UN MUR ROSA 

Por Èlia Camerlynck y Lucy Manso

Entre el laberíntic entramat de blocs del Raval, s’alçava un mur rosa. Hi havia una petita porta que amagava un oasi dins del barri. Abans era part de l’antic hospital de Santa Creu, més tard fou l’escola Massana, i després de 3 anys de la seva mudança al nou edifici, va acollir les persones que crearien l’antiga Massana.   

L’any 2020 la crisi de la pandèmia va fer més òbvia la manca de solucions per a les problemàtiques del barri, i en un ambient molt marcat per aquesta mancança, darrere aquesta paret rosa, la gent va decidir organitzar-se per trobar aquestes solucions. “Realment l’Antiga Massana era una manera del barri per autoabastir-se, no? Com donar solucions a les problemàtiques que el capital no podia oferir.” Ens explica la Dúnia, militant de l’espai. La lluita pel dret a l’habitatge, la creació d’una xarxa d’aliments per la gent del barri, la formació del sindicat laboral, de l’escoleta popular (on es feien classes de català i castellà per a nens i adults), la lluita pel dret a la salut amb la creació del gimnàs popular i la lluita per Palestina en van ser protagonistes. La Dúnia afegeix: “L’Antiga Massana era un lloc on pots organitzar-te i on podíem oferir cultura gratuïta a la gent del barri —i cultura feta per la gent del barri, molt més arrelada.” L’edifici no només va ser la casa de col·lectius culturals com Makipomba o el cor de la Magrana, sinó de tots els que l’habitaven, tots els que anaven als micros oberts, als sopars populars, als tallers de serigrafia, al cine club, al club de lectura, als shows drag, etc. “Era un lloc on em sentia acollida, on sentia que la penya estava buscant una manera de conviure acollidora, que fos natural, que fos sana, i on jo estigués bé.” Ens explica. 

Com a estudiants de la Massana, tenir aquest espai a tocar de l’escola va ser un gran gaudi. Ens va permetre concebre la creació artística com una eina per a la lluita i viure l’art com una militancia. Trobar espais de creació és una tasca dificil contemplant els preus de lloguer que hi ha avui en dia a Barcelona. A l’antiga Massana ens van assignar una sala i un antic taller de serigrafia que vam arreglar. Així, no només resoliem aquesta problemàtica sino que també ens permetia viure la creació com una cosa compartida, arrelada i en contacte amb els colectius de l’antiga massana. Aquest nadal vam montar conjuntament amb les moskes (col.lectiu d’estudiants de la nova massana) un mercat on els estudiants podien posar paradeta. La massana es va omplir de gent i vam acabar totes sopant galets i fent un bingo musical. Aquest esdeveniment, l’exposició la col.lectiva, els dinars i sopars populars entre molts altres ens ensenyaven com l’antiga massana era un projecte obert a tothom. 

Aquest ambient bulliciós i de compartir va morir el 28 de gener. Els mossos d’esquadra van arribar a primera hora del matí sense previ avis. Van acordonar la zona i van desplegar el dispositiu policial. Veïns i veïnes van començar a aplegar-se davant el cordó. Alguns van intentar forcejar per defensar l’espai i la policia no es va quedar parada “el que vam rebre van ser unes càrregues completament desmesurades, unes porres descontrolades, cops per sobre dels malucs, gent colpejada al cap, mans trencades… A mi em van donar a les cames. Que sí, potser és dins el “marc permès”, però em van donar sis o set cops. Encara tinc marques i ja han passat tres mesos.” Ens explica una de les manifestants. A la nit, els carrers del raval es van omplir de persones dolgudes i enrabiades per aquesta pèrdua, i, al seu torn, també van ser rebudes amb càrregues i persecucions.   

La pèrdua d’aquest espai ha suposat un gran buit per molta gent. El Cris, militant de Makipomba i estudiant de l’Escola Massana ens deia: “Me he sentido como una niña huérfana. Como si te quitaran algo que es súper importante para ti. No tienes dónde ir, no tienes ese lugar. Era un sitio muy seguro. Era un sitio donde podías hacer cosas. Crecer como persona. Perderlo ha sido como, en parte, perderme a mí mismo.” Barcelona ha perdut aquest icònic mur rosa, aquella cuina, aquelles sales de reunions, aquell pati d’esbarjo dels nens i pista de ball per concerts i aquells passadissos que van acollir tanta vida en el seu moment, però no ha perdut l’essència de l’Antiga Massana. La porten, allà on migrin, les militants que van fer possible el projecte i totes les que van encomanar-se de la seva energia.  

A la Barcelona de Collboni, on les necessitats de la classe oprimida són ignorades, on les veïnes són expulsades dels seus barris, on totes aquelles coses que formaven part de les nostres vides s’han tornat un privilegi, els espais d’autoorganització com l’Antiga Massana són imprescindibles. Per fer pinya davant la misèria i l’opressió, per lluitar juntes. Ha sigut un cop dur, però la lluita és llarga i seguirà des d’altres oasis de la ciutat on, com a l’antiga massana, no operen les lògiques del capital.