La Casa que fa pa

La casa que alimenta, la casa que fa comunitat, la casa que fa cultura.

Per Maria Polo i Jana Ruiz

Ens llevem passades les dotze amb l’objectiu que ja teníem previst des de feia dies, fer pa. Hem volgut quedar per fer pa, perquè tenim un lliurement, però també perquè a totes dues ens agrada cuinar. Hem volgut afrontar aquesta crónica, portant-nos al nostre terreny la temàtica de l’habitatge: “La Casa” i concretament, ‘la casa de la Jana’, on hem quedat per fer tot allò que implica fer pa.

Abans el pa es feia i es coïa al mateix forn de la casa. Potser no totes les cases en tenien, però possiblement el compartien per coure pa i altres coccions com les de Nadal, Pasqua, o el podien encarregar al forner. Abans no és ara, ara volem guanyar facilitat i rapidesa. Volem no fer el menjar, ni molt menys el pa, el comprem fet, fins i tot a la benzinera, guardat en plàstics, fent ús d’energies singulars com un microones, i intentant recollir els residus perquè tenim molt plàstic, poques gallines i pocs porcs, ni vincles amb la terra. A la casa d’abans es vivien les estacions de prop i les seves inclemències també. Les finestres i les portes no tancaven prou bé, i podien no necessitar ni clau, però els de la casa podien escalfar-se amb la cuina econòmica, el foc a terra, o la cort de porcs que travessava la casa per sota, fins a l’estança. L’estança de tot, també de fer pa, consumir-lo, guardar-lo, fer sopes escaldades i cuina d’aprofitament.

Aquesta vegada nosaltres trobem una casa que s’hi pot fer pa. I no podia ser un altre lloc que no fos ‘casa de la Jana’. És una d’aquestes cases angleses, llarga i estreta, on la llum es dosifica per la boca del pati i per l’ull del sota escala. L’estança del menjador dona al pati i la cuina. Aquest triangle de pati, cuina i taula de menjador és on trobem l’espai comunitari per fer el nostre pa. La cuina és petita i estreta, tres persones ens hi movem fregant-nos mentre parlem i ens hi desplacem, compartim dubtes, aprenentatges, gustos i maneres de fer el pa d’avui. Ho continuem conversant al voltant de la taula, separada de la sala d’estar, per un graó amb columnes art déco, sofàs i catifa davant la llar de foc. Pels que no som de la família aquesta casa se sent com un espai molt viu, que recull moltes vivències familiars. La casa sembla una exposició d’objectes que et porta als seus viatges, una casa on s’hi recull el temps i es transmet als que hi travessem una diada. És en si una llar que ella sola invoca deixar passar el temps, sense neguit. No hi ha pressa, tot dura el seu decurs natural, sense forçar un final. 

Com dèiem més amunt, la nit anterior vam sortir a ballar, i per això ens llevem tard. Anem a la cuina travessant el pati, perquè l’habitació de la Jana està separada de la casa, com si ella en tingués una de petita i pròpia. Esmorzem al costat de la Lola i amb esforç traiem algun so de la boca i planifiquem el cuinatge del pa. Feia temps que havíem dit de quedar per això de “fer pa”, però a poc a poc la festa tecno del vespre havia acaparat el pla inicial. Bé que ens vam preparar per sortir, però, en canvi, no vam preparar cap ingredient per a l’endemà. Mentre, la Lola, la mestressa de la casa, estava acabant de preparar el dinar. De l’olor del forn s’endevinava una bona menja de pollastre, segurament, amb prunes. Continuarem parlant amb ella en tornar…, primer anirem a comprar els ingredients, i de cop, ens adonem que ho hem de fer ja, perquè és diumenge i ens arrisquem a no trobar llevat fresc.

Potser per a la ressaca, o potser perquè som així, però ens hem dispersat en l’objectiu d’anar a comprar. Hem tingut sort en aconseguir prou fàcilment els ingredients: farina, llevat fresc i ceba, que, il·lusionades, ja vam pactar, feia setmanes, de fer el pa caramel·litzant la ceba. Ens hem passejat deixant-nos endur per on Sabadell ens crida. Hem passat per uns jardinets, on la Jana recorda què hi anava a veure peixos de petita. També hem passat per la pastisseria Sallés, la més antiga de la ciutat i de més anomenada, per veure-la i per recollir la nata muntada que la Lola ha encarregat per a les postres del dinar: maduixes amb nata.

Avui hem de sortir de casa i aconseguir comprar els nostres ingredients. Viure avui consisteix a treballar, com si aixecar-se cada matí a la mateixa hora ens donés oxigen. No és possible alimentar-se ballant, calen diners, l’intercanvi amb la terra i els animals queda lluny. Estem a ciutat, no s’hi pot encabir l’estar a casa més hores de les que s’hi dorm. Mengem fora de casa, sovint amb menjar precuinat, o a domicili, limitant la casa o el pis, a la funció de viure-dormir sota quatre parets i un sostre. Abans, la casa no era només un espai per viure, dormir o treballar, sinó un acte comunitari i d’autosuficiència. Les persones es feien càrrec de les seves pròpies necessitats. La casa oferia aixopluc, també espai pel conreu, la cerca de llenya per escalfar-se o cuinar, un pou, ous, carn i una altra perspectiva de vida, que contemplava la cooperació entre el veïnat. Ara, amb més facilitats energètiques, aquest model s’ha anat perdent. La casa, que abans ho reunia tot, s’ha fragmentat en espais segregats per a diferents persones i usos. Hem passat de ser comunitats autosuficients a esdevenir eines de producció, vivint només si tenim la capacitat econòmica per fer-ho.

El treball s’ha convertit en una activitat més individualitzada. Mentre que els negocis eren majoritàriament familiars i gremials i es constituïen des de les cases. L’ofici es transmetia de generació en generació, fomentant una cohesió comunitària i també limitadora d’altres vocacions. No tot era lloable.  Amb l’evolució de les economies modernes, el treball ha passat a ser una tasca on cada persona ha de guanyar el seu sou independentment, competint. Perdent aquesta connexió directa que abans hi havia amb la vida personal que es gestava al si de la casa i la família. Que l’economia se sostingui per a grans empreses i cadenes, absorbint els comerços locals, ha anat generant una separació entre l’instint de supervivència i el treball, que ens despersonalitza i ens converteix en una multitud d’engranatges que fan possible la producció. Aquest canvi té un gran efecte en la nostra vinculació actual amb la casa, allunyada de cobrir directament les necessitats bàsiques que ens mantenen vius.

En aquesta evolució actual, no només s’ha perdut l’habitatge autosuficient d’abans, sinó també la qualitat alimentària i, sobretot, el vincle amb la terra i la casa. S’ha trencat la relació amb l’entorn de cooperació, ajuda mútua i aprenentatge col·lectiu que formava part d’un quotidià més lent.

Contràriament, el fer pa demana temps i aquest temps, en un món on la velocitat i la productivitat s’han convertit en valors que s’imposen; per què fer pa, si en pots comprar arreu i sense espera? Fer pa és un acte que va més enllà de la simple necessitat alimentària. Et força a la lentitud, a un procés on no hi ha resultat immediat, a una espera que crea profunditat. Això no passa en cap altre lloc que a casa, aquest espai on cuinar es converteix en un acte de cura, d’escolta, de temps compartit. Quan cuines de debò, cuines per tothom; no només per omplir un plat, sinó per transmetre un gest de generositat més conscient. Oferir un tros de qui tu ets, d’allò que tu has creat amb les mans, els sentits i la paciència. Cuinar, i especialment fer pa, és una manera de construir comunitat, de cuidar els altres, de dedicar temps a aquells que estan a taula amb tu. El temps que hi poses, la paciència del procés, són el que dona al pa una qualitat única que no es pot vendre al supermercat. A la cuina el temps es fa tangible i es converteix en una experiència que s’assaboreix en cada mos. 

La rapidesa de la vida actual deixa poc espai per a aquest fer, però, fer pa ens atura i recorda que el que realment té valor no és la velocitat amb què arribem a l’objectiu, sinó l’experiència viscuda durant el fer. Perquè fer pa no és només un acte alimentari, és un acte de vida que passa a casa, un gest que, lentament, reconcilia la necessitat amb la generositat. 

Per tant, la casa és un lloc adequat on agrada estar, deixant passar el temps, mentre el pa puja, es cou, s’enllesca i es menja.

Al final d’aquesta crònica documentem el que ha passat fent el nostre pa. I el record ha sigut tan fàcil que sembla com si la casa hagués fet el pa mentre nosaltres despertàvem després de ballar, fer la llista d’ingredients, conversar amb la mestressa i sentint el passeig per la ciutat. Juntament amb les olors de la cocció del nostre pa amb ceba, fet per l’instint de les parets que bateguen de ‘casa de la Jana’.