Surto de l’estudi al Poble-Sec i baixo al port per airejar-me. Va haver-hi un temps en que al Moll de la fusta s’hi descarregava això, fusta. Entre l’anar i el venir de la Companyia Transatlàntica i d’unes Golondrinas que havien arrancat amb l’indià Leopoldo Herrera al timó, poc abans de l’Exposició Universal de 1888.
—”Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”.
El Nocturn per a acordió de Papasseit, inscrit a la part del darrere del monument al poeta (qui hi va treballar de vigilant de nit) amb signatura de Rob Krier, arquitecte i escultor luxemburgués —perquè aquí mai n’hi ha hagut prou d’escultors— m’ho recorda mentre esquivo guiris (alguns d’ells amb bici) que apunten amb els mòbils en totes direccions però sense veure mai més enllà d’un pam del seu nas.
Molt lluny encara de la Barcelona del 92, que segons diuen situaria la ciutat als mapes, el tràfec al port (i a la resta de la ciutat) era ben diferent. La gent hi venia a guanyar-se els calés, més que a fondrel’s, en el que és a hores d’ara un decorat a cel obert. Alço la vista. Llegeixo “Maremagnum. Shopping & Dining”. Ho subtitula una col·lecció de logos de marques globals que detesto i consumeixo a parts iguals. La ciutat comptal ho havia estat en algun moment de mediterrània, després es va obrir al mar. Hi ha quelcom de pervers en aquest obrir tant polititzat. A qui es va obrir el mar va ser a Europa, per a que pogués venir a gastar al parc d’atrac- cions amb forma i nom de ciutat que hi ha al sud, on sempre hi fa bon temps.
—”Sorry” —Em diu algú que topa amb mi reculant amb un pal selfie a les mans.
Unes passes més endavant em trobo amb el pailebot Santa Eulàlia, un veler centenari declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya el 2011 i que forma part de la flota del Museu Marítim de Barcelona. Hi tens accés com a atracció inclosa en el preu de l’entrada. Fabricat el 1918 a Torrevella (Ala- cant) és, amb paraules del mateix Museu, “ambaixador d’aquest, de la ciutat i del país”. Abans d’això s’havia dedicat a transportar mercaderies, principalment pel Mediterràni i també a l’Atlàntic, especialment Cuba.
—”Cerveza, beer amigo”. —L’oferta amb el dò de l’ubiqüitat ressona pel passeig.
Una escultura que forma part de la sèrie de rostres titulada Brushstrokes (pinzellades) de l’artista Roy Lichtenstein (que no us enganyi el nom, era estatunidenc) assoma per sobre els arbres gràcies als seus quinze metres d’alçada. Noranta tones de Pop Art. Va ser instal·lada el 1992 per rebre els Jocs Olímpics i té per nom El Cap de Barcelona. Tota una sort per a una ciutat que tot just començava a quedar-se sense cor.
Miro a banda i banda per creuar en direcció a la Barceloneta i descansar, com ho fan les gavines. La vista sobre un mar que sempre canvia però mai massa. El sol marxa, minuts de plata.
A la tornada ja és fosc. Orió presumeix de cinturó. En Papasseit fa temps que no hi és per a vigilar, però sí
el seu monument entre les feres. S’ha il·luminat una nòria i als seus peus una “Créperie & Ice Cream” llueix pissarres retolades -també- en anglès. Potser hi pujo per veure a Colom de ben a prop, per si segueix apuntant a les seves amèriques però mirant de reull a les nostres Europes.
—”Hi, one ticket?” —Em pregunten a la cua. A vegades penso que m’he perdut. —”Nah, going home, bro —penso, però no ho dic. Bona nit.
©Il.lustració Agustí Sousa
inmediaresmagazine.com 