Foc de Sant Antoni

És dissabte, tot just llevar-me noto quelcom estrany a la pell de l’espatlla i part del clatell, hi poso la mà i noto una sensació de cremor. Miro de no donar-hi més tombs del compte. Sona un missatge al grup de whatsapp que porta de nom “Ara és Avui” i llegeixo un missatge del Genís: “Nois, demà, últim dia de l’any, expedició a Montserrat, quedem a les nou en punt a la rotonda de la FUB”. Em fa recordar que avui és el penúltim dia de l’any, que són “festes” i, mentre tirotejo el calendari i m’autoconvenço que em mereixo un bon descans, decideixo no obrir l’ordinador fins al dia quatre. És emocionant el moment en què un autònom s’imposa unes vacances. Sempre recordo l’etimologia de la paraula “treball”, del llatí “tripalium”, que vol dir “tortura”. L’instrument consistia en tres pals creuats clavats a terra, on, a l’antiga Roma, posaven esclaus rebels per tal de castigar-los. Llavors penso en els paral·lelismes que s’hi poden trobar si ho comparem en els nostres temps. No és fins al vespre que m’adono de l’existència d’unes taques vermelles a la zona de la cremor, una granellada en forma de petites butllofes. El cos avisa, diuen. Aquesta vegada, penso que deu formar part d’alguna reacció al·lèrgica. Després d’una exploració inútil, i pensant que demà toca excursió al massís nostrat, vaig de pet al llit. Estacionem els cotxes, en sortir, les ràfegues de vent ens avisen del canvi d’altura, ens equipem i comencem a grimpar cap amunt. Després d’esquivar algunes branques entrem al camí dels Degollats, farcit d’alzines i xiprers, replet d’imatges religioses en majòliques i mosaics en honor a la Mare de Déu de diversos pobles de Catalunya. Quanta devoció en un sol camí. Catalunya terra de sants, diuen. I és que la devoció popular és hereva d’un poble creient que, dècades enrere, no anava a les universitats, però era sobrera en experiència vital. Sense donar-nos-en, arribem al Monestir de Santa Maria, estem damunt de set-cents metres de roca pinyolenca, atapeït de visitants, mòbils en mà, i alguns, com trastornats per la selfitis, estiren els seus pals com si volguessin homenatjar l’identitat geologica de la muntanya. Torno a disposar la mà a l’espatlla, noto com els dits semblen agullons que punxen una escorça amb magma al seu interior. Deixem enrere el brogit turístic i ens dirigim als esglaons de formigó que indiquen l’inici de la nostra travessa. Al cap d’una estona, una escala que em sembla interminable, em deixa endarrerit i ja no em permet veure els companys. Paro un moment, aixeco la mirada, ara emmarcada en una escenografia incommensurable. Visualitzo un fragment d‘El gran llibre de l’imaginari fantàstic català’, que diu: “El mite explica que la muntanya va emergir resplendent d’un mar primitiu i caòtic. Un voluminós colós tosc, com una obra de fang inacabada. L’embolcallaren les boires, les escletxes es cobriren de boixos, i els ocells hi niaren.” Seguint amunt passo per l’anomenat “Pas dels Francesos”, un estret amb escales entre dues grans roques, on el 25 de juliol de 1811, les tropes franceses, guiades per un col·laboracionista, van irrompre la nostra serralada còsmica, i, passant just per aquest escanyall, van apoderar-se de totes les fortificacions. Imagino els miquelets, des de l’últim graó, disparant als soldats de l’exèrcit francès, caient l’un sobre l’altre fins l’amarg instant d’acabar-ne la munició. Els companys m’esperen en un pla, allí agafem una bifurcació en direcció a Sant Benet, continuem amunt i arribarem a Sant Salvador, una ermita petita i pintoresca, amb una cisterna per recollir aigua de la pluja, construïda aprofitant una balma al peu d’un cim en forma d’Elefant i que porta el mateix nom. La zona de la cremor és l’indicatiu del cansament que s’apodera. No puc pas tornar enrere. Em reconforta caminar damunt d’aquesta construcció estrambòtica de la natura, creada en temps geològics tan llunyans. Ens sentim petits, aquí dalt, petits de tamany i de temps. Un esforç més i arribem al punt final de la nostra ruta: l’ermita i refugi de Sant Antoni. En silenci, cadascú tria lloc i seu, perquè tot just al davant se’ns presenta el majestuós i emblemàtic Cavall Bernat. En som de petits, sí, som una casualitat damunt una minúscula i insignificant serralada, arrugada per les plaques tectòniques d’un puntet blau dins un infinit negre, al braç d’una galàxia en col·lisió amb una altra. Sonen les campanades de Cap d’Any, vaig d’urgències i el Dr. em comunica que tinc un Herpes zòster, conegut popularment com a Foc de Sant Antoni. És l’altra arribada, penso, i també un punt de partida que comparteix un mateix Sant.