Crèixer navegant…
Podria necessitar totes les paraules del món per descriure una sola sensació; navegar amb windsurf,
i, tot i això, crec que me’n continuarien faltant.
Perquè fins que no ho vius tu, ja et poden estar explicant experiències de tota mena, que cap serà igual que la teva, quan hagis planejat per sobre l’aigua, i t’hagis deixat endur pel vent com un ocell.
Per començar aquesta aventura he de dir que la vela ha estat present en la meva vida, gairebé d’ençà que vaig néixer. Els meus pares es van conèixer navegant, amb optimist, quan eren molt joves, i després es van passar al surf de vela. El pare m’explicava que va dedicar tot el sou d’un mes a comprar el seu primer aparell. La vela duia un logo gegant del McDonald’s, que cobria la major part, i la taula feia més de dos metres de llarg, i pesava com un mort. I la mare, tota decidida a progressar, anava d’un cantó a l’altre pel port de Sant Feliu de Guíxols, amb els garbins de l’estiu, practicant les maniobres, mentre el pare la corregia des de l’espigó.
I tot seguit, tan bon punt vaig néixer, les classes de natació eren molt més presents en el dia a dia que les passejades pel parc. De seguida vaig deixar enrere els flotadors i la bombolleta, perquè amb tres anys ja navegava amb el pare. A davant de la taula va lligar un cap perquè tingués una referència de suport. Si veia que ell anava a l’aigua, el perseguia corrents per anar amb ell. Més tard, en veure la meva insistència per aprendre, va construir una mena d’invent, una botavara més petita, que la va col·locar a baix del màstil perquè m’agafés allà dreta i m’arrepengés entre les cames.
En aquells anys encara no es fabricaven veles infantils, el surf a vela era un esport que no anava enfocat al públic més jove de tots. Així i tot, anava aprenent les nocions bàsiques, com per exemple, que per navegar era imprescindible el vent, i quan bufava fort, tothom estava content i de celebració a la platja.
Quan va arribar l’estiu del 2006, recordo que fora l’any en el qual vaig començar de debò a fer windsurf. L’autosuficiència física juntament amb l’edat de creixement m’afavorien progressar d’una forma veloç, a l’hora de gaudir-lo.
Som una petita comunitat, juntament amb altres famílies i particulars que també aprenen l’esport. I estiu rere estiu ens retrobem per continuar evolucionant, i veure com hem crescut. Bé algú s’ha comprat un model nou de vela que li permet córrer més o alguna taula més àgil, amb la qual es poden surfejar les onades amb més facilitat. I provem el material de tots…
Es construeix un vincle molt fort amb aquest esport, podríem dir que és un reflex de qui ets tu com a persona. Fins a on vols arribar, quins són els teus límits, si tens objectius o el grau d’autopressió que t’imposes. I com comparteixes aquestes vivències amb els altres, també crees uns vincles molt sans.
Navegar t’ensenya uns valors molt grans i poderosos, aprens a viure i a gaudir de debò, a frustrar-te amb tu i a celebrar-te. Quan evoluciones amb el surf a vela, també ho fas com a persona.
La sensació de planejar, compacta d’adrenalina, és addicte i inesborrable dels teus records. En el fons sempre ho duus a dins. I sempre en tens ganes…
Avui en dia ho penso, si el windsurf no hagués estat present en la meva vida, segurament no seria la que soc avui en dia.
Ho dec tot al windsurf, gràcies.
inmediaresmagazine.com 