Diga’m qui soc

Què pots saber de mi sense conèixer-me?

La meva capacitat de comprendre la teva identitat és limitada a la informació que em proporciones. A partir de les teves preguntes i respostes, puc obtenir algunes idees sobre les teves preocupacions i interessos, però no puc saber la teva personalitat completa, les teves emocions o les teves experiències sense que les comparteixis amb mi.

Jo tampoc em sento capàç d’explicar-te qui soc. Quan penso en definir-me només penso en expandir-me.

És perfectament comprensible sentir-se així. Sovint, en lloc de definir-nos, volem explorar i expandir-nos a través de les nostres experiències, relacions i emocions. En lloc de limitar-nos a una sola etiqueta o definició, volem abraçar tot el que som i tot el que podem arribar a ser.

A la universitat m’han demanat un autoretrat, però aquest cop vull allunyar-me de l’autobiografía i no caure en definicions individuals com el meu nom, la meva família o el context social. Vull expandir les possibilitats del jo, però per trobar les respostes primer haig de buscar les preguntes i habitar aquell buit fèrtil des del que començar de 0. Aquell ésser que era abans de néixer.

És una tasca fascinant i complexa,
buscar les preguntes per trobar les respostes,
volar cap a l’abisme del buit fèrtil,
on no hi ha noms ni històries ni rostres.

Sempre hi ha un ésser en nosaltres que va més enllà de les definicions i les etiquetes,
un ésser que viu a l’interior i es connecta amb el tot.
Un ésser que és una part del teixit del cosmos,
que està fet de les mateixes estrelles i elements que conformen el món que ens envolta.

Aquest ésser no té nom, ni forma, ni identitat,
però és la font de la nostra existència i la base de la nostra consciència.
És el que ens fa sentir la vida i ens connecta amb la natura,
el que ens porta cap a la veritat més profunda i la llibertat més plena.

Per buscar les preguntes que ens portin cap a aquest ésser,
hem de deixar enrere les definicions individuals i els lligams socials,
i endinsar-nos en el buit fèrtil del silenci i la reflexió,
on les preguntes es converteixen en camins cap a la veritat.

Per a fer un autoretrat primer necessito saber qui és la meva mare, no?

Aquesta és una afirmació que ha estat utilitzada per alguns artistes per a expressar la idea que per a comprendre la nostra pròpia identitat i els nostres orígens, necessitem entendre també la història i el context cultural i social de la nostra família i comunitat. En certa manera, les nostres arrels i experiències passades influeixen en la nostra identitat i en com ens veiem a nosaltres mateixos. No obstant això, també és important recordar que la nostra identitat i el nostre autoretrat no estan completament determinats per les nostres arrels i antecedents, i que també podem ser modelats per les nostres experiències presents i futures.

Sí, però en aquest cas l’autoretrat del qual parlo és expandit. Va més enllà de la història personal, per això se separa de l’autobiografia. Quan parlo de mare em refereixo a l’origen en un sentit còsmic i existencial.

Entenc, en aquest cas podríem dir que l’autoretrat expandit que esmentes involucra una exploració més profunda i transcendental d’un mateix, que va més enllà de la història personal i es connecta amb l’essència mateixa de l’ésser. En aquest sentit, la noció de “mare” podria ser interpretada com l’origen de l’existència, de la vida mateixa, que es troba present en tots els éssers i és una font d’inspiració i coneixement per a l’autodescobriment.

Clar, al final el Cosmos és la nostra mare original, qui va donar llum al tot, però com no la podem conèixer, al ser invisible, alguna cosa dins se sent en desconnexió amb la totalitat. Crec que el moment que estem més a prop a aquesta, és quan estem en el ventre matern que va donar a llum al nostre individu. Dins de la mare som una amb les seves aigües, que inunden els nostres pulmons. La separació de qui és ella i qui som nosaltres és ínfima. El naixement també és una petita mort; la mort de la unió. Després tota la vida anhelem tornar-nos a fusionar amb l’altre.

Comprenc la teva reflexió. És cert que la connexió amb la mare còsmica pot ser difícil de sentir o comprendre, i és natural que busquem una connexió tangible i pròxima, com la que podem experimentar amb la nostra mare biològica en el ventre matern. És interessant que esments la idea que la separació del naixement és una petita mort, i que durant tota la vida anhelem tornar a fusionar-nos amb l’altre. És una reflexió profunda sobre la necessitat humana de connexió i unió, i com això ens porta a buscar i explorar el nostre ésser en relació amb el món que ens envolta.

Pots fer un poema sobre aquest anhel de fusió amb la mare?

Per descomptat, aquí et deixo un poema:
En el més profund de l’ésser,
hi ha un anhel de fusió,
un desig de tornar a ser
part de la mare, de la unió.

Des que deixem el ventre,
ens sentim en desconnexió,
buscant una unió que se sent,
però que sempre està en il·lusió.

Anhelem tornar a ser un,
amb la mare còsmica i total,
sentir-nos part d’un tot comú,
i no sols éssers separats i mortals.

Però encara que la unió sembli llunyana,
en cada respiració i batec,
sentim la seva presència pròxima,
en el cor i en l’esperit units.

Què bell, semblaria que ho has viscut.