Nenucos de colors, cops de bateria i autogestió

El CSO La Korrosiva omple el buit de cultura alternativa que hi ha a Montcada

Text: Laia Jubany. | Fotografies: Ramón Ferrer.

Uns esgarips enrabiats, acompanyats d’uns cops forts de bateria, s’escapen cap a l’exterior de l’edifici La Korrosiva, un Centre Social Okupat (CSO), tot i la prèvia insonorització de la sala de concerts que en va fer el col·lectiu que gestiona l’espai. “El punk reivindica els drets que es vulneren en aquesta societat, i l’okupació se centra en un dels bàsics, l’habitatge digne”, explica Marc Gómez, un veí de Montcada i Reixac, on trobem aquest CSO. Mentre el Marc parla, un altre jove del municipi, l’Abert Vàzquez, s’aixeca i tanca amb educació la porta que atrapa la música a l’interior de l’edifici. 

La Korrosiva va obrir les portes al públic fa més o menys un any, “i ha cobert un buit social i cultural ‘tochisim’ que hi havia a Montcada”, recorda l’Albert. En aquesta ciutat de la perifèria de Barcelona, ubicada entre un polígon industrial i una via de tren, el que havia estat la fàbrica Panreac, una química —d’aquí el nom, La Korrosiva—, ara s’ha transformat en un espai segur d’oci i cultura dissidents pels joves del municipi. 

La fàbrica, que feia més de 20 anys que estava abandonada, és un gran complex amb pati i diversos edificis connectats. El col·lectiu que la va okupar, aproximadament una vintena de joves que s’autogestionen de manera assembleària, ha rehabilitat gran part de l’espai. Els sostres en ruïnes, les parets esquerdades, i els terres plens de brutícia han passat a ser espais decorats amb murals de colors i plantetes que han retornat la vida a l’edifici. 

Un gran grafiti fosc i lúgubre crida ‘corrosivo’ entre ulls, cranis i expressions de patiment. Les parets de la sala principal són plenes de pintades en defensa de l’anarquisme, l’autogestió, el veganisme i el feminisme. Al costat de la porta d’entrada hi pengen ninots de nadons nus del sostre. A molts d’aquests ‘nenucos’ els hi falta alguna extremitat, i estan pintats de colors vius i divertits. Les banderes i murals pels drets del col·lectiu LGTB que hi ha a l’altre extrem de la sala també aporten color.

Aquest espai s’ha convertit en un punt d’unió per molts col·lectius i joves

Els estils es barregen en l’estança que aquesta nit acull un concert de punk, però on també es fan tallers de sabó casolà, assemblees, festes, tardes de cinema i espectacles de cabaret. “Fem esdeveniments benèfics per causes socials i per la continuació del CSO”, explica el Pol, que no es diu Pol, un dels joves que forma part del col·lectiu que va okupar La Korrosiva. La Júlia, que no es diu Júlia, també membre del col·lectiu, rememora com van okupar la fàbrica per les seves infraestructures, però que després, en conèixer grups locals, es van adonar que a Montcada “no hi havia espais per reunir-se o fer activitats alternatives”. “Aquest espai s’ha convertit en un punt d’unió per molts col·lectius i joves”, afegeix.

“En el meu cas, a Montcada no hi ha locals d’assaig, l’ajuntament fa anys que ens promet la creació de locals, però no ha passat. En canvi, aquí vam demanar l’espai, ens van donar les claus i ens van ajudar a rehabilitar-lo, i ara tenim un local ‘xulíssim’”, relata l’Albert.

La sala d’assaig, igual que els espais cedits a altres entitats, les zones destinades a l’habitatge, i el gimnàs —on també es fa yoga i muay thai— són tancats durant els concerts i festes. 

Els crits i cops forts d’instruments continuen a la sala polivalent. La gent balla amb el cap, sacsejant-lo violentament cap endavant i cap enrere, una coreografia hipnòtica. Arriba una cançó més ràpida, més animada, i els assistents comencen a saltar sense sentit, cap a qualsevol punt i a vegades, fins i tot, topant entre ells, però a ningú sembla molestar-li. Aquells que no volen participar dels impactes es miren el concert des dels sofàs. 

Les festes de reggaeton i tecno, però, són els esdeveniments que atrauen més participants, sembla que el punk no ha mobilitzat els joves montcadencs, o potser ha afectat que el concert fos entre setmana. En els descansos entre grups, la gent surt al pati i els músics s’ajuden entre ells a canviar els instruments. 

Al pati hi ha diversos sofàs, cadires i taules escampats. Hi ha una paradeta on es venen samarretes serigrafiades al mateix CSO. Els beneficis d’avui són per la gira de Detax, un grup de punk anarquista belga. Al fons hi ha els lavabos, amb cartells es prega de llençar els papers a la brossa i aigua al vàter després de fer-los servir. La galleda d’aigua s’acaba fins que una noia amb rastes de colors la torna a omplir i la deixa al seu lloc. La música sona de nou i la gent torna cap a dins de l’edifici. 

El guitarrista que està ara mateix sobre el petit escenari demana en anglès que es tanqui la porta per no molestar els veïns. Queden un parell de grups de joves fora, asseguts a terra o als sofàs parlen i fumen tranquil·lament. L’ambient és relaxat. Un home recull unes poques llaunes que han quedat sobre una taula després de marxar la gent i les llença a la brossa. 

Un espai segur

Un grup de noies parla assegudes en rotllana, són caps de l’Agrupament Escolta local. “Nosaltres venim sobretot en contextos de festa, i hem vingut algun cop a rehabilitar la sala del cau, que el col·lectiu ens ha cedit perquè l’ajuntament no ens ha donat un espai on guardar el material”, es queixa l’Anna Molina, veïna de Montcada. Totes elles coincideixen que ‘La Korro’ és un ‘espai segur’ que dóna resposta a una manca d’oci nocturn, però també de cultura autogestionada al municipi. 

“Això és el que ens diu molta gent”, comenta la Júlia que no es diu Júlia. Ella creu que la importància del CSO recau en “ajuntar-se i fer coses creatives fora del sistema, sense que hi hagi necessàriament un intercanvi econòmic”. Tant els membres del col·lectiu com els assistents veuen clarament la relació ‘social’ entre la música punk i l’okupació. Carlota Parra, també del municipi, diu que una de les bases del punk és “conscienciar la gent de les injustícies o de la vulneració dels seus drets”.

Un jove tot vestit de negre m’acompanya per obrir-me la porta que dona a l’exterior. El noi fa cara de cansat, les seves pronunciades ulleres xoquen amb un somriure emocionat, eufòric. Travessem una petita estança il·luminada amb llums blaves de neó. La música se sent cada cop més fluix a mesura que ens allunyem de la sala, teòricament, insonoritzada.

Al carrer fa fred i és fosc, hi ha un parell de persones assegudes al terra parlant. La porta de fora, envoltada d’esquelets pintats que simulen haver estat afectats per àcids corrosius, és presidida per un cartell d’estil steampunk que resa ‘Korrosiva’. “Adeu, vuelve pronto”, em diu el noi amb un accent que no sé desxifrar, i tanca la porta metàl·lica.