ENTREVISTA A ROGER X 

Lluitant pel Dret a l’Habitatge: El Sindicat d’Habitatge de Gràcia en Primera Persona 

“Un augment de lloguer inassumible que fa que marxis del barri on t’has criat, és un desnonament, encara que no acabi amb una comitiva judicial a la porta.”

En Roger és un noi de vint-i-cinc anys que va militar durant tres anys al sindicat d’habitatge del barri de gracia. Avui ens hem trobat al centre cívic de la Sedeta, al mateix barri on va militar i on sempre ha fet vida per a parlar de la seva experiència i perquè ens comparteixi una mica quina és la seva visió després d’aquests anys de militància. Hem segut a una taula de la terrassa i sols arribar ha demanat un cafè americà llarg de cafè, com sempre. Porta unes ulleres que li van una mica grosses i constantment ha de pujar perquè no li rellisquin cap a baix del nas, porta una bossa de tela blanca una mica bruta de tant passejar amunt i aball. 

Bon dia, Roger, moltes gràcies per accedir a compartir les teves vivències, comencem pel principi, què et va motivar a involucrar-te en el moviment sindical d’habitatge?

Moltes gràcies, un plaer. Doncs jo en aquell moment estava estudiant, i m’havia començat a implicar en el moviment associatiu del barri, i començant a conèixer els diferents col·lectius i moviments que s’hi organitzen, d’entre els quals vaig conèixer el Sindicat d’Habitatge de Gràcia. També era un moment en què el moviment per l’habitatge començava a estar en auge, i hi havia prou luxe de nous militants, d’entre ells jo. Al final trobo que un dels factors és potser que mentre sovint de vegades els objectius polítics de certs col·lectius són una mica abstractes i ideològics, en el moviment per l’habitatge això es tradueix en una realitat molt tangible que és senzillament la dificultat d’accés a una casa on viure. A tots ens cal un lloc on viure, i una societat suposadament civilitzada que no garanteix això és una societat malalta. Aleshores si bé jo no em trobava en una situació de necessitat d’assessorament, precisament per això vaig pensar que aquest temps i energia que tenia el podia invertir a donar un cop de mà allí on calgués.

Com vas començar a participar en el sindicat d’habitatge i quin va ser el teu primer impacte?

Bé els col·lectius d’habitatge són generalment espais molt oberts on qualsevol hi és convidat a participar

i plantejar la mateixa problemàtica, i precisament funcionen amb aquesta idea d’assessoria col·lectiva. És a dir, és un procés comú de debat i propostes entre totes les participants per mirar d’aconsellar, proposar i cercar solucions a les situacions que es presenten, d’acord amb uns recursos que es formen conjuntament arran d’experiències compartides i una memòria col·lectiva. Per tant, jo en entrar a participar-hi vaig senzillament passar a formar-ne part d’aquest procés i conjunt de persones. 

Quina era la teva funció dins del sindicat i com et vas organitzar amb altres membres?

Doncs en aquesta situació de “militant sense cas”, és a dir, que participava de l’espai, però sense portar un cas propi a resoldre, al final el meu rol és senzillament el de militant de l’espai. Això per a mi vol dir doncs estar a disposició de les necessitats de col·lectiu, aportant el meu temps i les meves forces per tal d’assumir aquelles tasques que fossin necessàries. Lluny de l’assistencialisme, és a dir, d’una noció de “resoldré els problemes de la gent”, els col·lectius d’habitatge tracten d’agafar aquestes problemàtiques que sovint un interpreta com un problema personal, i donar-li’s la dimensió col·lectiva i de societat que tenen, donant-hi doncs una resposta col·lectiva.

Quines coses que t’han resultat més complicades en la teva època com a militant?

Bé, un sentiment que jo sentia molt era el de vegades sentir com que no hi tenia res a aportar. Al final un es pot trobar amb gent amb molta trajectòria i molts coneixements i et pots sentir com que no estàs a l’altura, més així en un context en què n’hi ha prou en joc com és la lluita per tenir un sostre on dormir. Amb el temps, però sí que per a mi és qüestió de perspectiva, i de fet entendre que ningú neix après, i que no es tracta de ser un filòsof o soldat. Al final el que cal és voluntat, responsabilitat, i ganes d’aportar i aprendre per a aportar més. Militància. (riu). 

Quin moment creus que ha estat més significatiu o memorable durant la teva militància? Com creus que la crisi de l’habitatge ha canviat en els últims anys?

Crec, d’una banda, que innegablement les condicions materials de les persones han empitjorat, alhora que l’habitatge s’ha encarit, i per tant cada vegada més és difícil tant accedir a un habitatge, com conservar-lo sense que et fotin fora en acabar-se el contracte. Les iniciatives legislatives que hi ha hagut, o bé han estat fetes caure des del govern central, com la regulació de lloguers de 2020, o bé són insuficients, tant en l’àmbit del qual proposen com dels mecanismes d’execució que tenen. Els honoraris de tramitació del contracte de lloguer fa anys que està legislat que no els assumeix el llogater, però la majoria d’immobiliàries continuen intentant-ho colar. Aquí és doncs on també crec que hi ha hagut un canvi de perspectiva de molta gent, d’entendre que si no ho lluitem nosaltres ningú ens ho donarà. També d’entendre els problemes de l’habitatge com el que és, que és un problema molt ampli. Un augment de lloguer inassumible que fa que marxis del barri on t’has criat, és un desnonament, encara que no acabi amb una comitiva judicial a la porta. 

És una crisi que no fa que agreujar-se i estendre’s i de la mateixa contundència ha de ser la resposta col·lectiva. En aquest sentit, propostes com el II Congrés d’Habitatge de Catalunya, amb el naixement de la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya són urgents i necessàries.

Quines situacions concretes recordes de la teva experiència en el sindicat que t’hagin marcat especialment? 

Recordo molt el desnonament de la Bastida, el setembre de 2020. Va ser un cas que vaig sentir prou proper, i em va aterrar força que parlar d’habitatge no és parlar de macroeconomia, o de fons voltor, o d’actius tòxics de la crisi del 2008. Habitatge és la casa de la gent. En un sentit físic d’aixopluc, i també en un sentit social de llar. Negar això és negar el dret a la vida digna de la gent. I recordo que ser allí, que s’executés el desnonament, per negativa del jutjat a donar cap solució, i per exercici de la violència pels mossos d’esquadra, i que això em despertés un odi que no sabia que tenia dins meu. Ja no una ràbia d’un punt àlgid de confrontació, sinó un odi profund i persistent cap a qui en nom del seu dret a la propietat privada i a fer els diners que diuen que els pertoquen, no dubten a llevar els drets més fonamentals a la resta.

I aquest odi, creus que és bo?

Bé l’odi és un sentiment no?, una emoció, no un fi de per si. Per tant, la pregunta és d’on naix aquest odi. Als racistes, masclistes, homòfobs, tots aquells que odien qui és diferent, per por i desconeixença, per mi no mereixen gens de respecte. Jo parlo d’un odi reaccionari, que s’alimenta d’aquesta violència imposada. Jo odio perquè estimo les persones. I, per tant, és conseqüència senzilla que tot aquell qui per benefici propi o en nom de “l’ordre” participa del dolor i la negació dels drets fonamentals de les persones, no mereixi més que el meu odi. Fred, conscient, que empeny a posar-hi cos i ànima per fer-hi front.

I la por?

Sí oi tant. La por ve de moltes bandes, crec que per cadascú deu ser diferent. Per mi hi ha la por pròpia, d’equivocar-se de no saber una cosa o no saber fer-ne una altra, però que normalment és un tema de temps i experiència. L’altra és la por imposada, la por a la repressió. És por a la violència física, por a la repressió judicial, a l’econòmica. És quelcom natural, una conseqüència directa de la lluita per l’habitatge, paraula clau “lluita”. I tal com s’entén la lluita com una cosa col·lectiva, també s’hi entén el fet de fer front a la repressió de la mateixa manera, col·lectivament. Com a individu, almenys per mi, no hi és la força per a vèncer-la.

De vegades penso que no sé si és cert allò que quan la gent es fa gran perd les ganes de lluitar, sinó que és pel fet de tenir més a perdre, que genera una por difícil de superar. 

Com ha influït aquesta experiència en la teva visió sobre l’habitatge com a dret fonamental?

Jo per sort i fortuna mai vaig tenir una situació precària a casa. Mai hem passat fam, mai hem patit per tenir on dormir. Adonar-se realment, que una qüestió tan fonamental com l’habitatge, no sols no és garantit, sinó que és molt i molt fràgil, em va xocar de bon principi, una dosi de realitat. I que ja no és qüestió de situacions extremes, de no tenir feina ni ingressos i tenir grans problemes de recursos. No poder plantejar viure en un pis sol, ja no de jove, sinó francament no tenir-ne cap perspectiva en tota la vida, és un problema d’habitatge. Hi ha qui diu, “doncs no visquis a Barcelona, o al teu barri, que ho voleu tot”. Tot ho volem? És realment impensable de voler conservar un teixit social i comunitari, trencat i destruït per la gentrificació i uns augments de lloguer que fan impensable de quedar-se al barri on un ha crescut?  Veure com “el mercat” xoca amb la vida de les persones, també m’ha dut a veure que no és quelcom a acceptar ni a normalitzar.

Has canviat la teva perspectiva respecte a l’estructura social o econòmica?

Sí. L’habitatge és quelcom de dràstic que té un aspecte molt visible i recentment mediàtic, però també arran d’això necessàriament un acaba posant en qüestió tot el context social on vivim i treballem. Tot porta a la conclusió necessària que el capitalisme és incompatible amb la vida. I sona pompós, però ho crec a tots els nivells. Des del més directe i diari, com no poder permetre’s el menjar, o com quan Nestlé privatitza l’aigua, a l’estructura de la nostra societat, basada en les relacions del treball, on els avenços tecnològics multipliquen la productivitat, però el nostre temps té el mateix valor, a una escala planetària, on el creixement sense fi i l’ambició sense límits ens condueixen literalment a la fi del món. I no hi ha cap mena d’intenció de fer-hi res dràstic al respecte. 

Una mica depriment, perdó (riu). Però és precisament davant d’això que només en què assimilar la nostra situació i la nostra necessitat de canvi, i organitzar-nos, fer-hi front. 

Quins consells donaries a les noves generacions que volen implicar-se en la lluita per l’habitatge?

Endavant, a tope, que s’hi llencin. No té més complicació que anar al grup d’habitatge més proper i dir “hola, en què puc donar un cop de mà”. Per mi l’únic requisit és ser conscient que s’està anant a fer feina, i oferint un compromís amb un projecte, un col·lectiu, al final unes persones. I que no s’ha de tenir por a ser ignorant ni a equivocar-se, alhora sent conseqüent i acceptant la responsabilitat que un pugui assumir. En resum, que ganes, forces, seny i voluntat sempre són benvingudes i necessàries. 

Moltes gràcies Roger per a compartir totes aquestes reflexions al voltant de l’habitatge i per a explicar com va ser la teva experiencia en la militancia. 

A tu, ha estat un plaer.