La (falta de) diversitat API en el film nord-americà
La representació de les persones asiàtiques al cinema nord-americà ha sigut objecte de controvèrsia des de fa molts anys, i els estereotips retratats són tan antics com el mateix Hollywood, i perduren. No solament es registra l’escassa quantitat d’actors asiàtics dins de la indústria del cinema nord-americà, molts dels personatges que representen han sigut a la vegada sotmesos a estereotips i a fetitxismes. Segons el recent estudi de la USC’s Annenberg Inclusion Initiative, els actors API (acrònim atorgat als asiàtics i illencs del Pacífic) conformen menys del 6% dels papers parlants i menys del 4% dels protagonistes i coprotagonistes de les pel·lícules de Hollywood. I no s’acaba aquí la falta de representació, avui en dia segueixen vigents pràctiques problemàtiques en el càsting d’actors. Hi ha hagut casos que ja ni seleccionen un actor API sinó que contracten a un actor blanc o mixt, especialment de pell clara o de trets més caucàsics, perquè representi un personatge clarament racialitzat, com en el cas controvertit de la Scarlett Johansson, actriu nord-americana, que va representar un personatge japonès, Major Motoko Kusanagi, en la película Ghost in the Shell (2017). Aquesta pràctica en l’exemple mostrat es denomina yellowface, que en els seus orígens era una forma de maquillatge teatral utilitzat per actors europeus i americans per a representar un personatge oriental, això continua sent perpetuat en les pel·lícules d’aquest segle com Grindhouse (2007), amb Nicolas Cage interpretant el Dr. Fu Manchu; Cloud Atlas (2012), on un nombre important de membres del repartiment es van maquillar centrant-se principalment en els ulls per fer que els seus trets semblessin més coreans/est-asiàtics en una de les històries de la pel·lícula, o Balls of Fury (2007), on hi ha un personatge anomenat Feng, interpretat per Christopher Walken, que és una paròdia del perill groc, metáfora racista que es va originar al segle XIX, utilitzat per a oferir des d’occident una imatge negativa de les persones orientals i per a establir una clara diferència de raça.
La professora Nancy Wang Yuan, associada de la Universitat de Biola i autora de Reel. Inequality: Hollywood Actors and Racism, senyala que el “yellowface”, en joglar, formava part de l’actuació. Era l’acte de posar-se una disfressa i després emprar aquesta actuació de cara groga per a ridiculitzar o villanitzar els asiàtics d’una manera entretinguda per al seu públic. Efectivament, el “yellowface” és una de les formes més evidents i problemàtiques d’estereotips i invisibilització asiàtica en el cinema nord-americà.
En una enquesta que va fer Coalition of Asian Pacifics in Entertainment, més del 90% dels enquestats van dir que la representació asiàtica és inadequada tant a la pantalla com entre bastidors. Les pel·lícules on presenten personatges API al repartiment principal, el 35% dels seus personatges encarnen almenys un trop o estereotip comú, com ara “artista marcial” o “minoria model”, segons una anàlisi adjunta del Geena Davis Institute on Gender in Media, que va analitzar 100 pel·lícules nord-americanes més taquilleres del 2010 al 2019 i 124 pel·lícules d’estudis i serveis de streaming del 2017 al 2020.
Els trops observats en els personatges API han sigut també subjectes d’anàlisi, aquests, sovint més perceptibles, altres vegades més amagats, han pres diverses formes, però tots estan plens d’exotisme i alteritat. Alguns tòpics contradiuen d’altres. La incapacitat del personatge en parlar anglès sense accent o utilitzar pidgin no impedeix que aquests siguin altament intel·ligents, tot i que acostumen a caure en el trop de “savi místic”, “criminal intel·ligent” o friqui. Els personatges femenins tendeixen a ser “dames drac”, lligats a l’estereotip de dones asiàtiques hipersexualitzades i fetitxitzades; “nines xineses”, referenciant el clàssic i problemàtic estereotip de dona típicament oriental submisa, callada i complaent, o “mares tigresses”, que retraten la mare estricta, controladora i prepotent asiàtica. Per altra banda, els homes són massa sovint vists com emasculats, lascius o ambdues coses. L’anàlisi que fa l’estudi The Prevalence and Portrayal of Asian and Pacific Islanders across 1,300 Popular Films (2021) va trobar que hi havia pel·lícules que emmarcaven els personatges de l’API com “l’estranger perpetu”, que, ja mencionat anteriorment, se’ls hi dona accents estrangers o no anglesos exagerats. Els personatges femenins de l’API també estaven subjectes a la hipersexualització, amb personatges sovint representats nus, parcialment vestits o amb roba sexy, alimentant la sexualització social de les dones asiàtiques. També hi havia evidències d’homes API emasculats a la pantalla, amb molt pocs papers de personatges amb relacions romàntiques i casos en què els personatges eren menystinguts sexualment per efectes còmics mitjançant estereotips. L’informe també va observar que Hollywood continuava perpetuant estereotips i trops nocius de la comunitat API. Era més probable que els personatges de l’API fossin prescindibles a les pel·lícules, apareixent com a company del protagonista, com a dolent o com a personatge ‘token’ desposseïts de relacions romàntiques i familiars o amistats.
“Les representacions inexactes en l’entreteniment tenen conseqüències profundes i insidioses”, apunta Michelle Sugihara, directora executiva de CAPE, una associació de la indústria de Hollywood, “per això no és només un problema de representació, sinó un problema de justícia social”. Els informes posen en evidència com la cultura pop grava les percepcions nocives dels asiàtics en tots els grups racials. Gran part de la prevalença de la narració i la representació de la comunitat API poden contribuir a normes, percepcions, creences i actituds que no només són esbiaixades i perjudicials, sinó que poden provocar danys a la societat. Aquests retrats unidimensionals i aplanats s’arriben a relacionar amb el racisme i la violència de la vida real, una tendència també evidenciada per l’augment dels atacs antiasiàtics durant la pandèmia.
Avui dia la representació asiàtica a les grans pantalles està evolucionant i se li està donant més visibilitat, però queda molt camí per recórrer. Per tal de crear autenticitat a la pantalla, s’han d’implicar persones més diverses entre bastidors, com en la pel·lícula Never Have I Ever de Netflix, que té tres personatges principals indis que mostren diferents experiències d’immigrant i indi-nord-americà, o la pel·lícula més recent de Marvel, Shang-chi, que, amb representacions més autèntiques de la llengua i la cultura, es considera aquesta primera pel·lícula de superherois asiàtica del MCU com a vehicle cinematogràfic per a l’apoderament asiàtic-nord-americà. Vist així, és important repartir més actors de l’API en papers més autèntics i principals, per també poder desmentir l’estereotip de la “minoria model”.
Definitivament, hi ha un desig comú en la comunitat asiàtica immigrant i diàspora que els personatges de l’API siguin dinàmics, divertits, defectuosos i desordenats, i evitar reforçar trops o estereotips comuns. Que les seves històries vagin més enllà de la seva identitat o experiència d’immigrant. Perquè, al contrari a la creença popular perpetuada en els mitjans i al cinema, els asiàtics no som un monòlit, sinó individus amb una riquesa de cultures i experiències diverses, capaços de ser els protagonistes de la nostra vida.
Isabel Ruan
BIBLIOGRAFIA
WANG YUEN, Nancy; SMITH, Stacy L. PIEPER, Katherine; CHOUEITI, Marc; YAO, Kevin; DINH, Dana. The Prevalence and Portrayal of Asian and Pacific Islanders across 1,300 Popular Films. USC Annenberg. Inclusion Initiative. 2021. [En línia]
WINFREY, Yayoi L. “Yellowface: Asians on White Screens”. IMDiversity. 2012.
Geena Devis Institute. I Am Not a Fetish or Model Minority: Redefining What it Means to Be API in the Entertainment Industry. 2021. [En línia]
inmediaresmagazine.com 