Entre gats i gossos. 

Barcelona… un dels seus pisos d’estudiants. 

Savina Serra Marí  

Dintre del 14% de pisos de lloguer que ofereix Barcelona, concretament a Sant Gervasi, on trobem el 3,84% d’aquests, justament al costat de Plaça Molina està el meu. Trobar-lo no va ser gens fàcil, el mercat de lloguer a Barcelona està bastant malament. Com diu El Nacional, “només un de cada sis pisos de lloguer de la província de Barcelona pertany a un propietari particular”, la qual cosa vol dir que la majoria de pisos són de grans inversors o empreses, i això fa que els preus siguin una mica (o molt) desorbitats. Això ens deixa als estudiants en una situació complicada, ja que sense un sou fixe, trobar un pis que s’ajusti al nostre pressupost és pràcticament impossible. El que tenim ara mateix és un privilegi, gràcies a que els nostres pares ens poden ajudar. Però si no fos així, segurament ni ens haguessin acceptat com a inquilins, tot i que, comparat amb altres pisos, el nostre encara es consideraria una ganga. 

Aquesta situació no és nova i afecta molts estudiants. Com diu Antena 3, “molts estudiants viuen en pisos petits i compartits, sovint amb tres persones en un habitatge de 50 metres quadrats”, no només això, sinó que els preus de lloguer són cada vegada més alts, així que el que nosaltres paguem avui podria ser un luxe dins de poc temps. La cosa no sembla millorar gaire a curt termini. Com assenyala La Vanguardia, “el 70% dels inquilins de Barcelona no esperen heretar una vivenda”, la qual cosa vol dir que la compra d’un pis és un somni que està cada vegada més lluny. Així que la dependència al lloguer continua creixent, tot i que els preus segueixen pujant. Aquesta situació afecta no només a les persones que volen independitzar-se, sinó també a aquells que ja viuen en un pis de lloguer, com és el meu cas. 

El meu piset te tres habitacions, amb un bany, una cuina, un saló/menjador, i no ens podem oblidar del magnífic balcó. Aquest pis es troba a un primer, així que el soroll dels cotxes i del carrer entra perfectament, però s’ha de dir que per sort no tantíssim perquè, com sol passar a Barcelona, aquest pis és un primer, però en realitat no ho és, sinó que és com si fos un segon gràcies a l’entresol. Allí vivim tres noies, una d’elles la meva germana petita. Així que tots aquells que tingueu germans podeu suposar com pot arribar a ser la convivència. He de dir, però, que la meva germana i jo ens portam bastant bé i que la meva amiga (l’altra companya de pis), l’ha acceptat com una més, així que, dintre de tot el dramatisme, estem bé. Les dinàmiques són típiques: un dia per a fer net, intentar que no estigui fet un desastre tot el pis durant els altres dies de la setmana, respectar els temps d’exàmens (en els quals quasi que ens volem matar les unes a les altres, ja que l’angoixa és palpable al pis), i no ens podem oblidar dels dissabtes de ressaca per culpa de les birres de divendres nit. 

S’ha de dir, però, que som molt bones amfitriones i els nostres veïns no ens volen matar, encara així podem arribar a ser bastant cridaneres i de cop a vegades ens dona per a posar música a tot volum, però, que en el nostre cas, es desmenteix això que diuen que els pisos d’estudiants són un desastre, fan molt soroll i arriben a ser insoportables… D’insoportables podríem catalogar a alguns dels nostres veïns; el primer premi, sense dubte, va per a la senyora de l’àtic, la qual té un gos petitíssim que l’únic que fa és lladrar estridentment cada vegada que la senyora decideix treure’l a passejar. No sabem si és que té pànic a sortir del pis o si és que l’emoció pot amb ell perquè està fart d’estar allí, però se’l sent lladrar tot el camí des de l’àtic fins que s’allunya pel carrer de casa i també a la tornada. La meva germana que és la que té l’habitació que dona a l’interior del pis, diria que el segon premi va per a un noi italià, el qual ella escolta de primera mà, i es passa el dia jugant a la play i insultant a Déu sap qui a ple pulmó, però aquí les altres dues discrepam, ja que, s’ha de dir que els veïns els quals no entenem són els de sobre de nosaltres, que porten com dos anys moguent els mobles del pis cada dos per tres, sobretot a la nit, no sabem ni per què ni què fan, però ells es dediquen a remodelar la casa almenys una vegada a la setmana… i és un soroll amb el qual ja convivim.   

No tots els veïns són dolents, podem dir que els de davant de nosaltres són bastant simpàtics i anam tenint mínimes interaccions amb ells gràcies a la proximitat de les portes. Són sense dubte amb els que més parlam i ,fins i tot, ens deixen que els repartidors els hi portin a ells els paquets si cap de les tres estem al pis, i ells poden fer el mateix amb nosaltres. També hi ha un altre veí el qual sol tenir converses amb algunes de nosaltres, les converses són breus, però divertides i s’ha de dir que sempre ens treu una rialla; aquest veí és un gat, no sabem d’on ve ni a quin pis està, però miola prou fort que pareix que el tens dintre de casa i si li mioles com a resposta et contesta, per tant, ja és més amable que el gos cridaner (i a més, al pis sempre hem estat més de gats).    

Podríem dir que vivim entre gats i gossos, i que cada integrant d’aquest bloc de pisos entra en una de les categories depenent del soroll o, directament, criteris propis nostres de si ens molesta o no.  Tot i això, el nostre pis segueix sent una petita victòria dins d’aquest caos, perquè tot i les dificultats, tenim el nostre espai. I, encara que la situació sigui complicada, les petites anècdotes i les experiències que vivim aquí fan que tot sigui més suportable.