Un model d’habitatge utòpic… que funciona!

Arnau Andrés Gallart, arquitecte del despatx Lacol, pioner en l’habitatge cooperatiu, defensa aquest model davant de l’arquitectura dels grans despatxos

Per Enric Rovira

El punt de trobada era el cafè Adonis, a tocar de la Vila de Gràcia, ben a prop de la perruqueria on l’Arnau s’anirà a tallar els cabells després de la nostra reunió. No ens havíem vist mai però quan vaig entrar per la porta em va rebre amb un somriure còmplice. Li vaig agrair que pogués fer-me un lloc en la seva agenda, ja que recentment ha sigut pare i ara la vida té un altre ritme. L’Arnau forma part de l’estudi Lacol, una cooperativa d’arquitectes nascuda al barri de Sants que va ser guardonada amb el premi Mies Van der Rohe 2022 per la construcció de la Borda, una cooperativa d’habitatge també al barri de Sants.

Qualsevol que hagi seguit la feina d’aquest estudi, com jo mateix, se sentiria sincerament entusiasmat de fer aquesta trobada. “Des de ben petit ja dibuixava –em diu quan li pregunto com va començar en aquest món–, i em vaig apuntar a la carrera sense conèixer l’amplitud del món arquitectònic. Intentant trobar un punt mig entre les arts plàstiques i la tecnologia.” A 3r de carrera va conèixer els que serien els membres i fundadors de Lacol. Tots ells van coincidir que caldria agrupar-se per maximitzar el seu potencial. “Vam llogar un local al costat del Molino al barri del Poble Sec, on estàvem anxovats treballant unes 10 persones.” L’any 2009 ja havien canviat de local del Poble Sec al barri de Sants i un any més tard naixeria Lacol. El nom d’aquesta associació té un origen curiós, m’explica l’Arnau: “Apareix quan els companys dèiem que anàvem al local”, i quan els va tocar constituir-se, un dels membres va dir que ens podrien dir Lacol, que és local al revés.

Els membres de Lacol des de l’inici s’havien volgut desmarcar dels models convencionals que remeten a la figura de l’arquitecte estrella. L’Arnau va acabar-se la mitja tassa de te que li quedava damunt la taula. “Totes teníem molt clar que volíem treballar de manera no jeràrquica, treballar per consens i prendre decisions col·lectives. Molts de nosaltres venim revoltats dels despatxos d’arquitectura convencionals on hi ha una verticalitat terrorífica i l’arquitecte fins i tot tenia aquesta cosa de creure’s un semidéu, amb molta supèrbia i pedanteria”. Això va fer que el model cooperativista sorgís de forma orgànica i a l’hora de constituir-se com a tal, sense firmar res individualment.

Em generava especial curiositat saber tot sobre el projecte insígnia de Lacol, La Borda, aquest projecte pilot de l’any 2018 per establir cooperatives d’habitatge a la Bordeta. L’habitatge cooperatiu no és una cosa nova al nostre país. Uns trenta anys enrere existia el cooperativisme de promoció i adjudicació en propietat. Això permetia que un grup d’individus podien comprar un solar de manera organitzada i cooperativa. Així s’eliminava la figura del promotor i feia que els pisos tinguessin el preu de cost. Un cop construït l’edifici cada individu era propietari del seu propi habitatge i la cooperativa com a tal ja desapareixia. La Borda, però, va néixer com un projecte de cooperativisme en cessió d’ús, un model que és molt més potent i més transformador.

Passant a temes més arquitectònics La Borda planteja un canvi de paradigma a l’hora de definir la distribució de programes de l’habitatge. Posa al centre la vida en comunitat, dissenyant espais d’usos mixtos i comunals per als veïns. En un sentit han creat un model utòpic però que funciona. La construcció d’aquests espais comunitaris era una forma d’estalvi i d’optimització de recursos i metres quadrats. És per això que a La Borda podem trobar un pis de convidats de dues habitacions i una planta oberta als veïns on hi ha unes rentadores comunitàries que pot utilitzar tothom. Tots aquests espais ajuden a fer que al final aquests serveis no siguin necessaris en cada apartament i d’aquesta manera aprofitar més cada racó

Façana interior de la Borda

Però totes aquestes experiències van molt més enllà, ja que segons m’explica l’Arnau durant la Covid va ser una sort pels veïns poder passar la quarantena a La Borda. “Eren tots com una gran família, tothom sabia com estava tothom, es cuidaven els uns als altres”, recorda. Fins i tot es van celebrar concerts de música i recitals de poesia als espais comuns, això sí, respectant les distàncies i els protocols sanitaris.

Premi en categoria emergent

Com hem vist al principi, el projecte d’habitatge cooperatiu La Borda va guanyar el premi Mies van der Rohe de l’any 2022, a la categoria emergent. L’Arnau em va compartir amb orgull que aquest reconeixement ha estat molt positiu per legitimar la proposta política i el model transformador d’aquest habitatge. “Que es validi una proposta que defensa l’accés de l’habitatge i l’ús de materials sostenibles ha reforçat poder seguir el nostre camí”. Em preguntava si la victòria d’aquest mèrit els hi havia fet augmentar el volum de feina, però em va respondre que la majoria d’encàrrecs ja els tenien i que també havien pogut anar encadenant diferents projectes cooperatius.

La popularitat que ha rebut l’edifici des de la seva construcció ha generat una gran expectativa en el món arquitectònic. A l’edifici es fan moltes visites, gestionades per la comissió de comunicació de la cooperativa, que busca un equilibri entre poder ensenyar el projecte i preservar la privacitat dels veïns, ja que els mateixos membres són conscients de la notorietat que ha guanyat l’edifici pel potencial polític i arquitectònic.L’edifici ha sortit en múltiples mitjans locals i nacionals. Una de les aparicions més recents ha estat en un dels capítols de la sèrie Animals Arquitectes, de la Núria Moliner, produïda per la nova plataforma 3Cat. 

En termes constructius l’Arnau confessa que en general no creu que s’hagi inventat res. Totes les Idees ja havien estat proposades en altres llocs o s’havien aplicat en altres temps. “Hem tingut la sort de poder-les implementar, de poder passar de la teoria la practica i porta-les a la realitat. A més hem tingut la sort de poder-ho fer tot. I ens han deixat fer-ho tot. Teníem uns clients que també volien que el projecte servis per posar en pràcticahan practicat tot això”. La fusta, per exemple, també juga un paper constructiu molt important en aquest projecte. És un material que ara s’ha posat molt de moda, però que s’utilitza de tota la vida. També representa una bona tècnica constructiva, ja que és un material molt amable, què té un bon reciclatge, que és lleuger i és fàcil de muntar. Això sí, representa un sobrecost, perquè en si no és un material barat. L’Arnau confia que si hi ha una bona indústria que el pugui abaratir els costos serà un bon material en un futur pròxim.

Actualment, vivim en un moment en què l’habitatge ha deixat de ser un dret bàsic i ha passat a ser un privilegi que molt pocs es poden permetre. L’Arnau i els seus companys de Lacol s’ho ensumaven, auguraven que la situació de l’habitatge seria cada cop més complicada, per això van impulsar aquesta fórmula de construcció d’habitatge en sol públic. També s’ha de reclamar més implicació política per part dels governs, perquè es reguli ja el mercat de l’habitatge. “Si de normal ja s’ha de lluitar per demanar que els serveis públics no es privatitzin ni que es posin dins de les lògiques del mercat amb l’habitatge s’hauria de fer el mateix”, explica l’Arnau.

Aquest grup de visionaris esperen en un futur poder seguir impulsant cooperatives i seguir amb projectes innovadors que compensin les insuficients polítiques d’habitatge. Segur, creu l’Arnau, que el projecte de Lacol pot contribuir que cada cop aquest tipus d’habitatge sigui més comú en les nostres ciutats. El seu somriure si més no n’està ple, d’aquesta esperança.