La Renaixença queer

Aquesta cultura es renova i comença a fer els espectacles en català davant el predomini del folklore espanyol

_{Per Estanislau Serrano i Maria Sicilia}

Sis de la tarda. Ens endinsem en els carrers abruptes del Raval, on avui es respira un ambient diferent. Un indret assenyalat pel vici i la marginalitat, però on desperten els moviments més transgressors i moderns. El rebombori anuncia un anar i venir de persones alienes a aquells  carrers estrets i ombrívols. En concret, se celebra La Ravalada; un acte multitudinari i efímer, on aflora esplendorós el moviment artístic queer. Els locals d’oci i els bars musicals donen espai a aquest espectacle de la vida. Donen espai a aquell art poc recurrent, menystingut, incitador, honest. Durant unes hores, el Raval, acull performances drag, queer, “del col·lectiu”. Un col·lectiu que col·lecta. Un col·lectiu divers que recull principalment i pragmàticament el dret d’estimar. Una agrupació social, enèrgica i artificial que agrupa als heretges dels ideals establerts, imposats. En aquell anar i venir ens creuem amb parelles homosexuals, heteros, amics, artistes, veïns i algun sobtat.

La Ravalada és un moviment inclusiu, artístic i divers. Nascut en temps de pandèmia i fruit d’una iniciativa ambiciosa, però que ha aconseguit establir-se en el programari cultural de Barcelona oferint una proposta atractiva i innovadora.

María Ríos, copropietària de La Casa de la Pradera –punt del recorregut on s’ofereixen espectacles i un espai acollidor per a “forjar noves amistats”–, expressa que és un local obert a tothom on un públic heterosexual pot endinsar-se en la cultura queer i normalitzar la seva presència en un entorn en què no hi predominen. Erradicar una sensació de gueto que l’únic que comporta és l’aïllament d’una realitat social. Amb aquest plantejament treballa La Pradera des de fa dotze anys.

Daphne Monroe, Letizia Conceta, La Escándalo i, fins i tot, Tati Kieta. Totes elles artistes, glamuroses i internacionalitzades. Amb més de trenta espectacles de drag i vuit hores de festa, La Ravalada únicament compta amb un parell de reines que creuen necessari parlar català. Com s’explica que hi hagi desenes de drag queens que prenen com a referents a Sara Montiel o Lola Flores –grans folklòriques espanyoles– i tan poques que evoquin l’art català? El Jordi, un dels creadors del grup Treu la Llengua –el qual busca fomentar l’ús del català en l’àmbit LGBTIQ+– ens ho assenyala: “a la nostra web tenim una secció dedicada a artistes que fan espectacles en català i només ocupen mitja plana. Són quatre gats. L’anglès continua estant més normalitzat en aquest tipus d’espectacles”.

Més que un espectacle

Olivier Grau, co-ideòleg de La Ravalada, defensa que aquesta no es limita a una festa, sinó que, darrere, presenta una missió social. És per això que, des de l’equip de producció es mira que hi hagi el màxim de diversitat possible “intentem que sempre hi hagi la presència d’un drag king o Queens femenines; no és simplement un senyor amb una perruca o unes tetes de goma”. Ara bé, pel que al català es refereix, l’assumpte esdevé complex “del mateix mode que no ens fiquem en el contingut tampoc ens posem en quin idioma s’utilitza”, defensa l’Olivier. Encara que puguin fer-se edicions temàtiques com la que es va celebrar per la Diada, no poden seleccionar-se artistes que quasi no existeixen; “sí que n’hi ha”, sentencia, “però mires dins el percentatge de la immensitat de perfils drag i és una part molt petita”.

El que està clar és que La Ravalada està fent que tota mena de gent descobreixi o vulgui aprendre més del món del drag, el transformisme i el cabaret allunyant-lo dels estereotips que sempre els han acompanyat. A través d’una dinàmica fàcil i diürna s’aconsegueix que els espectacles queer no s’associïn, constantment, a un local de nit on només hi són benvingudes persones del col·lectiu.

La Ravalada fa que tota mena de gent descobreixi més del món del drag

Això permet agafar el drag i posicionar-lo dalt d’un escenari o un teatre sense limitar-se a una sala de discoteca.

Tal com informa l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) en el seu Informe Anual, durant la temporada 2020/2021, els espectacles queer i de transformisme es trobaven encapçalats dins la divertida categoria “diversos”, la qual suposa un 11% del total d’obres tot i haver estat els responsables de portar a les sales de teatre més d’un 21% del públic. Si a la poca representació i manca d’espais li sumem l’ús del català, gairebé ens quedem sense espectacles a veure. Tot i això, és important tenir presents a les artistes que sí que ho fan, que encara que siguin poques, tenen veu. Els membres de Treu la Llengua concorden que, si han d’escollir una referent catalana, la Brigitta Lamoure és qui més es mereix la menció d’honor, ja que “si em poso a recordar activitats de tipus LGBT fa uns anys, l’única persona que parlava i presentava en català era la Brigitta.

Ella mateixa es fa dir l’emperadriu de Catalunya i ho és. Ha picat pedra durant molts anys, quan ningú més ho feia”, defensa en Jordi, membre de Treu la Llengua.

Brigitta Lamoure: L’emperadriu de Catalunya

“Jo no soc drag, soc transformista”. Amb una declaració de principis ens rep la gran referent contemporània del transformisme barceloní. Una rebuda càlida i intensa dona pas a la sensacional entrevista que ens concedeix la “legitimada” emperadriu de Catalunya. En el seu local, prop del Paral·lel, l’artista recalca la diferència entre el transformisme i les altres variants de l’art escènic queer.

“El transformisme neix amb Grècia, neix amb el teatre”; en efecte, amb la inexistència de la dona actriu, la figura d’alguns personatges ha de ser interpretada per homes disfressats de dona. Seguidament, fa menció a l’obra de Fregoli, qui va ser un precursor en el transformisme italià al segle XIX. En ell, evoca un gran reconeixement i una apreciació determinant del seu art en les consegüents disciplines transformistes. Així és com la Brigitta dona a entendre que el transformisme es caracteritza per una reivindicació social. Un fet que ha assolit moltes fites en aquests últims anys com és amb la difuminació de l’estereotipació envers les conductes de gènere, on s’ha aconseguit l’acceptació de la neutralització dels gèneres i però, on recalca, encara hem de lluitar socialment.

Dins del seu personatge, David Cano no es rendeix de donar veu per a tot allò que no li sembla just. Gran part de les seves aparicions públiques s’han dut a terme mitjançant la cadena televisiva Betevé. Alhora, continua participant en molts actes benèfics i activitats amb finalitats socials solidàries. La seva figura ha aconseguit desvincular el clixé de l’art transformista del món de l’oci nocturn. Un fet molt considerable, apreciat amb perspectiva. També és un honor per a ella haver rebut popularment el títol d’emperadriu de Catalunya, un nomenament respectable en la diversitat política i social de la convulsa Catalunya.

Tot i això, recalca l’admiració per la cultura catalana i barcelonina. Què en queda d’aquella Barcelona esplendorosa en la revista i el cuplet? Objectivament, queden poques més com ella. No obstant això, és un llegat que perdura. Catalunya no s’oblida d’un patrimoni artístic on de tant en tant es fa menció a artistes com Mary Santpere i Núria Feliu, juntament amb versions refrescants de Guillermina Motta. I la resta? Molt d’oblit a grans del Paral·lel.
La Brigitta actua en català. Pel simple fet que ella és catalana. A vegades l’empipa que sigui distingida, únicament, pel color rosa dels seus cabells; el qual deixa de banda el seu primmirat missatge. Per a ella el més important és la transcendència del discurs.

La Brigitta actua en català. Pel simple fet que ella és catalana.

Un element que s’ha diluït en l’atracció visual de molts dels shows queer amb els quals no se sent identificada. Sent que el missatge ha de prevaldre i per sobre de tot, gratifica i emfatitza l’obra i lluita de les transformistes precedents. Entre aquests antecedents hi trobem altres artistes catalans com la companyia The Chanclettes o les actuacions de la Mega Pubilla.

Discurs, nenes! Discurs!

Respecte a aquestes altres artistes, la Brigitta encara està preocupada per la preservació de la llengua i la cultura catalana en l’àmbit queer –el qual s’està deixant endur per les influències genèriques estrangeres i troba a faltar l’aparició d’elements distintius i reivindicatius–. D’acord amb les paraules de la Brigitta, el transformisme s’acaba: “En quedem quatre…”. Encara que falti molta feina per fer, Lamoure defensa que el deure de les transformistes era reivindicar i que aquest s’ha assolit “ahir vaig veure molta gent andrògina i em vaig girar perquè vaig trobar-ho positiu. Aquesta era la lluita dels transformistes”, defensa. 

Les noves generacions, cada cop més, aposten pels talons alts, les cintures primes i els grans maquillatges, el look per si mateix ja és un espectacle; una denúncia, encara que es faci de forma inconscient. Si més no, s’ha perdut gran part de l’essència que tenia el transformisme, l’activisme i la reivindicació. La Brigitta sentencia que el que han de fer és parlar català: “molt bé que feu playback, molt bufones, però no teniu discurs”. Tot i la clara manca d’involucració política, a poc a poc, van guanyant protagonisme les drag queens catalanes que fusionen el seu art amb la lluita social.

“Molt bé que feu playback, molt bufones, però no teniu discurs”

En són un clar exemple l’Àlex Marteen i la Jessica Pulla que, a través d’una actitud revolucionària i radical defensen l’extrema urgència de fer activisme en català dins el món drag “amb l’auge de l’extrema dreta i de partits polítics que volen eliminar les nostres arrels i tradicions, hem de sortir i fer l’activisme que potser abans no era tan urgent de fer”, declara la Jessica Pulla.

El Joan, creador de la Jessica, va endinsar-se en el món del drag a partir del programa televisiu Drag Race. Encara que el programa va permetre al Joan plantejar-se si hi tenia cabuda dins aquest món, ens confessa que la Jessica sempre ha existit; “són totes les característiques que fora del drag m’han dit que són defectes. Poder-los treure i portar-los a l’extrem m’està donant una llibertat incalculable”.

En Joan sent que és mereixedor de viure empoderat amb el seu amanerament

Treure aquesta part de si mateix suposa una reconciliació amb el Joan adolescent al qual, per fi, pot demostrar que és mereixedor de viure empoderat amb el seu amanerament.

Amb el temps, el seu discurs s’ha anat polint gràcies a referents com Núria Feliu i Guillermina Motta, que “a més de ser dues dones de referència en el panorama popular, són persones repletes de carisma i elegància”, defensa la Jessica. Ara bé, sempre és important beure de personatges amb els quals no concordem tant. La Jessica rep molta inspiració de la Marta Ferrussola, “és una referent a nivell irònic i de burla, que ningú es pensi que soc una convergent corrupta!”. Aquest personatge li permet fer burla del moviment polític processista i denunciar les causes polítiques que, ella creu, són rellevants pels joves i totes aquelles persones que es troben en situacions injustes i precàries. La inèrcia final, però, de fer tot el seu contingut en català va arribar després del Sarao de Futuroa, quan va adonar-se que la gent rebia molt bé l’espectacle en català. Tal com indica la Jessica, el que cal no és només crear nous referents en català, sinó valorar els que ja existeixen. És un fet que la situació actual del drag no és perfecta; però el que està clar és que l’espectacle reivindicatiu i en català existeix, té futur i que el teló mai s’abaixarà per a les reines.