Ahir vaig sortir a buscar formigues i me’n va picar una a la cara, concretament aquí, a sobre de la cella. Sort que no hi havia ningú a la vora, perquè vaig cridar bastant del susto.
Sí, a buscar formigues, que passa? No em mireu així que no les agafo ni me les menjo ni res, només les observo, m’agrada mirar-les. De totes maneres he de dir que si les mengés tampoc passaria res, hi ha alguns llocs al món on ho fan, a més, diuen que si no parem de produir i menjar productes en massa, és de les poques coses que ens quedaran per alimentar-nos.
Doncs allà estava jo, analitzant formigues de prop i he de dir que la veritat és que les admiro moltíssim. Tot el dia traginant coses, però només comestibles.
Des de que vaig marxar de casa que tinc la mania d’agafar casi bé tot el que em trobo pel carrer. Òstia! Una tauleta! Això l’hi treus la pols i queda com nova! Oh! Uns pantis de flors! Oh! Gots de vidre de diferents mides!…radiocassets!! Una planta casi bé morta… l’adopto!
Cada vegada que m’haig de mudar necessito un trailer i no hi ha qui ho aguanti. Ja et dic jo que per alguna cosa les formigues seran l’aliment del futur, són molt llestes.
inmediaresmagazine.com 