Els cemintiris de les Corts

Ariadna Pons Soler

 Els cementiris de les Corts

Aquest mes d’abril se celebra un any des que es va inaugurar el Parc de la Colònia Castells de les Corts. L’espai verd és el resultat d’un pla urbanístic que ha derruït les dues-centes cases més els seus inquilins que abans ocupaven l’àrea.

El barri de les Corts està replet de solars menjats per les males herbes, custodiats per reixes metàl·liques i cartells d’empreses que auguren una demolició. Així ens ha quedat el barri: sense història ni personalitat, perquè la segona no s’aconsegueix sense la primera. En general, és un espai format d’edificis alts amb balconades llargues on habiten famílies amb suficient poder adquisitiu, tot i no viure per sobre de la diagonal. Però, de tant en tant, el que avui és el barri et dona pistes de què en un passat hi va haver alguna gesta més, un encant gairebé imperceptible, però que resta latent.

Si fas un tomb pel Camp de la Creu, una petita barriada dins de les Corts formada per uns pocs carrerons, veuràs que és un territori en extinció. Els edificis centenaris que mantenien vius el carrer Morales, el carrer d’Entença i la plaça del Carme, han estat enderrocats i substituïts per habitatges públics –en el millor dels casos– o en descampats que no pertanyen a ningú. El resultat és un barri ancestral que han deixat morir, i que sense la seva arquitectura ja no té motiu per lluitar. L’associació de veïns de les Corts ha pugnat durant dècades per conservar un patrimoni cultural que l’Ajuntament ha destruït, també per mantenir viva la història obrera i rural de les Corts, que sense els seus edificis a penes es pot intuir.

Els quatre carrils del carrer d’Entença separen aquests solars deshabitats del Camp de la Creu del que ara és un parc tirant a normalet. Amb planta quadrada, l’anomenat Parc de la Colònia Castells està limitat pels carrers Entença, Montnegre, Taquígraf Serra i Equador. En menys de deu minuts has pogut recórrer aquest enclavament on ara xalen els més petits: gespa artificial que no embruta i tobogans de darrera generació són un atractiu massa gran per aquells pares que ja no saben què fer amb els seus fills metropolitans. Els culturistes sense gimnàs també aprofiten les barres que l’ajuntament els hi ha posat. Per desgràcia, els qui tenen gossos s’han de conformar a recórrer el perímetre de l’estança, ja que les mascotes no hi poden entrar, com indica un cartell a les tres entrades del recinte. Ariadna Pons Soler

Durant la dècada dels anys vint del segle passat, un parell d’empresaris de les Corts van idear un pla urbanístic de cases barates, de planta baixa i reduïts metres quadrats per ubicar els obrers nouvinguts i, de pas, fer una mica de calés. D’aquesta comunitat veïnal, anomenada Colònia Castells, el parc que els ha substituït i on jo ara passejo, només n’ha conservat el nom.

Dels quatre passatges que articulaven aquest oasi veïnal, només en queden les runes d’un d’ells, el passatge de Piera. La lluita dels antics residents de la colònia ha tingut poc efecte en la compassió política, que tan sols ha deixat les restes del que un dia va ser la llar de dues-centes persones.

A les parets exteriors del parc, vuit plaques informatives són tot el que m’explica la vida i mort d’aquelles casetes on generacions van conviure.

Dos centenars de veïns han estat desallotjats de les seves llars per jo poder seure al banc on ara estic. No es pot negar que el resultat és temptador: un parc colorit i modern, sense terra ni arena com molts dels altres i amb espai de sobra per compartir. A canvi, els veïns del que un dia va ser la Colònia Castells, propietaris i llogaters de les cases que es trobaven entre aquests mateixos quatre carrers, han estat reubicats pel barri, que sona millor que dir que se’ls ha fet fora de les seves llars.

Però la història dels seus antecessors, que també van viure on ara hi ha uns pocs arbres despullats, no es pot reallotjar ni guardar dins un pot per tal de canviar-la de lloc.

Fa cinquanta anys els veïns van saber que algun dia la seva residència acabaria de ser un espai verd; fa vint anys, es fa fixar la seva demolició; fa quinze, es van efectuar les primeres destruccions. Avui, d’aquest poble metropolità ja no en queda res, només aquest parc on passejo.

Els antics veïns de la Colònia Castells i els Camp de la Creu s’han vist afectats pel mateix mal: un pla urbanístic dels anys cinquanta que els hi va prohibir reformar les seves cases i un consistori que poc ha tingut en compte el que poden significar quatre parets per a un veí.

Avui, el barri de les corts té dos cementiris: en un hi enterren els veïns que passen a millor vida, a l’altre els nens es tiren per un tobogan i jo hi deambulo.