RECORDES COM ERA TOT ABANS?

Ricard Soler Vilallonga

Les coses canvien més ràpid del que pensem. En un poble qualsevol com Vilafranca del Penedès, rodejats de vinyes, els grans recorden Cal Claret. Una petita impremta que també feia funció de llibreria que envaïa el centre de la vila amb olor a tinta i música de maquinàries. Vivia tímidament a la Parellada, el més viu de tots els carrers, i la gent que tenia el plaer d’entrar-hi es trobava amb un petit local acollidor. “Hi havia més taulell que botiga” diu la Cloti, descrivint quan anava de petita a Cal Claret. Just a l’entrar a la dreta es trobava el famós taulell, custodiat pel propietari. “Era un senyor amb corbatí, molt amable, panxut i amb unes ulleres de cul de got. Tot i les ulleres necessitava emportar-se tot ben a prop per veure bé les coses” ens descriu el Jordi mentre ens continuava explicant anècdotes. L’entranyable propietari sempre presumia de la seva caixa de fusta amb tapa de vidre, un petit tresor cobdiciat per tots els nens del poble, on guardava totes les gomes d’esborrar de la marca Milan, de diferents formes i colors. Així mateix, a l’altre costat de la porta podíem trobar un petit revister, que col·leccionava tota classe de tebeos com Pulgarcito. Com podrieu imaginar, més d’un jove es plantava cada matí a tafanejar si n’hi havia de nous. Al final de tot, una porta amagava unes escales que pujaven fins on vivien els Claret. Però si seguies recte abans de les escales, et trobaves un gran passadís ple de papers a banda i banda. Un interludi a la impremta que hi havia més endavant, on cada dia feien bategar tota la maquinària.

Malauradament, tot el que queda són records. Pels vuitanta Cal Claret va tancar.

Passejant a dia d’avui per aquell mateix carrer, ja no gaudim d’aquella olor a tinta. L’ha substituït una olor tant inadvertida com desagradable, a la qual estem molt acostumats. Un tuf a Stradivarius, a Druni o a Casa de las Carcasas. Un tuf a plàstic, acompanyat de l’absurd “chumba chumba” de botiga d’Inditex. Les coses canvien més ràpid del que pensem. On abans trobariem Cal Claret, ara ens trobem amb un 365 obrador. “Això és una plaga de la metròpolis barcelonina. Allà n’hi ha 4 per carrer” critica en Lluís un jove que passava pel davant i es mirava aquells números amb cert odi. Compartint el seu odi, decideixo entrar a les portes automàtiques que estaven esperant-se que fes un pas per activar-se i donar-me una freda benvinguda. Un local gran, amb una estètica similar a la de Mc Donalds, que irònicament em fa recordar a Mussolini*. Just a la dreta m’espera un llarg taulell ple de caixes, aquest cop de brioixeria precongelada. Alhora, unes grans pantalles a la paret mostren fotos del mateix que hi ha al taulell, però més bonic. Rere aquella muralla, un jove amb ulleres, no molt alt i amb una espècie de gorra que no sabria com descriure, em va atendre. Em va explicar, les ofertes, packs, i menús que podia escollir. Vaig decantar-me per un “nórdico de fuet”, un entrepà de fuet de tota la vida amb una Coca-Cola. En total em va costar 8,90 €. Amb la meva safata carregada de color marró entre mans vaig anar a buscar una taula per aquella gran sala. Em va recordar una mica al menjador del col·le, l’única diferència era la safata, que ja no era metàl·lica. Fàcilment vaig trobar una butaca, acompanyada d’una petita tauleta de vidre on vaig deixar la safata. Al seure no vaig poder evitar fixar-me en la porta rere meu, amagava alguna cosa, segurament els lavabos. El lloc era acollidor, però poc natural, semblava una espècie d’aparador d’IKEA. Malgrat tot, no feia olor a pa. L’entorn tranquil, estava ple de gent més aviat tirant als 60. “Bueno és que hi ha moltes coses i no costa molts diners” em va mig cridar una senyora de cabells blancs rissats, embotida en una de les butaques.

Quan vaig acabar-me l’entrepà de fuet, vaig sortir del 365, quedant-me parat més enllà de les portes, al mig de la Parellada, observant tot al meu voltant. Davant mateix, podia veure un Natura i un Ibericus, generant una barreja d’olor de pernil i encens bastant curiosa. A la dreta un Abacus i una botiga Macson. Aquell carrer, al seu dia amb tanta personalitat i una olor pròpia, s’havia convertit en un carrer qualsevol, que podríem trobar en qualsevol lloc. Caminant carrer avall, podia veure petits negocis que anaven sobrevivint a la plaga. La Fleca de Cal Celis, la sabateria Giral, la ferreteria Ustrell, la merceria rosa, la tintoreria Juncosa i algun més en què segurament no em vaig fixar. Pel nom i la façana, és fàcil d’identificar un negoci de tota la vida. Les coses canvien més ràpid del que pensem, i d’aquí a uns anys si tot continua així segurament no en quedarà res. Res del carrer de la Parellada que convivia amb Cal Claret. “Feia més goig aquest carrer aleshores que ara. “comenta en Jon en una publicació de Facebook de la Parellada dels anys setanta.

Mentre parlava amb en Jordi, el meu pare, i m’explicava històries de Cal Claret, li vaig preguntar sobre que en pensava del fet que hi hagués un 365 en el seu lloc. Típic de gent gran, em va contestar citant un llibre, en aquest cas al Gatopardo: “Si queremos que todo siga como está, es preciso que todo cambie”. Em va agradar la resposta malgrat ser contradictòria, així i tot, no vaig insistir a que es referia. Quan el torni a veure li preguntaré.

Carrer de la Parellada de Vilafranca del Penedès, abril de 1973 (Jordi Valls)

*Petita referència a l’artícle de Plàcid Garcia-Planas. Mussolini con M de McDonald´s.