Crònica d’unes matances

Plou de bon matí. Els crits sufocants s’escolten des de la llunyania, sembla que mai arriben fins que ho fan, i es desvela finalment el seu origen.

Una carn engreixada, pesada, traïda; que bota, es resisteix, es retreu i es doblega, però entre manotades i cordes, el matador fa senyes, tot confonent-se amb els grunys encara més forts de l’ajusticiat.

Esclata un tro que penetra en el front, i mentre més endins està, més s’ofega. Però no és fins en el moment que la tensió s’allibera, que m’adon que encara plou.

El ganxo es prepara i l’ajusticiat abandona la seva posició terrenal. Gronxant entre espasmes l’han d’ajustar perquè no s’escapi. Ben estirat de dalt a baix, es deixa entreveure el seu coll nu. El públic atent s’allunya, criden alguna cosa amb un idioma que no entenc.

Mentre amb un tall inquiet i tremolós, el ganivet obre pas al líquid espès i coagulat. Silenciosament, però, tan sols s’escolta el sonar de les cadenes, conseqüència dels darrers intents de moviment del seu volum carnal.

Els raigs de sang surten amb timidesa fins que el matador, amb la mà rosant la pell penetra més dins el seu coll, i sense saber molt bé com, arriba a l’aorta, que esclata amb sang fosca al ritme de les contraccions de la cama dreta.

L’ajusticiat torna a la terra, ara estès, més petit, més buit, amb la cara tacada de sang. Expulsa la seva vergonya.

Arrossegat, deixant el rastre d’una cosa que ja no és, cada vegada més proper a la seva veritable forma, no pot dir res més.

Foc, foc que crema la carn, despulla l’ajusticiat de la seva protecció, tot resseguit del ganivet indecís però compromès, que arrabassa la fermesa de la pell.

Els participants posen cares d’oi mentre l’olor de pell cremada envaeix les seves fosses nasals junt- ament amb la de butano, que s’estén i s’enfonsa en l’ambient. Entre l’esforç i l’olor en el nucli de l’acte, tots estan suant. Suposo que replantejant-se si sortirà bona, sa cosa.

Mans i més mans arreu del cos, entre crits no es deixa espai de la pell nua que no sigui manipulable. Com poden, netejen de dins a fora i de fora a dins, mentre el líquid calent restant regalima cap a terra i les cendres sospitoses l’acompanyen.

Desposseint-lo del seu equilibri, fa un toc sec a un dels peus, però sembla que no és suficient. El moviment es repeteix fins que el blanc és morat i a la fi, l’os es fractura. El so rebota sobre les mans de l’incrèdul matador, i amb el ganivet -convuls de l’esforç- deslliga el peu dels seus nirvis i músculs. Reposant es troba ara damunt la panxa de l’ajusticiat, separat del seu sentit.

Ja no queda més a confiscar que no sigui el cap.

Fa un tall al clotell. La capa superficial es deixa fer, però les altres es resisteixen, ja sigui per l’òxid del ganivet o per la poca manya de qui el du. Igualment, a poc a poc es va obrint la carn i s’allibera el fum de la calentor interior.

En una qüestió de minuts, el cos roman més quiet que mai, ara sí, privat d’expressió; la mucosa del coll incomplet i el tall imperfecte, no denoten més que un bocí de filet cru.

Els niguls s’escampen, i la calidesa del sol em fa sentir que tot està bé per uns segons. Fins que torna-m’hi tornei cap amunt, el filet pàl·lid és col·locat per facilitar-ne l’obertura. I no puc més que marejar-me per veure el meu destí reflectit en el meu veí. Ara repenjant una altra vegada.

Entre rialles per veure a qui li tocarà fer la feina bruta, decideixen fer-ho entre tots. Arrabassen forçosament els braços, i il·luminat per un sol trèmul, la carn de la panxa s’obre per la incisió del ganivet. Revelant la massa blavosa i brillant.

El ca de la família, com l’amo, observen a l’aguait l’extracció; en un desig de predicció afamegada.

Mentre el ventre patinant se separa, intentant que no caigui a terra. L’alcohol no fa més que dificultar la feina.

Tall darrere tall el pes decau, el filet es fragmenta estrepitosament. I quan ja no queda res penjat, el metall del ganxo tacat de sang es queda sol, ballant amb l’oratge del migdia i les converses d’idiomes llunyans.

Llomillos, ronyons… No saben dir què és que, tampoc és que els hi importi. Ressona la destral sobre el costellam, separant-se de l’espinada. Acompanyat del renou metàl·lic del full damunt la fusta, la carn tendra i gelatinosa s’estira patidora. Esquinçant-se de l’os.

Els budells perden massa, es maregen dins l’aigua tèbia, fins que aquests només són una joia de fina membrana. Reposant, esperen la injecció de la matèria carnosa mesclada amb la picantor del vermell.
Però no sembla que ningú esperi el mateix.

Confosos, però orgullosos de veure fins on han arribat, fan una cervesa. La carn, ara exposada , separada i capolada; sí que és carn. Però que ve després? No n’estan molt segurs.

Decideixen no pensar-ho molt, tenen gana i van gats. Algú crida una paraula amb moltes consonants, tot seguit d’una rialla embafadora. I nostàlgics, però perdent tota mena de poètica es posen a fer sobrassada salsitxes amb la carn ajusticiada.

Ajusticiada fins en el seu darrer moment. I ara transformada, mutada; a una pobra salsitxa Frankfurt. Perdent un altre tipus d’identitat més profunda que la de ser persona: la que és capaç de travessar la sang del terra.

Arribats en aquest punt no sabria com dir-ho. Tinc el cor a la gargamella. Em batega fort, i puc sentir les membranes aferradisses i les venes inflamades, com si intentessin escapar-se del meu coll. Però encara que no fos així; encara que no sentís el calfred d’una ganivetada imminent i el mal de cap de la sang, tampoc sabria com dir-ho.

I és que en el final, me n’enriuaria i tot. Però cap per avall, penjant, és un poc complicat, tot s’ha de dir, els músculs se t’adormen. Així i tot, sí, me n’enriuaria si pogués, i també diria això que no sé dir. Tanmateix, per ara, tan sols puc esperar, com he fet sempre.

Sols esper que quan em toqui, esmussin millor els ganivets.