Per Martí Altimira Bernat
Sobre un context del qual no en tinc cap vivència personal, quina mena de memòria en puc tenir? Quina és la relació de la societat amb moments històrics passats? Com m’afecten els records, les experiències, les conseqüències, les seqüeles de les persones que avui en dia representen la memòria viva d’un conflicte com el que va suposar la Guerra Civil Espanyola?
Una línia d’anàlisis pot dur-se a terme de la mà de Marinne Hirsch qui introdueix el concepte de postmemòria a La generación de la posmemoria. Escritura y cultura visual después del Holocauso. Com bé deixa entreveure el títol, Hirsch defineix el concepte, precisament, en relació amb el que ella anomena la generació de després: la generació hereva del trauma personal, col·lectiu i cultural de la generació anterior. Una relació amb les experiències que recorda aquesta generació anterior “a través dels relats, les imatges i els comportaments en mig dels quals van créixer […]. En forma de contra-història, la memòria ens oferia els mitjans per comprendre les estructures de poder que animaven a l’oblit, la insistència i la supressió de la memòria y, per tant, resultava clar que tenien a veure amb actes de reparació i reinterpretació”1.
El concepte de postmemòria, com bé assenyala Lurdes Valls Crespo “tanca en si un calidoscopi de conceptes complementaris, ens ofereix un model per a analitzar i interpretar la forma com ens relacionem amb les representacions culturals de la guerra i la dictadura”2, però anem a pams. Primer definim el concepte de memòria al qual ens volem referir.
En un primer moment podem entendre memòria com tot aquell record de la mateixa experiència, en quelcom estanc en cada individu. Cadascú té els seus propis records i les seves pròpies experiències. Però com apunta Eric Ketelaar en el capítol Compartir: memorias recopiladas en comunidades de registros al llibre Archivar3, la memòria individual es converteix en social mitjançant l’intercanvi social d’experiències i emocions. Intercanvi mediat per un seguit d’instruments culturals que anomena “textos” de qualsevol tipus: orals, escrits i també físics. I fent referència a Halbwachs, Ketelaar assenyala que cada “record individual representa un punt de vista del record col·lectiu”. Per tant, la memòria individual, forma part de la memòria del grup. És del cert que hi ha un gran nombre de “textos memorístics” que ens venen donats i pertanyen a experiències viscudes de les quals no hem estat pas partícips i que, a la vegada constitueixen també la nostra pròpia memòria. La memòria familiar, per exemple, com assenyala Ketelaar
El primer marc social dels records de qualsevol individu el construeix la seva família. La memòria (el record de la mateixa experiència) personal (o autobiogràfica) no és independent dels records de les altres persones, d’allò que Halbawchs va denominar memòria social o històrica. […] L’individu es connecta amb un passat que no ha experimentat per si mateix a través de la memòria familiar.4
En un context com l’espanyol, on una Guerra Civil, la posterior repressió durant la postguerra i la dictadura franquista, van deixar moltes morts, molts buits, molts silencis en la memòria. En la social, en un pla més general, com en la familiar, en un pla més concret. És aquí on cal fer una esmena al paper que moltes dones han tingut, continuen tenint, a l’hora de preservar aquesta memòria familiar. Convertint-se en les “historiadores, les guardianes de la memòria, seleccionant i conservant l’arxiu familiar”5, en les conservadores del registre familiar. Com a qualsevol altre registre — i de nou remetent a la memòria com quelcom construït— no és una acció neutra, està directament subordinada a les condicions materials de cada context històric. Un exemple concret: durant la Guerra Civil i la postguerra, molts arxius, documents, “textos” van ser destruïts per la mateixa gent que els generava i/o rebia. Podia costar-te la vida que t’enxampessin amb un document físic relacionat amb el bàndol republicà. Era impensable guardar qualsevol fotografia, per exemple, que et pogués relacionar amb algú amb un passat republicà. De fet, les famílies assenyalades públicament com a roges ho van tenir encara més cru, si ja de per sí la postguerra van ser cures. És per aquest motiu que molts dels documents generats durant aquell temps s’han perdut. Comunicacions, pamflets, fulls volants, octavetes, etcètera eren destruïts un cop llegits. Eren documents creats per desaparèixer.
Per altra banda, el fet que la memòria sigui construïda fa que en la memòria social o el que altres autos denominen memòria col·lectiva esdevingui un camp de batalla polític on hi ha una lluita hegemònica per construir el relat “oficial”. “Cap de nosaltres recorda només, recordem el que la societat ens permet recordar perquè el relat també és social”6. Una afirmació de Fernando Retai que camina en la mateixa direcció que l’argument defensar per David Gross quan parla sobre el paper que té la societat respecte a la determinació de quins valors, fets o esdeveniments històrics són els que es recorden i quins no, com es rememoren i com es determina el grau d’intensitat emocional que s’associa als records7. Ara bé, malauradament, és l’Estat qui, en la majoria de casos pren el paper de decidir en nom de la societat. Aplicant les polítiques estatals, en aquest cas sobre la memòria. Precisament en el context espanyol amb el discurs de la “Transició” i el “silenci” imposats des de la Llei d’Amnistia del 1977, les polítiques de l’oblit representen l’espina dorsal del sistema polític i social actual.
Laia Quílez defineix la postmemòria aplicada al context espanyol com una forma de contra-memòria crítica que s’ha d’enfrontar a la construcció de la memòria oficial i, per tant, esdevenir com una memòria insubmisa o incòmoda, que parteix del present i que afecta la nostra concepció dels poders hegemònics. Una eina amb la qual es pugui prendre consciència de la dimensió política de la construcció de la memòria, en aquest cas la suposada “Memòria Oficial”, en majúscula inicial. Deixant entreveure quines són les relacions de poder que actuen en aquesta memòria, com han estat aquestes formacions discursives preexistents i quins són els seus efectes en la societat actual.
Precisament aquesta llei del silenci i l’oblit ha deixat un buit en els arxius. En el context espanyol moltes han estat les coses que han desaparegut intencionadament i això ha constituït una peça clau per a entendre el marc que acompanya i condiciona les representacions culturals que fan referència al passat bèl·lic i dictatorial (i també a l’absència d’aquestes)8. Aquesta desaparició a la qual es refereix Lurdes Valls Crespo no té la mateixa naturalesa que l’esmentada anteriorment per les famílies roges. Sinó que representa un buidatge de la història a escala institucional. Des de l’Estat, primer franquista, i posteriorment el seguit de governs a partir del 78, han promogut i continuat aquestes polítiques del silenci.
Per sort, alguns d’aquests documents creats per desaparèixer han pogut sobreviure. L’historiador Manel Risques, relata com en el cas de l’Arxiu Històric de Barcelona, molts d’aquests documents van ser donats de manera anònima gràcies a persones que es van jugar la integritat, la llibertat i, segurament, la vida durant la primera etapa franquista. Aquestes persones van deixar diversos documents a la bústia de Ca l’Ardiaca o entre els llibres i diaris que consultaven a la sala de consultes de l’arxiu9. Un gest per intentar mantenir i compartir els “textos” i poder construir una contra-memòria antifranquista. Uns papers que tenen un valor social i històric els quals “van servir per potenciar la socialització de la protesta i van col·laborar en la construcció d’una cultura antifranquista que va passar de la resistència davant del feixisme a ser agent del canvi democràtic i social”10.
Les postmemòries passen d’assumptes particulars i/o familiars a convertir-se en col·lectives. En el cas espanyol, la guerra va deixar un context on no hi ha poques famílies qui transmetin la memòria a aquestes segones i terceres generacions. Per aquesta raó ens trobem una construcció de la memòria, un acte de rememorar, protagonitzat per tota mena d’agents. Una postmemòria afiliativa, un terme que Juan-Ramón Barbancho, a través de la teoria de Hirsch, explica:
[…] [la postmemòria] sí que es pot donar en els que no són familiars consanguinis de els/as afectats/as, però que s’involucren en el treball de recuperació d’un passat traumàtic i se senten amb la responsabilitat de fer-lo perquè pertanyen a aquesta mateixa comunitat. En molts casos, per raons d’edat, no hem sofert l’horror de la Dictadura, tantmateix sí la discriminació d’una societat homòfoba hereva seva. Es crea un tipus de vincle desplaçat cap a altres espais i habilita actes de transmissió, cerca i reparació d’aquells i aquelles que d’una altra forma no ho tindrien. D’altra banda, la recerca sobre el succeït reforça els vincles comunitaris i reconeix el valor dels qui ens van antecedir en la lluita per la igualtat i la llibertat. És un exercici d’agraïment també11.
Introduït aquest concepte, m’agradaria centrar-me en aquesta construcció de la memòria mitjançant dels actes que pretenen rememorar. En el llibre de Arte y posmemoria. El arte como preservación de la memoria tras el conflicto, ens parla de com, mitjançant aquest acte hi ha una voluntat de mantenir present el passat, en termes benjamians, un temps obert. Un temps on no es busca renovar el dolor sinó no oblidar. Ja que “oblidar als morts és com assassinar-los una altra vegada”12. Aquí és on entra el paper de les creacions culturals, i especificant una mica més, de les construccions artístiques. Les quals el seu objectiu hauria d’esdevenir “art públic”. Barbancho els defineix com un espai on sigui possible relacionar-se, compartir, on es produeixen narracions, relacions i referències. Un espai de trobada. Territori físic, o no, on reconèixer-se.
A partir d’aquí trobo necessari esmentar l’anàlisi que fa, de nou, Barbancho, els diferents agents involucrats en aquestes creacions artístiques. Els quals es podrien referir a tres idees generals, bé per la manera de construir la narració, bé per la seva pròpia factura formal, bé des d’on ho expliquen:
1. Des d’una “tecnologia del jo”, quan el que es compta es fa des d’una construcció biogràfica, fins i tot autobiogràfica.
2. Una construcció del record individual que es transforma en col·lectiu.
3. Des de la perspectiva del/a artista com a constructor/a de sociabilitat que denuncia uns esdeveniments determinats, que no estan vinculats amb la seva memòria personal o familiar, però que ho fa des del seu propi compromís social i polític.
Treballs com el de Francesc Abad amb El Camp de la Bota, cerquen aquest temps obert, i són un exemple d’art públic. Situat entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, el Camp de la Bota va ser el lloc on , des del 1939 al 1952, la dictadura franquista va afusellar a més de 1700 persones. Les darreres execucions van ser el 14 de març de 1952, tretze anys després d’acabada la Guerra Civil.
L’any 2004 es van iniciar les obres del Fòrum Universal de les Cultures, la placa que fins aleshores recordava els afusellaments va ser retirada amb la intenció de no col·locar-la de nou. Enterrant amb un macroprojecte la història i la memòria de tants anys de repressió. Per aquesta raó Abad va engegar El Camp de la Bota, un projecte obert de recuperació de la memòria col·lectiva i com una interrogació activa sobre la violència dels silencis polítics. Recuperant la documentació visual sobre el lloc dels afusellaments, la documentació personal de les persones assassinades i el relat dels seus familiars.
Des del començament, el va plantejar com un arxiu que s’ha desenvolupat en diferents direccions: una pàgina web, la publicació de dossiers, catàlegs i cartells, la convocatòria de jornades i una exposició itinerant per diferents ciutats catalanes que va anar incorporant nous testimonis de noves víctimes del franquisme. Si bé el projecte va començar amb el testimoni de vuit persones, quatre anys després, tenia més de 1.000 documents.13
Així doncs, aquest projecte és art públic. Un projecte que ha anat itinerant per diferents espais, ha establert relacions, ha permès que les filles, netes, es trobessin, compartissin, generessin contacte. Un espai de diàleg que recorda, que busca el no oblidar, i la justícia per a les més de 1700 persones que van perdre la vida en el Parapet. El Camp de la Bota s’inicia des del compromís social i polític, una construcció des del record individual que s’ha acabat transformant en col·lectiu.
És en aquests moments que hi ha un mecanisme ideològic capaç d’ocultar, devaluar i despolititzar. Es pot parlar de justícia (injustícia) i patiment en una època postcolonial que desfigura la història? Necessitem una nova cultura democràtica en una societat de consum on tot prescriu.14
1 BARBANCHO, Juan-Ramón. Arte y posmemoria. El arte como preservación de la memoria tras el conflicto. Madrid: Bruamria, 2020.
2 VALLS CRESPO, Laura. La posmemoria como contra-memoria crítica [en línia]. 2018, [consultat: 03 gener 2022].
3 SCHWARTZ, Joan M; KETELAAR, Eric; RAWSON, K. J; COOK, Terry; BLASCO GALLARDO, Jorge. Archivar. Compartir: momorias recopiladas en comunidades de registros. Barcelona: La Virreina Centre de la Imatge [etc.], 2017, p. 53-80.
4 Ibid.
5 Ibid.
6 BARBANCHO, Juan-Ramón. Arte y posmemoria. El arte como preservación de la memoria tras el conflicto. Madrid: Bruamria, 2020.
7 SCHWARTZ, Joan M; KETELAAR, Eric; RAWSON, K. J; COOK, Terry; BLASCO GALLARDO, Jorge. Archivar. Compartir: momorias recopiladas en comunidades de registros. Barcelona: La Virreina Centre de la Imatge [etc.], 2017, p. 53-80.
8 VALLS CRESPO, Laura. La posmemoria como contra-memoria crítica [en línia]. 2018, [consultat: 03 gener 2022].
9 RISQUES CORBELLA, Miquel. Conferència inaugural: Quan plovien octavetes: clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista [vídeo]. 2021.
10 Ibid.
11 BARBANCHO, Juan-Ramón. Arte y posmemoria. El arte como preservación de la memoria tras el conflicto. Madrid: Bruamria, 2020.
12 Ibid.
13 Macba.cat [en línia] [consultat: 28 desembre 2021]. Disponible a internet: https://www.macba.cat/ca/art-artistes/artistes/abad-francesc/camp-bota
14 Francescabad.com [en línia] [consultat: 28 desembre 2021]. Disponible a internet: https://francescabad.com/campdelabota/
inmediaresmagazine.com 