Sis de setembre de dos mil vint-i-dos, baixo per primera vegada en tot l’estiu a la platja on he viscut tots els meus estius de la infància, durant tota la temporada no he tingut temps ni ganes de baixar, quina pena. Tot està canviat, cada estiu es fan canvis, es redueixen els camins per arribar, els aparcaments, augmenten els fems, planten nous arbres i d’altres moren, es posen cartells nous per part de l’ajuntament, que són tapats al cap de pocs dies pels residents, alguns cops la platja és que sense arena i d’altres està tapada per algues. Tot ha canviat, però dins meu encara ho veig des dels ulls de la nina de nou anys que vivia aquí, i sent dins meu com tot està igual que com ho vaig deixar.
Soc una hipòcrita perquè feia un any que no baixava, res està igual, estic vivint de records, ja no em pertany res aquí, l’any que ve vendré més penso, però en el fons sé que no és veritat, tornaré a fe feina de temporada i els dies lliures aniré a prendre el sol a unes roques allunyades de qualsevol mena d’indici turístic.
Saludo a la meva família que encara ve aquí a passar els estius i el tema de conversació no tarda ni cinc minuts en encaminar-se; que quanta gent aquest estiu, que estan cansats de pujar ells els fems que deixa la gent, que no hi ha qui aparqui, que truquen a la policia, però no fa res davant els cotxes mal col·locats, que quan baixen a nedar no hi ha dia que no hagin d’avisar que vaguin amb calma per baixar a nadar perquè el verdet rellisca, que enguany han trobat a cinc persones dins casa, tres que s’estaven dutxant a la mànega exterior i deu han vingut a la porta per demanar si li llogaven o venien la casa, que una va esbucar una teulada quan intentava fer-se una fotografia damunt una de les casetes antigues que hi ha al costat i que n’estan molt cansats, que l’any que ve igual no tornen i que tot és una pena.
Baixo a nadar, i de seguida em fixo en les nostres marques, als dos mil nou quan amb el meu tiet vam arreglar una peça de pedra que s’havia trencat d’allà on baixen els vaixells, el meu cosí petit i jo vam deixar la impremta de la nostra mà i del nostre peu, juntament amb el nostre nom. Intento ficar les meves mans actuals i el meu peu a la marca del que eren les meves extremitats fa catorze anys, em surten de per tots els costats, una mescla de pena i d’alegria m’envaeix, pareix que era ahir, però igual que les meves mans ja no són les que eren, igual aquest lloc ja no és el que jo coneixia.
És una pena torn a pensar, de petites ens passàvem tot el dia dins l’aigua, ens dutxàvem amb aigua escalfada a una olla, els vespres no se sentia res més que el mar i gairebé les estrelles, i els pocs turistes que venien eren com veure una espècie d’animal estrany… però que majoritàriament respectava el paisatge. Tot i que ja han fet arribar el llum i tots els cosins ens hem fet grans, tot i que potser fa set o vuit anys que no passo una nit aquí, dins meu tinc el mateix sentiment de pertinença, que l’únic que fa és omplir-se d’impotència quan m’adono que ara la que visita el lloc un cop en tot l’estiu soc jo, i que els estranys i les espècies en perill d’extinció som nosaltres a la terra que ens ha vist néixer i guarda els nostres records a les seves pedres.
Per Magdalena Cànaves Amengual
inmediaresmagazine.com 