fer illa avui és un acte de resistència. És triar parlar amb els “güelus”, aprendre. És entendre que els costums no són només records bonics, sinó formes de viure que parlen de la nostra relació amb l’entorn, amb el temps, amb la comunitat. I és també entendre que no podem viure només del record, que cal projectar aquest llegat cap al futur, adaptar-lo, compartir-lo, i fer-lo viu.
Per això, quan ens preguntem si el turisme ens ha salvat o ens condemna, la resposta no pot ser unívoca. Ens va salvar, sí, però si no actuam, també ens condemnarà. Ens condemnarà, a no poder viure a la nostra pròpia terra, a deixar de reconèixer-nos en allò que abans ens definia.
Encara som a temps de replantejar-nos el camí. De posar límits, de protegir el territori, d’invertir en cultura, en pagesia, en oficis, en educació. De fer de la nostra manera de viure un valor i no una postal. El turisme no ha de ser el problema, però no pot ser l’única solució. Si volem seguir sent illa —i no només escenari— hem de començar per recordar, per escoltar i per sembrar de nou. Perquè les arrels no creixen soles: necessiten cura, espai i temps. I això, avui, és més urgent que mai.
inmediaresmagazine.com 