Quan vam baixar del cotxe, vam respirar un aire fresc i net que feia olor a bosc. Aquella casa de color de terra es trobava a una eterna hora de Barcelona, de l’única casa on havia habitat els cinc darrers (i primers), anys de la meva vida. Hi aniríem un cop cada dues setmanes a passar el cap de setmana amb el nostre pare, i dubtava sobre si algun dia arribaria a estimar la nova casa tant com la meva casa de sempre. El meu germà era el meu còmplice enmig de tota aquella incertesa.
La casa era un recinte amb un pati que tenia un jardí amb arbres fruiters a un costat i un hort i un galliner a l’altre. Teníem una gallina! I una barbacoa amb una taula llarga! Era una llàstima que estigués tan lluny de Barcelona i només poder-hi anar dos caps de setmana al mes. Almenys, el nostre pare venia cada dimarts i cada dijous a passar la tarda a la nostra casa de sempre i a sopar amb nosaltres, fins que arribava la nostra mare; per sort, sempre han mantingut una relació cordial, o almenys així ho han procurat davant nostre. Cert és que en el moment de saber que els nostres pares es separaven, les emocions que em van envair van ser la por i, sobretot, la tristesa. Vaig sentir una fissura en tot allò que jo considerava casa meva, perquè aquell espai ja no seria el mateix si el nostre pare no hi era i em sabia molt greu que els meus pares ja no s’estimessin, tot i que em van dir “però serem amics”. Després d’allò, no recordo cap moment trist en relació a la ruptura i, tot i que a vegades penso que si tot hagués anat d’una altra hauríem estat molt feliços tots quatre, sé que tampoc haguéssim estat més feliços del que som ara, perquè la decisió que van prendre va ser la correcta i han sabut gestionar tot el que era referent al meu germà i jo. Les respectives famílies també han mantingut una bona relació, així que mai he tingut cap motiu per sentir ràbia o vergonya cap a la meva llar. Les famílies, les cases, les relacions, són totes diverses per molt que tradicionalment es vulguin encaixar en un mateix motlle, i d’alguna manera això ho sé des dels cinc anys. A part de tenir dues cases, dues habitacions i dos armaris, hi ha hagut èpoques que he tingut altres “mares” i “pares”, “madrastres” i “padrastres”. Hem vist des de petits com els nostres pares començaven de zero una relació afectiva amb altres persones, algunes amb infants, i casa nostra ha passat a ser també llar per altres, amb qui hem compartit habitació, àpats, viatges i aniversaris.
Tornant a la casa de color terra, recordo que el meu pare ens va fer una mena de parc amb gronxadors i balança i va comprar dues gallines més. Cada cap de setmana recollíem els ous i durant la primavera floria l’ametller i recollíem dolços préssecs i cireres; també passejàvem pel bosc que teníem davant de casa, anàvem molt amb bicicleta i participàvem a les botifarrades populars. Després de dos anys, el meu pare va decidir vendre la casa i estar més a prop de la feina i de la seva família, així que ens vam mudar al Prat de Llobregat i allà sí que hi passàvem el cinquanta per cent del temps: cada dimarts i cada dijous, anàvem al nou pis, ubicat a una plaça ampla on hi vivien ocells que cada matí ens xiulaven el “bon dia”. Allà es va començar a complicar una mica l’organització perquè com hi anàvem un dia sí i un dia no, a part dels caps de setmana corresponents, havíem d’estar alerta de no deixar-nos cap equipació d’educació física o cap llibre de text, perquè això significava no recuperar-ho en almenys dos dies (o més, en funció del cap de setmana) o fer anar el meu pare amunt i avall amb el cotxe. Tenir dues habitacions no era fàcil de gestionar: si volia posar-me una peça de roba concreta o llegir un llibre no ho podia deixar a la vista i ja està, ho havia de portar amb mi a l’escola per després poder tenir-ho a l’habitació de l’altra casa, i ja no parlem de quan vaig començar a fer vòlei. Amb el vòlei ja havia d’estar pendent de tenir l’equipació neta i a la casa correcta abans que arribés el partit del cap de setmana, si no m’havia de llevar més d’hora per anar a buscar-la. Amb tota aquesta gestió, a vegades he hagut de comptar amb la generositat de les meves amigues perquè em deixessin unes vambes o una samarreta d’esport per no quedar-me avorrida veient la classe d’educació física o per evitar fer un entrenament de vòlei amb vambes de carrer. Algú pot pensar que tenir dues habitacions és avantatjós per a repartir els objectes i organitzar l’espai, però és un pensament completament erroni. Amb el que costa mantenir una habitació abans i durant l’adolescència, us imagineu el que és mantenir-ne dues? El que sí que era un avantatge, era tenir vacances tant al juliol com a l’agost: com els meus pares estaven separats, no havien de demanar-se les vacances alhora, així que passàvem un mes amb cadascú i els juliols viatjàvem amb el papa i la nostra àvia i els agosts els passàvem amb la mama al Pirineu, a un càmping on els nostres pares van començar a anar quan eren més joves que jo actualment i en el qual la mama es va acabar comprant un bungalow després del divorci.
Ja de més gran i amb una altra mudança pel mig, un dia amb 17 anys em vaig trobar que tenia parella. Ell, que sempre havia viscut a la mateixa casa, potser portava una mica pitjor que jo haver d’anar i venir, però jo de sobte ja no tenia dues cases, gairebé en tenia tres. Les meves equipacions i els meus llibres de text anaven més amunt i avall que mai, però ja portava anys d’entrenament al les meves esquenes. Després d’aquesta relació i d’una altra mudança del meu pare, he estat amb una altra persona que també té els pares separats i, per tant, ens hem entès sempre molt bé en qüestions logístiques i en maneres de relacionar-nos. Es tracta d’un vincle meravellós, però de cop hem passat a tenir 4 cases! I aquí s’ha d’atendre a tothom com bonament es pot. A més, ara ell viu a una altra comarca per temes laborals, i entre carreres, feines i 4 cases repartides per la província de Barcelona, és impossible passar exactament el mateix temps amb tothom si no
volem acabar boges i deixar-nos robes i calçats per tot arreu. Tot i així, tothom és conseqüent amb la situació que hi ha i mai hi ha retrets ni males cares.
He tingut la sort de viure tot aquest tema dels pares separats des d’un lloc sa i sempre penso que no seria la mateixa persona d’haver viscut sempre en el mateix nucli familiar. He hagut d’aprendre a organitzar-me i a gestionar diferents espais i he tingut certa estabilitat gràcies a la bona gestió de la mama i el papa, però la meva família ja no era com la tradicional, i sento que discursos cada cop més populars com “ja no s’ha d’aguantar tot per amor”, “hi ha molts models familiars” o “nous models relacionals”, no incideixen de manera estranya en mi mateixa; no vull dir que no hagi hagut de fer reflexions, canviar conductes i qüestionar-me, però d’alguna manera mai m’han semblat fora de lloc.
Tot i estar agraïda amb aquesta caòtica experiència, la realitat és que ara amb 26 anys i després de tant temps, m’agradaria tenir el meu espai, casa meva, una habitació pròpia (no dues, ni tres, ni quatre). Però això és una altra qüestió a resoldre, no a casa, sinó al carrer.
inmediaresmagazine.com 