Quan era més petita, em passava els juliols a un poble de la Costa Brava i durant unes setmanes ens quedàvem al pis els meus germans, les meves àvies; que eren millors amigues, i jo. El pare i la mare venien unes setmanes més tard.
Dormint els tres germans en una habitació petita amb un ventilador que feia soroll, fèiem torns per decidir qui dormia a dalt de la llitera i a qui li tocaria dormir al matalàs del terra. Als matins, les iaies ens despertaven i esmorzàvem plegades préssecs del mercat. De tant en tant ens compraven xuixos de crema arrebossats amb sucre.
Després ens vestíem per anar a la platja.
El Cesc de vegades agafava el para-sol, les iaies no s’oblidaven mai de les seves cadires, el Jan s’emportava el cubell, la pala i el rasclet i jo les ulleres juntament amb els peus d’ànec. Sempre rèiem perquè la iaia Carme es posava dia si dia també els seus biquinis d’àvia fashion i la iaia Rosa, en canvi, el banyador de cos sencer per poder nadar còmode, que li agradava moltíssim i a més a més, en sabia. Cada matí fèiem 10 minuts caminant fins a la platja i ens hi estàvem hores fins que ens agafava la gana que tornàvem cap a casa a dinar.
Algun dia ens hi havíem quedat allà, al xiringuito del costat, si aconseguíem convèncer a temps les iaies!
M’encantava nadar i no volia sortir mai de l’aigua. Hi anava amb la iaia Rosa, que feia braça. Després entrava la iaia Carme, però ella mai es volia mullar el cabell i sortia de pressa a prendre el Sol un altre cop. Jo estava molt convençuda que era una sirena, però no em sortia la cua perquè hi havia massa gent pel voltant.
Al fons de tot, es veien la boia groga i la boia verda
que marcaven els límits que separaven la zona de banyistes i la de navegació. Des de la sorra es veien molt llunyanes, però el Cesc hi nadava sovint, fins allà. Quan arribava, tocava les dues boies, ens saludava i tornava fins on érem nosaltres. Alguna vegada l’havia acompanyat.
Ens enterràvem entre nosaltres i apretàvem molt fort perquè costés de sortir.
L’única norma era que només es podia veure el cap i que als ulls estava prohibida l’entrada de sorra. Qui era més fàcil de tapar era el Jan, perquè al ser el petit, el forat que hauríem de cavar prèviament no seria tan profund. Quan aconseguíem desenterrar-nos semblàvem croquetes arrebossades i havíem de córrer cap al mar per esbandir-nos bé els banyadors.
Quan el Cesc no estava cansat, jugava a pales amb ell i si preferia quedar-se prenent el Sol, llavors anava amb el Jan a fer mandonguilles i gelats de sorra. Un cop, el pare ens havia ensenyat a fer castells ben fets. El truc era construir abans una gran muralla amb pedres grosses a l’interior que fessin de moll i paressin les onades, ens explicava. Com en el mateix port o els espigons que vèiem a la platja.
La muralla la decoràvem amb petxines i vidres que trobàvem per allà.
Sovint els castells de sorra anaven envoltats d’una fossa o de túnels per on deixàvem entrar l’aigua del mar i passava per sota d’un pont perquè els seus habitants poguessin entrar a l’interior de la fortalesa.
Ens passàvem hores a les roques, buscant forats que s’omplien d’aigua del mar. Posàvem els peus dins de les piscines naturals que en ser petites, s’escalfaven amb el Sol i feien efecte jacuzzi. Havies de vigilar, perquè les pedres submergides que servien d’esglaó per pujar a la roca gran, estaven plenes d’algues i verdet que et feien relliscar molt fàcilment. Algunes també amagaven eriçons o tomàquets de mar que valia més de no tocar.Durant aquells anys vaig aprendre com la força del mar donava forma als paisatges i el significat de la paraula
‘erosió’.
Les iaies, mai ens deixaven entrar al mar de cop perquè segons elles, la crema no s’havia acabat d’absorbir del tot i ens havíem d’esperar. Així doncs, per no avorrir-nos buscàvem caragolines i petxines per la sorra i les posàvem en un potet de vidre. La iaia ho feia asseguda des de la cadira, passava una vegada la mà per la sorra i després amb el dit anava descartant tot allò que no li interessava fins a trobar quelcom bonic. També cercàvem pedres amb forats per poder convertir-les en collarets o arracades que li regalaríem a la mare quan la tornéssim a veure.
La part fosca del mar em feia por.
Passaves de tocar de peus a terra a no saber què hi havia al fons. La temperatura també canviava i l’aigua es tornava més freda. No va ser fins que em vaig posar ulleres i tub de busseig que no vaig passar de la zona clara a la zona fosca. I va ser llavors quan vaig descobrir que aquella era molt més interessant. Estava plena d’eriçons de mar, crancs ermitans, peixos grans, estrelles de mar i roques molt boniques. Havies de vigilar on posaves els peus per no punxar-te.
Dins de la galleda vermella
hi deixàvem totes les troballes del dia. Crancs de roca, caragolines, crancs ermitans, petxines, pedres estranyes, vidres polits per la platja, algues (que a la mare li feien fàstic però a nosaltres no), meduses, sorra de la més fina…
Omplíem amb aigua salada el cubell i els teníem amb nosaltres durant una estona. Els observàvem i ens feien companyia. Quan acabava el dia fèiem una última banyada i aprofitàvem per tornar tots els animals al fons del mar.
De vegades portàvem els inflables o la planxa que ens ajudaven a flotar i no cansar-nos tant quan estàvem a l’aigua. Això sí, quan hi havia vent i les onades ens rebolcaven, havíem arribat a empassar molta aigua. Els matalassos, també eren iniciadors de discussions de germans perquè
‘tu ja l’has tingut abans i ara em toca a mi fer surf a les onades!’
El Cesc era més gran i més d’un cop havia anat nedant fins a la plataforma.Jo m’ho vaig prendre com un repte perquè la veia molt llunyana, allà al mig del mar. Havies de travessar la zona fosca i segurament per això mai m’havia atrevit a anar-hi. Però ara ja podia. Vaig descobrir que després de les roques i algues tornava un tram de sorra fina. Allà a la plataforma, era el lloc perfecte per conèixer nens i nenes que busquessin jugar amb algú. Competíem per veure qui es podia enfonsar a baix de tot per agafar sorra del terra amb la mà. A mi em feien mal les orelles per la pressió, però l’objectiu era molt clar i no em deixava guanyar.
Cada any i com a tradició, cap a mitjan estiu demanava anar a fer-me una trena al cap. Les iaies m’acompanyaven i jo podia triar els colors dels fils i les boletes que posaria al final de tot.Quan em banyava al mar i sortia a descansar, em posava la treneta a la boca i xuclava tota l’aigua salada fins que quedava ben seca.
Aguantava amb aquella trena tot l’estiu i al setembre la tallàvem per donar com a finalitzades les vacances.
Al costat de la platja hi feien vela i alguns matins el Cesc i jo hi anàvem i ens ensenyaven a navegar. El Jan era massa petit i es quedava a la platja.
Vaig aprendre a llegir el vent i les onades, a fixar-me en el mar i saber quan baixar el cap per no emportar-me un cop de botavara.
Quan sortíem a fora port, vèiem una platja des d’un punt de vista molt diferent. Les persones eren com formiguetes i ens acostàvem a cales buides, amagades i que eren molt boniques. Havíem arribat a veure animals que a la costa no es veien com peixos lluna o tonyines.
A la tarda sortíem a passejar amb les iaies i miràvem el mar mentre ens menjàvem un gelat de torró o una orxata gran amb canyeta de color negre. El Jan sempre es demanava el de xocolata amb cucurutxo també de xocolata.
A la iaia Carme li feia gràcia que a la Rosa li agradessin tant els gelats i que es demanés sempre aquells que són tan grossos i que et porten en copa. Deia sempre que era una llaminera, la iaia Rosa, i ella se l’acabava tot sense cap mena de problema.Després, sèiem als balconets que donen a la platja i sentíem els sons de les onades o
miràvem com volaven les gavines.
I va ser així durant uns quants anys. Fins que, com tot, es va acabar.
inmediaresmagazine.com 