Segons redacta Johan Huizinga al seu llibre Homo Ludens1, el joc és cosustancial a la cultura humana, és a dir, que forma part del nostre ser. Confirma que gràcies al joc la cultura neix i es desenvolupa, i que sense activitats lúdiques, cap cultura seria possible. De fet, el joc és un fenomen primari que ve des de molt abans de la cultura i la societat en si mateixa. El joc és una activitat natural que sorgeix espontàniament en els éssers humans i altres animals, i que després s’ha anat incorporant a la cultura i s’ha desenvolupat en formes més complexes.
Huizinga sosté que el joc per a l’home adult és una acció que pot abandonar en qualsevol moment. Destaca per la seva superficialitat. Només apressurarà jugar quan tingui la necessitat, que sorgeix del plaer amb què experimentem, tenint en compte que en qualsevol moment es pot suspendre o cessar per complet l’acte de jugar. No es fa en virtut d’una necessitat física i encara menys d’un deure moral, ja que no és una tasca. Es juga al temps lleure. Només secundàriament, i lligat a una funció cultural, veurem els conceptes de deure i tasca vinculats al joc, i com sense dubte, és una acció imprescindible per al benestar de la comunitat i per al desenvolupament social.
Una altra qüestió que remarca Huizinga és que tots els pobles juguen, i ho fan de manera estranyament semblant tot i que no tots els idiomes abasten el concepte del joc. Com que el joc s’ha anat realitzant en diverses cultures de diferent forma, ja sigui més o menys desenvolupades, ha fet que paraules molt diferents sobre les diferents formes de joc, hagin impedit que hi hagi un concepte de joc en general, perquè ja existeixen multiplicitat de designacions conceptuals. Huizinga ens mostra què cal saber per comprendre les qualitats lúdiques i la seva funció cultural. Per a l’home primitiu cada coneixement és sagrat, un saber màgic. Perquè cada coneixement manté, per a ell, una relació directa amb l’ordre del món.
Aristòtil2 denomina <<passar>> el temps, com a <<passatemps>> una distinció entre treball i temps d’oci. Diu Aristòtil respecte a la música, per exemple, que és una pràctica per aconseguir el plaer, però els antics la comptaven dins de l’educació, perquè la mateixa naturalesa exigeix, no només que treballem bé, sinó també que passem bé els loisirs. Aquest lleure és el fonament de tot. Respecte a l’assumpte de com emprar el temps lliure, emergeix una idea interessant. El joc, per a nosaltres, és l’objecte de la vida, quelcom que per al filòsof grec és diversió, l’esbarjo de la vida. La qüestió és de com fer servir el temps lliure. No jugant, perquè en aquest cas, el joc seria per a nosaltres “l’objecte” de la vida. Per Aristòtil això significa joc de nens, diversió. Els jocs serveixen per a esbarjo de la feina, com una mena de medicina, perquè relaxen l’ànima i li donen repòs. Per omplir el temps lliure, cal aprendre alguna cosa i for mar-se, però no amb coses que s’aprenen per necessitat de la feina, sinó quan ve de gust aprende-les. Les arts plàstiques són molt diferents de les arts de les arts <<músiques>>.
Huizinga confirma que l’arquitecte, el pintor, l’escultor… en general, l’imaginari col·lectiu, considera que la praxi artística amb prou feines deixa marge a la part lúdica de l’acte creatiu. Fan que l’obra d’art sigui gaudida, però a l’hora de l’acte de dominar las arts plàstiques, sembla que no hi ha cap lloc per al factor lúdic. La producció de les arts plàstiques transcorre, per tant, fora de l’esfera del joc i la seva col·laboració només serà acceptada en formes de ritu, de la festa, de la diversió i dels esdeveniments socials. La connexió entre les arts plàstiques i el joc ha estat suposada, fa molt de temps, per una teoria que intenta explicar la producció de formes artístiques per l’impuls congènit dels homes a jugar. Al llibre donen a conèixer que quan algú es troba avorrit i té un llapis i un paper a la mà, i comença a traçar línies, és considerat l’art de l’avorriment, sens dubte determinarà sent aquesta funció com a joc. La conclusió ha de ser que la cultura, en les fases primordials, << es juga >>. No sorgeix del joc, sinó que es desenvolupa en el joc i com a joc.
Al capítol onze ens diu que no veurem l’element lúdic de la cultura a través de tots els segles, però sí exemples en determinades funcions culturals en diferents històries d’èpoques no conegudes. Explica les diferents formes de joc, art i bellesa en l’imperi romà, l’època medieval, l’humanisme, el renaixement, i els segles XVII, XVIII, i XIX. Segons el filòsof, a l’actualitat3 podem veure el concepte de joc, per exemple, molt lligat a l’esport. A partir de finals del segle XIX, ens indica que el joc es concep cada cop amb més serietat, les regles es fan més rigoroses i s’elaboren més al detall. Amb aquesta creixent sistematització i disciplina del joc es perd, a la llarga, una mica del seu pur contingut lúdic. Com a conseqüència el joc s’ha fet massa seriós, i l’estat d’ànim propi del joc n’ha desaparegut d’alguna forma. Una cultura autèntica no pot subsistir sense cert contingut lúdic, perquè la cultura suposa certa autolimitació i autodomini, certa capacitat de no veure en les pròpies tendències el més excels, en una paraula, reconèixer que està tancada dins dels límits reconeguts. La cultura exigeix sempre, en cert sentit, <<ser jugada>> en un pacte o acord recíproc sobre les regles. L’autèntica cultura exigeix sempre i en tots els aspectes de fair play (joc net). L’esgarriac4 trenca amb la cultura.
És interessant l’enfoc que ofereix Huizinga sobre la importància del joc en el desenvolupament humà i el paper que juga en l’educació i la societat.
1 HUIZINGA, J. Homo ludens. Alianza. 2000 (1972).
2 HUIZINGA, J.Homo ludens. Madrid: Alianza, 2000 (1972), p. 204-205
3 HUIZINGA, J.Homo ludens. Madrid: Alianza, 2000 (1972), pp. 247-270
4 Perdre el camí
inmediaresmagazine.com 