En aquest reportatge s’explora una realitat urbana que sovint queda al marge de les narratives institucionals: les comunes okupes. A través d’una mirada propera i compromesa, veiem com aquests espais autogestionats donen una segona vida a edificis abandonats, transformant-los en llocs de convivència, creació i resistència. Lluny d’estigmes aquestes iniciatives posen sobre la taula una sòlida pregunta. Qui té dret a aquesta ciutat, Barcelona?
Als barris es multipliquen els edificis tancats, antics locals comercials o fàbriques inactives que queden abandonats durant anys. Davant d’aquesta situació, col·lectius diversos decideixen recuperar aquests espais, no des del lucre, sinó des de la necessitat i la voluntat de construir alternatives. Les comunes okupes són una resposta directa a l’abandonament institucional, a l’especulació i a la precarietat de l’habitatge.
Aquestes comunes no són només espais per viure, sinó també projectes col·lectius que aposten per formes de vida horitzontals, solidàries i creatives. S’han convertit en centres socials, espais culturals, llocs de trobada per al barri o focus de resistència urbana.
Després de visitar un d’aquests espais, fruit d’una experiència directa a La Korrosiva, comuna situada a Montcada i Reixac, vam escriure aquesta observació: “En una antiga fàbrica dels afores de la ciutat de Montcada i Reixac, dins l’àrea metropolitana de Barcelona, avui convertida en comuna, conviuen diverses persones que s’autogestionen l’espai. Les parets estan plenes de murals, hi ha un hort col·lectiu, una sala de concerts, una biblioteca i diversos espais que conviden a la convivència. El dia a dia a la casa okupa es basa en assemblees, repartiment de tasques i una dinàmica d’intercanvi constant. Tothom aporta el que pot: cuinar, reparar, ensenyar, escoltar. Allà no només s’ocupa un espai, sinó que es recupera per tornar-lo útil a la comunitat. Recuperar el que la ciutat abandona per posar-ho al servei del comú.”
Fotografia d’Elisenda Guixeras de l’interior de La Korrósiva, casa okupa situada a Montcada i Reixac que acull activitats autogestionades i vida col·lectiva.
Les comunes o cases okupes són també espais culturals vius on es fan concerts, jams, festes autogestionades, tallers d’oficis, cinema, xerrades… Tot s’organitza de forma col·lectiva i amb criteris anticomercials. L’objectiu no és obtenir benefici, sinó generar col·lectivitat i sostenir esl projectes.
Els esdeveniments són oberts, accessibles i diversos. Es posa en pràctica una cultura crítica i popular, que escapa de la oficialitat. Aquest oci alternatiu no només cobreix un buit, sinó que afronta el model de ciutat on tot s’ha de pagar i consumir.
Aquestes activitats, a més a més, serveixen per finançar els espais. Es recapten fons per cobrir despeses, reparar estructures o ajudar altres iniciatives. La festa, no és només una forma de diversió, sinó que també és una eina política i sostenible per al col·lectiu.
Dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, diversos projectes okupes han marcat la vida social i cultural dels seus barris. Un exemple destacat és La Korrosiva, a Montcada i Reixac, un espai autogestionat que combina habitatge, activitats culturals, suport mutu i lluita contra l’especulació. A través de tallers, menjadors populars, concerts i assemblees, aquesta casa s’ha convertit en un espai de referència per a la dissidència i la vida comunitària.
Un altre exemple destacable és La Cinètika, situada al barri de Sant Andreu de Barcelona. Aquest antic cinema reconvertit en centre social obert i anticapitalista ha acollit durant anys projeccions, xerrades, tallers i accions polítiques. Ha estat un espai de resistència i cultura crítica, promogut per col·lectius diversos i enfocat a la transformació social des de baix.
Aquests espais, com molts altres, formen part d’un teixit subterrani que no apareix en els mapes oficials però que és clau per entendre la vitalitat social i política dels barris populars.
Amb tot això, les okupes viuen en un conflicte constant amb la legalitat. L’ocupació d’un espai pot ser considerada il·legal, però alhora suposa la recuperació d’un recurs abandonat. Aquest fet planteja, és més just mantenir un edifici buit durant dècades, o obrir-lo a la vida i a l’ús col·lectiu?
Alguns d’aquests espais han aconseguit regularitzar la seva situació a través d’acords amb institucions o propietaris, però sovint això implica renunciar a part de la seva autonomia. Són espais com l’Antiga Massana del Raval que han estat directament tancats, i d’altres, com ara Can Vies a la zona de Sants, han resistit intents de desallotjament gràcies al suport social i veïnal. En molts casos, la repressió institucional contrasta amb el reconeixement que reben aquests projectes per part del seu entorn més immediat.
La vida en una comuna okupa requereix compromís, escolta i capacitat d’adaptació. La convivència implica conflictes, però també aprenentatges. Els espais es converteixen en zones de noves formes de relació, on es posa en pràctica la cura mútua, la igualtat i el respecte.
Aquests projectes també obren les portes a persones excloses o més marginades, a persones vingudes d’altres països, a persones del col·lectiu LGBTIQ+, joves sense recursos i famílies desnonades. En aquests espais poden trobar suport, xarxa i la possibilitat de començar de nou sense l’estigma ni la burocràcia que sovint acompanya l’exclusió.
Aquest reportatge no busca idealitzar, sinó visibilitzar i obrir preguntes. Què passaria si més espais buits poguessin ser recuperats per a comunitats? Per què les formes alternatives de vida són perseguides? Quin model de ciutat volem?
Les comunes okupes són una resposta pràctica i simbòlica a una ciutat que expulsa, margina i privatitza. Proposen una altra manera d’habitar, de crear i de compartir. I també, mostren que hi ha altres maneres de viure. En temps de crisi habitacional i precarietat, aquests espais mostren que és possible construir comunitat a partir del que la ciutat rebutja. Amb totes les seves contradiccions, les cases okupes són una eina de resistència col·lectiva.
inmediaresmagazine.com 