Estava caminant un bon dia pel carrer, un 29 d’abril al migdia, en un dia assolellat, d’aquells que et treuen un somriure només en trepitjar el carrer, quan una formiga es va fer amiga d’un elefant i vam jugar tots plegats. Justament vaig decidir anar a fer un tomb perquè el dia anterior, m’havia comprat unes sabates, d’aquelles bones i elegants, de les que et vesteixis amb el que et vesteixis combinaran bé i et donaran un rollet interessant.
Per aquest motiu, aquell diumenge lluminós era l’idoni per a estrenar-les, aniria per la plaça del poble, per la vorera, evitant les zones de sorra i herba, i inclús, em faria un vermut al bar Maria on tornaria després a casa per on hauria vingut sense perill que li passés res a aquelles magnífiques i caríssimes sabates a estrenar.
Tal va cantar el gall les dotze en punt que em vaig posar la gavardina, les ulleres de sol que me’n farien falta i aquells negres i brillants mocassins amb els cordons ben lligats no fos el cas els trepitgés. El passeig fins al bar era de 20 minuts, ni molt curt ni molt llarg; aquell migdia hi havia força gent al carrer, la primavera dona vida a la gent i és molt cert, avis xerrant al banc prenent el sol, famílies amunt i avall, ocells volants, en resum, no hi havia res que pogués arruïnar aquell diumenge 29 d’abril. Estava xino-xano, arribant cap al bar, que es troba al final de la plaça Major quan un nen em va passar corrents i al darrere el seu pare, el qual es va frenar davant meu, era en Pep, un gran amic de la infància, d’aquells que te’ls trobis quan te’ls trobis saps que tindreu grans converses. Tan sorprenent va ser la trobada que vam anar a prendre el vermut junts, amb les cadires mirant al sol i a tota la plaça plena de vida.
Va ser en seure en aquella cadira i posar atenció al fill del Pep, que no vaig poder pensar en una altra cosa.
Vet aquí una vegada, en Manelic.
En Manelic era fill d’en Pere, fill únic.
Com molts altres dies van anar a jugar a la plaça del poble.
En Manelic sempre que sortia de casa agafava una caixa de guixos.
La plaça del poble era perfecte per dibuixar.
Aquell dia en Manelic va dibuixar una xarranca.
En Joan que portava sabates noves, feia moltíssims anys que no en veia una.
En Manelic va anar dibuixant quadrat per quadrat.
Un quadrat, dos quadrats, tres quadrats, quatre quadrats, cinc quadrats, sis quadrats, set quadrats, vuit quadrats i el semicercle final deia en Manelic.
Ara els números, un per un.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit.
En Joan mirava fascinat en Manelic, que estava estirat a terra, somrient i dibuixant.
Per no jugar sol, en Manelic va dibuixar a l’inici una formiga i a dalt de tot un elefant.
La xarranca es jugava de petit a gran.
La formiga és un animal molt molt petit i l’elefant és un animal molt molt gran.
En Pep després de veure que el seu amic no li havia estat fent cas en tota l’estona que portaven asseguts a la taula, sinó que havia estat observant el joc del seu fill, se li va formar un somriure d’orella a orella, perquè va recordar com en Joan i ell de petits feien exactament el mateix, i sabia que el seu company estaria pensant el mateix que ell.
En Joan mirava fascinat com el nen s’acabava d’inventar una nova manera per a jugar a la xarranca, on cada número s’havia de nombrar un animal més gran que l’anterior. Va haver-hi un moment en que el Manelic no se li acudia un animal més gran que un hipopòtam, però en compte de repetir-ne un o de parar el joc, va decidir que un animal més gran que un hipopòtam eren 45 gats de color taronja.
En Joan era escriptor, treballava en una editorial infantil i escrivia per als infants. Escollia un tema amb un personatge i una moralitat i escrivia frases curtes, amb repeticions perquè era el que servia als nens, era la manera en com podrien entendre i aprendre més fàcilment. En Joan, que era escriptor per a infants, o això diuen, escrivia de la forma que li havien ensenyat, de la forma que havia llegit i de la forma que els adults escrivien com els nens.
En Joan li va canviar la ment en veure com en aquells quinze minuts, en Manelic havia pogut idear un joc i pensar una solució que a ell, un adult mai hagués pogut pensar. I és que els adults com ell, que es preocupen de comparar-se unes sabates molt cares i caminar per on no els pugui passar res, a poc a poc, quan faci sol i sinó no caminar; aquests adults que són els que han d’explicar el món als nens, que si se’ls preguntés per un animal més gran que un hipopòtam i no sabessin la resposta es quedarien en blanc o se’ls preguntés per dos amics, mai dirien una formiga i un elefant, potser a aquests adults són els nens els qui li han d’explicar el món, un món on si et compres unes sabates són per a caminar i embrutar i si es compra un guix per a dibuixar i no escriure només en una pissarra quadrada i verda.
inmediaresmagazine.com 