Una escola entre onades

L’Escola del Mar s’inaugurà a la platja de Pescadors de la Barceloneta l’agost del 1921, però va començar a funcionar a inicis del 1922. Formava part de l’Escola Nova, un nou model educatiu que l’Ajuntament de Barcelona va instaurar en un moment d’innovacions pedagògiques que es van començar a veure a altres parts d’Europa i del món, basat en noves pràctiques i metodologies educatives, com el contacte amb la natura i l’aprendre a través del fer. Aquest model educatiu es basava en la pedagogia del francès Célestin Freinet (Gars, 1896-Vence, 1966). 

Manuel Ainaud (Barcelona, 1885-1932) va ser el principal responsable del naixement de la nostra escola. Director de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i fill de família treballadora, va dedicar la seva vida a lluitar per una escola pública, gratuïta i de qualitat a la seva ciutat natal. Durant les primeres dècades del segle XX hi havia una predisposició de l’Ajuntament per millorar la salut de la infantesa i reduir l’analfabetisme. Després de viatjar per Europa i prendre nota de les noves pràctiques per a introduir-les a les escoles públiques de la seva ciutat, Ainaud va confiar la direcció de l’Escola del Mar al pedagog Pere Vergés (Barcelona, 1896-1970), qui, pel que he pogut llegir, es va guanyar tota l’estima de les mestres i les alumnes per la seva fermesa en quant a posar les necessitats de la infantesa al centre i implementar el que creia indispensable no per a formar bons estudiants, sinó bons ciutadans. El jove Pere Vergés, també descendent de família obrera, no es podia creure que li confiessin aquella tasca tan important i que tan admirava, però va posar tot de la seva part perquè la convivència a l’Escola i el desenvolupament educatiu i social de l’alumnat arribés a bon port. A L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés (1973), s’explica una anècdota que considero que transmet la predisposició i passió que tant Ainaud com Vergés tenien per l’educació, una vocació que en ocasions manca, però que ells i l’equip de mestres van mantenir durant tot el seu recorregut. Vergés recorda aquesta anècdota, una conversa, que va tenir un paper determinant en la seva vida: 
«[…] Tot d’una l’Ainaud va interrompre la conversa, m’observà amb fixesa i em digué: “Vergés, suposo que dedicareu tota la vostra vida a l’Escola del Mar.” La pregunta, que en el fons era més aviat una afirmació, em va agafar desprevingut. El compromís que em proposava d’acceptar explícitament era massa gros i  definitiu perquè qualsevol persona, posada al meu lloc, no fes per manera d’ajornar la resposta, però de fet jo mateix em vaig sorprendre d’escoltar la meva veu un xic tremolosa: “Estigui tranquil, que no faré res més.” I vam continuar parlant dels esdeveniments polítics com si res hagués passat. Admirable senyor Ainaud! Em pregunto què hi deuria veure en mi que l’impulsés a fer-me dipositari de la seva confiança. No ho puc saber, és clar, però estic tranquil perquè he complert estrictament el compromís que vaig assumir aquell migdia estiuenc, […] no he fet res més, no he dedicat la meva vida a cap altra cosa que no fos l’Escola del Mar i la supervivència del seu esperit. Anys després, quan l’Escola ja funcionava amb ple rendiment, em visità un inspector de primer ensenyament, em féu un grapat de preguntes, i després de recórrer les instal·lacions, a punt d’anar-se’n, li vaig dir: “Ya ve, sólo he hecho la Escuela del Mar.” I ell, somrient, em va respondre, “¿Le parece a usted poco?”». A vegades, quan algú està tan centrat en fer les coses bé, no és capaç de veure el seu propi valor i potencial. Però crec que tothom que conegui l’Escola del Mar i Pere Vergés, pot apreciar què és el que Manuel Ainaud va veure en ell. 

L’Escola del Mar va ser concebuda, principalment, per a infants de famílies obreres, pensada per a beneficiar la seva salut i assegurar-los l’educació, ja que aquests infants acostumaven a viure en espais més reduïts i tancats i tenien menys recursos econòmics; no era, com es podria pensar, un centre destinat a infants amb malalties, sinó que amb la proximitat al mar s’intentava prevenir possibles afeccions causades per les males condicions de les llars obreres. L’edifici era de fusta, estava construït sobre la sorra, encarat al mar, i moltes de les activitats es feien a l’aire lliure. El principal responsable de l’arquitectura va ser el noucentista Josep Goday i Casals (Mataró, 1882-Barcelona, 1936), que seguint recomanacions del metge Enric Mias i Codina (1885-1956) —ambdós membres de l’equip d’Ainaud—, va dissenyar tota l’estructura perquè fos el més amable i higiènica possible. Salvador Domènech, a El Viatge de l’Escola del Mar (2022), explica que “es va forjar un elegant i estilitzat edifici de fusta per a ser desmuntable en cas d’una emergència climàtica. De proporcions pràctiques i línies avantatjoses, comptava amb grans sales i amples finestrals de cara a la Mediterrània perquè hi poguessin entrar sol i aire a conveniència; també dependències específiques. L’altra novetat, a més de ser concebut de fusta, va venir a conseqüència de la ubicació. En lloc dels tradicionals patis o jardins, era l’única escola que disposava de sorra, amb els límits frontals del mar i el seu horitzó. En el plec de material gràfic hom pot copsar-hi la bellesa de l’estètica i l’harmonia serena de l’entorn.” 

L’Escola disposava d’un entorn privilegiat, idílic per a l’aprenentatge a l’aire lliure, moltes de les activitats didàctiques es feien a l’exterior, a la sorra de la platja de Pescadors. No hi havia examens i s’entenia que no era necessari ni òptim fer memoritzar continguts acadèmics a l’alumnat, sinó que el vertaderament important era la construcció individual de bons ciutadans i ciutadanes a partir de la interacció i la cooperació entre persones. L’equip de mestres ensenyaven a llegir i escriure, a entendre les matemàtiques, però el seu paper era d’observador i alhora de guia de les nenes i els nens, entrenant la seva autonomia i treballant la interdependència. “A l’Escola del Mar no interessava la quantitat de coneixements sinó la qualitat mitjançant un esforç de raonament. Es mirava que l’alumne comptés amb els seus propis recursos per solucionar els problemes, i per tant afrontar amb un esperit crític els aprenentatges que s’impartien d’una manera bastant globalitzada.” 

Malauradament, el 7 de gener del 1938 l’Escola del Mar va cremar. Una bomba de l’aviació feixista italiana va caure a la matinada. Es va dir que hi va caure per error, que realment l’objectiu era el Port, i podria ser, però també sabem que els objectius principals del franquisme eren la cultura, l’educació i la llibertat de pensament. Per sort no hi havia ningú en aquell moment, però tot el que s’havia construït es va veure engolit per les flames.