Histories amagades en les parets d’una església

Si les parets parlessin, quedaríem boca badats de les històries viscudes i que podrien explicar.

Hi han fets que marquen un abans i un després en la persona. El senyor Salvador tenia deu anys quan va veure cremar l’església.

-12 de març de 1939. Era un diumenge – diu contenint les llàgrimes. Aquell moment el marcaria tota la vida.

El senyor Salvador tenia motius per quedar afectat. Dos anys abans, esclatava a Espanya la famosa Guerra Civil Espanyola. Conflicte que es va originar amb un intent de cop d’estat militar contra el govern Espanyol, que tenia com a finalitat instaurar una dictadura. Ell va veure com els extremistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), entraven a l’església de Sant Cristòfol de Premià de Mar i tiraven daltabaix l’harmònium i, al mateix moment, cremaven l’església sencera. Un fet que es va repetir amb totes les esglésies del Maresme.

El petit Salvador no sabria fins més tard que en menys d’un mes s’acabaria la Guerra civil, l’1 d’abril de 1939.

Estem sols a l’església, asseguts al segon banc del sector esquerre. – Encara recordo aquell dia com si fos ahir – M’explica que estaven fent missa i com de cop i volta van començar a entrar soldats dintre l’església, cridant i apuntant-los amb les armes mentre els feien fora. – Entraven per tot arreu! – Em diu mentre observa les columnes de l’altar.

Em quedo assentada mirant l’interior de l’església recordant la conversa que he tingut amb el senyor Salvador. Un raig de llum, que travessa la rosassa, il·lumina gran part del lloc. I emana un silenci que no inquieta, que no incòmode. “Si aquestes parets poguessin parlar sabríem moltes més coses de les que coneixem ara mateix” penso.

L’església, d’estil barroc, va ser construïda l’any 1798, però no va ser fins a l’any 1820 que es va finalitzar. Quan la guerra civil destruir l’església, el 1942 es posava en marxa l’operació “reconstruir Sant Cristòfol” on es posava sobre la taula dues propostes: la primera, la ubicació de l’església, si construir-la al mateix lloc del qual estava la primera o col·locar-la al que és ara la Gran Via. Al final es va escollir construir el mateix lloc que l’antiga, ja que es pensava que el poble aniria creixent de manera allargada, però al que no se sabria és que Premià creixeria més d’amplada que de llargada. La segona proposta va ser la que va dividir tota una parròquia: construir l’església amb el seu origen arquitectònic, el barroc, o construir-la de manera moderna com s’estava portant en aquella època. Aquest tema va ser tan delicat que va portar enfrontaments en els dos bàndols. Moltes famílies que s’avenien amb altres famílies van deixar de parlar-se durant molt de temps.

El 1968 l’ajuntament va intentar quedar-se amb la portalada, inaugurada el 1950, amb l’excusa de què era “un símbol de Premià”. Això va fer que la gent de la parròquia s’enfadés amb l’Ajuntament i s’unís un altre cop. “Recordo perfectament com el mossèn sortia corrents de la sagristia, amb una carta a la mà del bisbat de Barcelona, per evitar que se m’emportessin la portalada de l’església – diu el senyor Salvador – Sort d’ell i del Bisbat de Barcelona, si no ens haguéssim quedat sense portalada.”

Mentre ens aixequem i ens dirigim a la sortida, em ve al cap l’accident que va passar fa dos anys a la capella del Santíssim. Quan en mig del rosari de l’Aurora es va calar foc per culpa d’una espelma que havia caigut. Per sort, com que els extintors estaven a prop del lloc de l’accident, es va poder apagar les flames amb rapidesa.

M’acomiado del senyor Salvador, donant-li les gràcies per la conversa que hem tingut.

Pujant en direcció a la rectoria, una de les parets de fora de l’església té una capa de pintura que tapa una frase que va aparèixer de la nit al dia farà cosa de quatre anys. Deia així: “L’única església que il·lumina és la que crema” firmat per Arran. Recordo que va ser un fet molt polèmic perquè els propis d’ARRAN afirmaven que ells no havien escrit aquella frase i que havia sigut una altra persona fora del cercle. Es va obrir una investigació per esbrinar qui ho havia fet. Em pregunto com va acabar la cosa perquè ja no es va parlar més del tema quan es va tapar la gamberrada. 

Mentre em dirigeixo cap a casa, continuo pensant que si aquestes parets poguessin parlar sabríem moltes més coses de les que coneixem ara mateix. Aquestes parets continuaran escoltant i veient moltes coses que potser mai sabrem.