Entrevista amb Àngel Queralt, dolçainer de la Vall de Segó
Per Estanislau Serrano
La dolçaina és moltes coses. Significa el que és més senzill i el que dona el significat al conjunt. Aquells petits detalls que quan manquen se n’aprecia l’absència. Uns elements bàsics que conformen un concepte profund. En aquest cas, els valors i l’estima a un territori. L’aflorament material que ha desenvolupat una identitat, la valenciana. No només és un instrument, és un símbol. És un sentiment, uns valors, on s’engloba tot un folklore. La veu d’una terra. La dolçaina és un masclet, una hortelana. És el transcurs i perseverança d’una presència que ha conviscut en el tràfec de civilitzacions remotes. És aquell moment tan festiu i al mateix temps, l’acte més quotidià. On la plenitud de la vida i la mort són capaces de trobar aquell tret en comú. Alhora, és una veu alegre, també solemne. Alguns l’han volgut silenciar. Però ella no calla. No és política, però sí que és nació. Camina, corre, vola i flota. Es passeja pels carrers i ciutats valencianes i penetra per allà on passa. Traspassa els llençols blancs estesos al balcó i trenca amb el silenci d’un carrer buit que aviat serà omplert. Recorda olors, sentiments. Et trasllada a la coca de ceba de la tia Vicenta o l’anhel d’un record mort llunyà. La dolçaina és moltes coses. És autòctona, però sembla alternativa. Ella no calla, i no callarà. Vol rebre l’espai correspost, encara que ja el té. Ella parla, però no és escoltada. És imprescindible. És el hieratisme d’una processó, és la convulsió d’una jota. És el color llampant d’un esclat de sedes, l’olor de pólvora d’una traca infinita. La veu del moro i la veu del cristià. És sens dubte, l’autèntic so valencià.
| CALENDARI DOLÇAINER -SANT ANTON: Processó –FALLES: En València sempre toquem per falles, duem falles de Russafa, Cabanyal, pobles com Pobla de Vallbona, Meliana, Puçol, Sagunt, Alboraia. Fem l’ofrena a la Mare de Déu o l’Homenatge al mestre Serrano, que és el 19 de març al matí amb tota la Junta Central Fallera. -MOROS I CRISTIANS: Depèn de cada poble à Alcoi -MUIXERANGA D’ALGEMESÍ: Setembre -9 OCTUBRE: Dansades -NADAL: Es toquen nadalenques -PROCESSONS -DANSADES: Toquem dansades, és curiós perquè cada dansà té el nom d’un poble o una ciutat del País Valencià. -ALBAES: Es toquen en les vigílies d’algunes festivitats locals. -ENTERRAMENTS: Sempre toquem la Xàquera Vella o la Xàquera Vella, fem una fusió. (No a tothom) |
Àngel Queralt fa molts anys que toca la dolçaina a la Vall de Segó. Quins van ser aquests inicis?
Vaig començar a tocar la dolçaina als trenta anys. Era una cosa que tenia pendent en la meua vida i em vaig llençar. En principi quan vaig començar, havia de parar i posar-me Ventolin. És curiós. I a base d’anys tocant no necessite medicaments i la meua medicina és la dolçaina. No ho faig per açò, sinó pel fet que m’agrada i la veritat és que ara mateix fa quasi vint-i-set anys que toque la dolçaina i sempre he tingut la sort de tocar amb gent sobretot professionals. Jo soc semiprofessional, no visc d’ella, però sí que a l’any faré entre setanta o noranta actes o actuacions. El meu primer mestre va ser Xavier Ahuir, era el dolçainer del grup musical Al Tall, un grup referent en el País Valencià. I després, també he tingut la sort de tocar en processons i en el Palau de Congressos en el comiat d’Al Tall. Sempre he fet col·laboracions en grups musicals amb el mestre Josep Miret, amb el qual porte els 27 anys tocant i ell en durà 34-35.
“Fa molts anys tocaven d’oïda però ara als conservatoris hi ha l’especialitat de dolçaina i toquen partitura”
Quin és el secret per a tocar bé la dolçaina?
Jo, ací, en Higueras, que és el poble de m’auela, en l’interior de Castelló, des dels meus inicis toque la dolçaina en la muntanya. És bonic perquè veus com et repliquen les perdius. No saps si és que s’han enfadat o és que volen participar en la seua manera al so de la dolçaina. I sobretot, perquè als pobles petits, tan xicotets, al ser els carrers tan petits se sent millor la dolçaina, no com en una ciutat com pot ser Barcelona o València. Diguem que la dolçaina no té la categoria d’altres instruments. Sí que és de veres que fa molts anys molts tocaven d’oïda. Però hui dia en alguns conservatoris hi ha l’especialitat de dolçaina i toquen partitura. És a dir, que t’ho aprens de la partitura i en el carrer al final acabes tocant de memòria. És perquè si toques de memòria, t’acabes expressant millor. Per exemple a Higueras fem la seua cançó, que és molt bonica i dura tres minuts i mig, és llarga. No és fàcil tocar-la al carrer, perquè normalment la dolçaina acostumen a ser peces d’un minut o minut i mig. Quan ja passes dels tres minuts cansa. Si anem un o dos, bé, però si anem una colla de 8 o 10, costa.
On més toqueu?
Per les festes dels fanalets, on es porten els ciris dins dels melons d’Alger. I per exemple a Quartell, anem a la vora de 50. Hi ha l’escola de dolçainers de la Vall de Segó, de Puçol, Meliana, Serra, Benaguasil. Toquem en la mateixa metodologia d’estudi. Això va bé perquè quan fem un gran acte, si tots toquen amb les mateixes partitures, surt l’acte correctament.
Quin va ser el teu primer contacte amb la dolçaina?
Doncs a Quartell. En les processons obre sempre la dolçaina. La feina de la dolçaina en la processó és fer que la gent no parle i introduir la processó fent que hi haja aquell silenci respectuós. Sempre hi ha hagut molta afició en el Camp de Morvedre, a la zona de València. El primer dolçainer va ser Joan Blasco, també van haver-hi per la zona de la Serra d’Espadà, inclús en Cirat i Tales. I va ser Joan Blasco qui a la Ciutat de València va fer les peces amb un llibre i va començar a esbossar una metodologia d’ensenyament als altres. Llavors, el meu primer mestre va ser Al Tall, els quals van ser abans alumnes de Joan Blasco. Encadenem i no es va perdent. Hem pensat fer una petita colla a Higueras.
Aquí a la Serra d’Espadà quina música predomina culturalment, la dolçaina o la jota aragonesa?
El que és la zona d’Espadà, el que és la part més de costa, predominen els costums més valencians. A mesura que ens n’anem més en amunt, a l’interior, es va imposant l’aragonès, encara que ja no tant. Ara hi ha dolçainers a Tales, a la costa: Nules, Vila-real… Però sobretot en Sogorb, on tenen la seua aportació, i nosaltres, en la Vall de Segó, perquè fa vint anys que toquem en Higueras.
“Cal més coneixement i acceptació de la societat, sobretot de les institucions públiques, perquè tire endavant”
Veus viable la introducció de la dolçaina dins del mon de les discogràfiques?
Sí, però és difícil. Per exemple, el meu company que té el grup d’Estem Atabalats, que en comptes de treure “la canción del verano” treu “la cançó de les falles”. És difícil perquè les discogràfiques no donen suporta a açò, almenys en el País Valencià. Viure de la dolçaina és molt difícil. El meu company, Miret, viu d’ella perquè és professor, compositor, du el grup Estem Atabalats i fa albaes. Normalment, hi ha dolçainers professionals, però és molt difícil viure d’ella. M’agradaria que abans que deixés de ser dolçainer algú del meu voltant n’aprenga, per intentar que açò no es perda. Jo tinc un concessionari de cotxes i compagine amb la meua feina. És molt bonic, l’acceptació que tenim els dolçainers per la zona de Barcelona o quan venim a Catalunya. Alguna volta he anat a pobles catalans com Montornès del Vallès, acompanyant els dimonis de Massalfassar.
Que li desitjaries al món de la dolçaina?
Que es plantege si és necessari ser més professional, a part de voler que tinguem més acceptació de la societat, aquell rang que li correspon. Que no és com la feina del titellaire que vol fer gràcia. La dolçaina és molt difícil de tocar perquè és un instrument molt antic. tant de bo que tinga acceptació de la societat, sobretot de les institucions públiques, que són les necessàries per donar-li l’espenta i que tire endavant.
Creus que has deixat empremta, transcendència dins del món de la dolçaina?
Crec que sí. No te n’adones perquè a mesura que vas aprenent, és difícil. Però, després, conforme el pas dels anys, t’adones de “mira, és Àngel!”. Que tens eixe nom. Que hi ha gent que t’ho valora i t’ho reconeix quan ja portes trenta anys. Açò costa.
inmediaresmagazine.com 