MEMORIAS D’UNA LUENGA

Aragonés

Una luenga ye un traza de comprener o mundo, y a o mesmo tiempo en ella se i troba tot un mundo que vas descubrindo can l’aprendes. No nomás ye una ferramienta ta comunicar-se, vueita de conteniu; sino que en ella se levan toz os recrosiros, as esperenzias vividas y as personas con as que las has compartiu. Unas esperenzias d’ista luenga, a partir y por ella.

Tamién, en ella se i troba inerén tot un contesto, una cultura, unas maneras de fer y charrar, de posizionar-se respeuto a lo mundo y os elemens que nos arredolan. Tot un conchunto d’aspeutos que rebailan as luengas, que implen de riqueza o mundo por a suya presenzia y diversidat. Nos disperta nuevas perspectivas dende as que nombrar y observar as cosas que nos rodian. O suyo aprendizache aporta un enriquimiento en diferens aspeutos d’a vida cutiana, ya siga en o ambito personal, cultural, sozial, en relazión y contauto con as personas, etz. Y t’ubre nuevas puertas a tot un mundo que agora puez leyer, ascuitar y entender.

Saper d’una luenga tamién va acompañau de saperes que rezibes a partir d’ellas. A luenga ye o meyo por o que se transmiten conoiximientos, relatos, istorias, recrosiros, vivenzias, lechendas, etz. Siga de forma escrita, u oral, un aprendizache rezibiu direutamén d’a chen a partir d’a ascuita. Dende nina siempre eba ascuitau con gran aprezio as vivenzias y istorias que esplicaba o mío uelo, y os conoiximientos que me transmitiba y contina transmitindo. Unos relatos carauterizatos por a forma de charrar d’o terriotrio en concreto, d’a Ribagorza Aragonesa, encluyindo-ie diversas parolas aragonesas; esprisions y frases feitas que nomás en podeba replecar o suyo sinificato si conoixeba y entendeba ixas parolas que nomás ascuitava allí.

A luenga forma parti y de vez ye o canal de transmisión d’a memoria lingüistica y tota la cosmovisión que ista suposa. Una luenga ye un patrimonio, un conoiximiento individual de cadagún d’os achens que forman parti d’un conchunto; y entre ellos comparten y componen una memoria coleutiva que nomás persiste en o tiempo si istas raden a lo territorio, en a rechión, u mantienen una prosimidat con os atros miembros que tienen ista mesma memoria coleutiva. Si istas se dispersan u van fenezendo, ista memoria desaparex y dixa d’esistir. A despoblazión ye un fenomeno prou estendillau por zonas interiors, lugars chicoz… a causa de diversos fautors, ya siga por motivos economicos, por os que las personas se conzentran en nuclios urbanos más industrializatos. U tamién, de par d’o Franquismo se apreboron y promovioron grandizas construzions d’entibos u pantanos, y zentrals hidroeleutricas que no respetaban a lo territorio ni a la chen que i viviba. Muitas d’istas personas abioron d’albandonar as suyas casas, dixando asinas un total d’unos 300 lugars albandonatos en Aragón alto u baixo. Ista despoblazión y espulsión d’a chen d’o territoro tamién causa ista crebadura con o conchunto grupal que farchan istas memorias coleutivas, y que mantienen a luenga viva.

Diversos miembros d’a mía familia, vezinos y amigos, dende nina siempre m’han transmitiu un sentimiento de tristura por a pierda d’a luenga aragonesa, y a lo mesmo tiempo, una voluntat de luitar por revertir ista situazión. Con tot y con ixo, tamién bi ha abiu un tallo chenerazional, una pierda lingüistica gradual, de chenerazión en chenerazión. Talmén bi ha una zierta impotenzia por o feito de no saper como autuar en contra d’ista minorizazión y olbido, tota una compleixidat d’engranaches d’o sistema, instituzions, represions y trabons; una situazión compleixa que va más allá d’a capazidat d’azión y reazión a libel individual.

Autualmén, de forma cheneral, o mayor numero de personas que charra Aragonés, u a lo menos de forma nativa, tenindo ista luenga como a luenga materna, tienen una meya d’edat alta. Atamás de que bi ha muita chen choven que tamién en charra, u que ye aprendendo-ie, ye mayoritariamén a chen gran que charra Aragonés. Bi ha un tallo chenerazional por o que istos conoiximientos y ista luenga no se transmiten en o ambito familiar u academico, por imposizions d’o castellano y por tot un sistema y un engranache d’entrebancos y represión. A luenga aragonesa no ye reconoixita como tal, ya que no ye ofizial y, por tanto, no ye emparata por as instituzions y no se n’amostra de forma obligatoria en as escuelas.

Y debán d’isto, yo, como muita altra chen, he sofriu iste tall chenerazional, no tenindo asinas l’oportunidat d’aprender dende nina ista luenga tan bonica que fa parti d’a familia y acompaña memorias d’a infanzia; tamién atras vidas y as suyas istorias que han ito pasando a lo largo d’os años.

Tamién he observau inculcau en o subconszién de muita chen, y incluso d’a mesma chen que la charra y que sofre ista situazión, un sentimiento d’espernidura inconszién y involurntario respeuto a luenga minorizata. Talmén ye debito a lo feito de rezibir de forma repetida mensaches como “de qué les sirve a os chovens y a os ninos aprender una luenga de tan poco usache, que no tien futuro?”. Unos mensaches que no sapen veyer tot o que aporta una luenga, y tot o que te puedes arribar perder si no la plegas a conoixer. Se conzibe a luenga nomás como una ferramienta de comunicazión vueita de conteniu y trafundo cultural, un recurso meramén funzional y que, por lo tanto, si ye una luenga minoritaria de poco emplego, se’n puede preszindir. Á isto se li suma tot o bagache de represión que bi ha á lo largo de la istoria, una minorizazión que ya estió iniziada dende o sieglo XVIII, an que se chuzga y problematiza l’usache d’a luenga, dispreziando-la y considerando-la de lugar u inferior y informal. Y d’ista manera, a partir de chicotas aczions involuntarias influenziadas per tot iste contesto, tamién se colabora en iste engranache ta lebar a luenga ta o completo desuso.

Pero nomás caleba un chicot esfuerzo, con o simple feito de charrar a os nietos y a os fillos en ista luenga, naturalizando-la y transmitindo-la; nomás por o feito d’amostrar-la a una persona, ya se consigue muito. Porque una luenga, ye muito más que una ferramienta de comunicazión; en ella van enradigaus tot un contesto, una istoria y una cultura d’un pueblo, d’una chen.

Ista voluntat d’aprender a luenga, y la inquietut por escubrir d’an viene, cuala ye a suya istoria y por qué se troba en ista situazión, m’ha perseguiu dende chiqueta. Dende ista uellada infantil y inozén, trobaba faszinán y machico ascuitar charrar una luenga minoritaria que nomás l’ascuitaba a lo mío uelo, á bels miembros d’a familia y vezinos d’o lugar, a la Ribagorza Aragonesa. De nina, cuando le pidiba que m’ensiñase y me charrase en a suya luenga, me deziba que ya no s’alcordaba muito, que n’eba deixato de charrar a lo largo d’os años.

Zagueramén, he estau asistindo á clases d’aragonés a lo Zentro Aragonés de Barzelona. Y un día, me veyé con prou capazidat ta ir mantenendo una conversa fluida, y prenzipié a charrar en aragonés con o mío uelo, ya tenindo en mente que él n’eba deixato de charrar muito. Pero cuando le prenzipié a charrar, como de forma involuntaria y inconsziente, desbloquió istas alcordanzas d’a suya luenga, y encomenzió a charrar aragonés con yo, sin fer-se cuenta. Estió una esperenzia mui bonica, como si ista charrada se l’ese levau ta la nineza, recrosidando como a suya mai li charraba en Aragonés Ribagorzano, y esplicando-me esperenzias que cuando yera choven. Charrava en ista luenga d’ell mesmo y as suyas memorias, ya que una luenga y una memoria individual ye a conszienzia d’uno mesmo, d’a identidat. Ista esperenzia estió muito emotiva y enriquidora, y dimpués d’isto, con o mío uelo charraré en aragonés.

Yo como á individuo tamién he aprendiu aragonés y, en zierta traza, tamién m’he introduziu en ista memoria coleutiva. Las chenerazions más chovens, que no emos vivido a represión lingüistica más intensa d’as chenerazions que nos prezeden, como agora durante a epoca franquista, no sofrimos os prechuizios y imposiziones más fuertes. En o contesto an que nos trobamos, no tenimos motivos por amagar ista luenga, por no emplegar-la en o espazio publico y encasillar-la en o ambito familiar, u per tenir vergüeña por charrar-la. Nos toca reivindicar y desichir que a luenga pueda ocupar un espazio formal, que s’ofizialize y que se revierta a situazión de diglosia. Continar a luita que seguiban os nuestros familiars y antipasaus, y dar ista oportunidat y fazilitar l’aprendizache d’a luenga a las chenerazions futuras.

Fotografía d’a portalada: Julio Soler Santalo. Plaza Mayor de Campo en chunio de 1912.

Català

Una llengua és una forma de comprendre el món, i al mateix temps en ella s’hi troba tot un món que vas descobrint quan l’aprens. No només és una eina per a comunicar-se, buida de contingut; sinó que en ella es porten tots els records, les experiències viscudes i les persones amb les qui les has compartit. Unes experiències d’aquesta llengua, a partir i a través d’ella.

També, en ella s’hi troba inherent tot un context, una cultura, unes maneres de fer i parlar, de posicionar-se respecte al món i els elements que ens envolten. Tot un seguit d’aspectes que comporten les llengües, que omplen de riquesa el món per la seva presència i diversitat. Ens desperta noves perspectives des de les quals anomenar i observar les coses que ens envolten. El seu aprenentatge aporta un enriquiment en diferents aspectes de la vida quotidiana, ja sigui en l’àmbit personal, cultural, social, en la relació i contacte amb les persones, etc. I t’obre noves portes a tot un nou món que ara pots llegir, escoltar i entendre.

Saber d’una llengua també va acompanyat de sabers que reps a partir d’elles. La llengua és el mitjà pel qual es transmeten coneixements, relats, històries, records, vivències, llegendes, etc. Sigui de forma escrita, o oral, un aprenentatge rebut directament de la gent a partir de l’escolta. Des de petita sempre havia escoltat amb gran apreci les vivències i històries que explicava el meu avi, i els coneixements que em transmetia i continua transmetent. Uns relats caracteritzats per la forma de parlar del territori en concret, de la Ribagorça Aragonesa, incloent-hi diverses paraules aragoneses; expressions i frases fetes que tan sols en podia copsar el seu significat si coneixia i entenia aquelles paraules que només sentia allà.

La llengua forma part i alhora és el canal de transmissió de la memòria lingüística i tota la cosmovisió que aquesta suposa. Una llengua és un patrimoni, un coneixement individual de cada un dels agents que formen part d’un conjunt; i entre ells comparteixen i componen una memòria col·lectiva que només persisteix en el temps si aquests rauen al territori, a la regió, o mantenen una proximitat amb els altres membres que tenen aquesta mateixa memòria col·lectiva. Si aquests es dispersen o van morint, aquesta memòria desapareix i deixa d’existir. La despoblació és un fenomen bastant estès per zones interiors, pobles petits… a causa de diversos factors, ja sigui per motius econòmics, pels quals les persones es concentren en nuclis urbans més industrialitzats. O també, durant el Franquisme es van aprovar i promoure grans construccions d’embassaments o pantans, i centrals hidroelèctriques que no respectaven al territori ni a la gent que hi vivia. Moltes d’aquestes persones van haver d’abandonar les seves cases, deixant així un total d’uns 300 pobles abandonats a Aragó aproximadament. Aquesta despoblació i expulsió de la gent del territori també causa aquest trencament del conjunt grupal que conformen aquestes memòries col·lectives, i que mantenien la llengua viva.

Diversos membres de la meva família, veïns i amics, des de petita sempre m’han transmès un sentiment de tristor a causa de la pèrdua de la llengua aragonesa, i al mateix temps una voluntat de lluita per a revertir aquesta situació. Tot i això, també hi ha hagut un tall generacional, una pèrdua lingüística gradual, de generació en generació. Potser hi ha una certa impotència pel fet de no saber com actuar en contra d’aquesta minorització i oblit, tota una complexitat d’engranatges del sistema, institucions, repressions i impediments; una situació complexa que va més enllà de la capacitat d’acció i reacció a nivell individual.

Actualment, de forma general, el major nombre de persones que parla Aragonès, o almenys de forma nativa, tenint aquesta llengua com a llengua materna, tenen una mitjana d’edat alta. Tot i que hi ha molta gent jove que també en parla, o que n’està aprenent, és majoritàriament la gent gran que parla Aragonès. Hi ha un tall generacional pel qual aquests coneixements i aquesta llengua no es transmeten en l’àmbit familiar o acadèmic, per imposicions del castellà i per tot un sistema i un engranatge d’impediments i repressió. La llengua aragonesa no està reconeguda com a tal, ja que no és oficial i, per tant, no està emparada per les institucions i no s’e n’ensenya de forma obligatòria a les escoles.

I davant d’això, jo, com molta altra gent, he patit aquest tall generacional, no tenint així l’oportunitat d’aprendre des de petita aquesta llengua tan bonica que forma part de la família i acompanya records d’infantesa; també altres vides i les seves històries que han anat passant al llarg dels anys.

També he observat inculcat en el subconscient de molta gent, i inclús de la mateixa gent que la parla i pateix aquesta situació, un sentiment de menyspreu inconscient i involuntari respecte la llengua minoritzada. Potser és degut al fet de rebre de forma repetida missatges com “de què els serveix als joves i als infants aprendre una llengua de tan poc ús, que no té futur?”. Uns missatges que no saben veure tot el que aporta una llengua, i tot el que et pots arribar a perdre si no l’arribes a conèixer. Es concep la llengua només com una eina de comunicació buida de contingut i rerefons cultural, un recurs merament funcional i que, per tant, si és una llengua minoritària de poc ús, se’n pot prescindir. A això se li suma tot el bagatge de repressió que hi ha al llarg de la història, una minorització que ja va ser iniciada des del segle XVIII, en què es jutja i problematitza l’ús de la llengua, menyspreant-la i considerant-la de poble o inferior i informal. I d’aquesta manera, a partir de petites accions involuntàries influenciades per tot aquest context, també es col·labora en aquest engranatge per portar la llengua al complet desús.

Però només calia un petit esforç, amb el simple fet de parlar als nets i als fills en aquesta llengua, naturalitzant-la i transmetent-la; només pel fet d’ensenyar-la a una persona, ja s’aconsegueix molt. Perquè una llengua, és molt més que una eina de comunicació; en ella van arrelats tot un context, una història i una cultura d’un poble, d’una gent.

Aquesta voluntat d’aprendre la llengua, i la inquietud per descobrir d’on ve, quina és la seva història i per què es troba en aquesta situació, m’ha perseguit des de petita. Des d’aquesta mirada infantil i innocent, trobava fascinant i màgic sentir parlar una llengua minoritària que només l’escoltava al meu avi, a alguns membres de la família i veïns del poble, a la Ribagorça Aragonesa. De petita, quan li demanava que m’ensenyés i em parlés en la seva llengua, em deia que ja no se’n recordava molt, que n’havia deixat de parlar al llarg dels anys.

Últimament, he estat assistint a classes d’aragonès al Centre Aragonès de Barcelona. I un dia, em vaig veure amb prou capacitat per a anar mantenint una conversa fluida, i vaig començar a parlar en aragonès amb el meu avi, ja tenint en ment que ell n’havia deixat de parlar molt. Però quan li vaig començar a parlar, com de forma involuntària i inconscient, va desbloquejar aquests records de la seva llengua, i va començar a parlar aragonès amb mi, sense adonar-se’n. Va ser una experiència molt bonica, com si aquesta conversa se l’hagués endut a la infantesa, recordant com la seva mare li parlava en Aragonès Ribagorçà, i explicant-me experiències de quan era jove. Parlava amb aquesta llengua d’ell mateix i els seus records, ja que una llengua i una memòria individual és la consciència d’un mateix, de la identitat. Aquesta experiència va ser molt emotiva i enriquidora, i després d’això, amb el meu avi parlaré en aragonès.

Jo com a individu també he après aragonès i, en certa manera, també m’he introduït en aquesta memòria col·lectiva. Les generacions més joves, que no hem viscut la repressió lingüística més intensa de les generacions que ens precedeixen, com ara durant l’època franquista, no patim els prejudicis i imposicions més fortes. En el context en què ens trobem, no tenim motius per amagar aquesta llengua, per no utilitzar-la a l’espai públic i encasellar-la a l’àmbit familiar, o per tenir vergonya per parlar-la. Ens toca reivindicar i exigir que la llengua pugui ocupar un espai formal, que s’oficialitzi i que es reverteixi la situació de diglòssia. Continuar la lluita que seguien els nostres familiars i avantpassats, i donar aquesta oportunitat i facilitar l’aprenentatge de la llengua a les generacions futures.

Fotografia de la portada: Julio Soler Santalo. Plaça Major de Campo el juny de 1912.