Luard Silvestre. Actual militant de Babord-Vilassar de Mar i antic membre de l’organització juvenil independentista Maulets. Peça clau pels projectes autogestionats i populars al poble de Vilassar des de fa més de vint anys. D’ençà que tinc memòria sempre ha estat present en qualsevol projecte que ajudés a la creació de teixit social i disposat a aportar i donar un cop de mà a qualsevol iniciativa per tal de la millora del poble, de les seves persones i animals.
-Bon dia Luard. Et vaig contactar perquè estic tractant el tema de l’autogestió en el TFG i vaig pensar en concedir una entrevista amb tu com a un clar exemple de persona amb una llarga trajectòria política i militant en l’àmbit popular. Llavors, quan vas començar a tocar aquest tèrme? Quan vas començar a militar a Maulets, per exemple?
Sí, clar, o sigui… Fot uns quants anys amb la broma… (diu en veu baixa) Fot vint anys. Quan em vaig fer de Maulets. Clar ells tenien gent a Mataró, aquí no hi havia ningú, i a nivell d’espai polític juvenil hi havia zero, era un desert de veritat. No hi havia pràcticament res. Sí que uns anys abans, aquí al centre de Vilassar, es va obrir un ateneu okupat, però que va durar com molt pocs mesos. I jo no el vaig agafar perquè era molt petit, no ho sé potser tenia com catorze anys. I bueno, sembla que van fer coses però no va durar gaire.
I a nivell experiències, aquí a nivell de poble no hi havia res. A Mataró amb Maulets teníem el nostre local, participàvem d’okupacions així grans de fàbriques abandonades… Allà s’havien fet projectes potents d’autogestió perquè al final eren espais molt grans on hi havia diferents col·lectius. M’enrecordo que hi havia un col·lectiu que eren de penya, molt ficades en noves tecnologies i van fer una sala sencera d’ordinadors… clar ara ja fa molts anys eh… Tu podies anar allà, hi havien totes les facilitats, podies fer treballs, el que volguessis ho podies fer allà. O una penya que va fer un taller de bicicletes on podies anar a arreglar la teva, un circ, bueno el que vulguessis, a nivell artístic i després també a nivell més polític. Va haver-hi vàries, a l’Astella prop de l’estació de Mataró i després hi va haver una altra que es deia la Fibra a Rocafonda.
-I a nivell organitzatiu? Van funcionar bé?
Sí… Jo crec que el tema és que hi hagi un grup de gent motivada, que hi hagi un punt d’assemblea de l’espai, un punt de coordinació de col·lectius que participen en aquest, si és que hi ha més d’un, i que hi hagi un grup de gent que es dediqui a la dinamització d’això, perquè moure’t per inèrcia és més complicat. Això és imprescindible.
-Jo el que he notat és que en tots els projectes així autogestionats la gent es comença a cremar bastant més ràpid, com que el sistema en el que vivim no ajuda gaire a perpetuar aquestes pràctiques… La gent ve de treballar, arriba cansada, ha de trobar un moment extra i fer un sobreesforç per poder militar i tirar endavant propostes així. Vaja, que tampoc es posen les coses fàcils…
Sí, totalment. Diguem clar, tirar un projecte així implica esforç, hores, etc. I és clar el teu dia a dia laboral no et facilita aquesta compaginació. Les jornades laborals aquí són infinites…
O vius molt al marge d’això, vius okupant, no pagues lloguer, treballes menys, etc., és complicat tenir temps, que això no vol dir que no hi hagi. Llavors també crec que hi ha una part de consciència militant de dir: “Bueno si fot fa no sé quants anys vam començar amb això i ara vull que segueixi perquè és un projecte important pel poble, “bla bla, bli bli” i, per tant, ho fas per consciència quan hi ha un moment de dir: “ja no puc més, estic cremat” el que et fa seguir és dir: “Si tal dia ho vam obrir i creiem que això és important que existís, doncs s’ha de seguir.” Però si passa això que dius de que hi ha gent més intermitent i condicionada del seu moment vital. I després també hi ha potser un salt generacional important, amb gent de 30 i pico anys que comença a tenir fills o el que sigui i hi ha una baixada de la implicació important perquè no t’ho permet sobretot o no t’ho permet tant. Crec que és bastant així que passa que molts col·lectius són així juvenils i després potser que hi ha un buit en les franges d’edat del mig eh, no sempre, però passa. I es clar que és molt complicat. El que passa que és que també si tu mires amb perspectiva la força o la transcendència que té que s’hagi consolidat un projecte així… doncs no sé… Jo penso en Can Fugarolas a Mataró o salvant les distàncies, aquí a Vilassar amb l’Atzari (Actual Casal Popular). Ha permès que hi hagi una xarxa, que hagin sorgit col·lectius i projectes que ja són independents però que han nascut i viuen al caliu d’aquest espai, que si no, no haguessin sortit. O potser haguéssin sortit… bueno jo tinc aquí el dubte, no? De que potser no haguessin sortit tants o hagués sortit diferent. El fet de tenir un espai físic on tu poder-te reunir, fer activitats i tenir la completa llibertat de fer o desfer, jo crec que dóna molt de joc. Dóna el joc, bàsicament.
-Per mi, que hi hagi la possibilitat de que es creïn espais així, que siguin totalment autoorganitzats i que no hi hagi cap òrgan institucional pel mig… Almenys jo quan vaig donar la possibilitat de crear un espai per a joves artistes a través de l’ajuntament, sí que se’m desmuntaven parts com: no podrà ser un espai autoorganitzatiu total? Hi havia molts condicionants que et frenen a nivell projectual.
Sí, sí. Sense anar molt lluny, aquí a Can Jorba (espai “juvenil” a Vilassar) per exemple. Jo me’n recordo que estava a l’institut i encara no s’havia construït, es va fer un projecte per desenvolupar l’espai jove al poble. I va haver-hi un debat molt llarg de si podia ser autogestionat, de si podia ser co-gestionat o si estava dinamitzat pels tècnics de cultura o joventut del poble. I la por del Govern d’aquell moment… bueno no el d’aquí només, el de tot arreu, era un: “Els joves no saben gestionar sols”. Un punt de zero confiança, d’un paternalisme, és un drama, per què després que va passar? Que va arribar un moment que hi havia més activitats i programació juvenil a l’Atzari. Potser fèiem tres mesos seguits de concerts els divendres amb músics del poble, i tu veies la programació de l’altre espai i no arribava. Llavors era, tant de patir i aquí estem fent una programació pel poble gratis autogestionada, que ho estem muntant nosaltres diguem, i al lloc on hi ha diners i que se suposa que tot va bé, no està ben dinamitzat. Doncs hòstia, aquesta desconfiança, al final el que passa és que tractes a la joventut des d’una posició que jo crec que és preocupant. Limites molt que es puguin fer coses potents i és d’un paternalisme que tira enrere.
Per exemple, sense anar més lluny, les festes majors. Jo sempre ho dic, abans organitzàvem unes festes que coincidien amb la festa major, que el seu pressupost potser eren de 13.000 € i aconseguíem que l’ajuntament ens dones una minisubvenció de 900 €. Però el pressupost era de 13 o 14 mil. O sigui era una bogeria a nivell de que jolin, nosaltres després d’aquelles festes amb sopars, amb el que podíem treure de la barra, etc., s’havien de fer diners, i els fèiem. I els vam fer durant nou anys, i no perdíem diners, sempre s’acabava cobrint i treient de més.
Amb el tema de l’autogestió és interessant perquè et demostra com col·lectivament pots tirar endavant un projecte al marge de l’administració, que no vol dir en contra, i la implicació que té per la gent és un altre, una cosa és ser client de l’espai jove per dir alguna cosa, ser consumidor i l’altre és ser part activa d’aquest espai i el que tu et plantegis allà es pugui fer realitat. Doncs en espais com a l’Atzari per exemple, un espai on tel pots fer teu i, per tant, ho defenses a mort… Clar si tu vas a un lloc on les regles ja estan fetes i tu pràcticament a lo que vas és a consumir el que et donin… és diferent, doncs no t’ho sents tan teu, és que és així. Jo crec que suposa un esforç, però també la recompensa és molt gran.
-Sí, totalment. A mi, almenys, em motiva bastant la idea aquesta de tenir un espai, sentir-te’l teu, compartir-lo amb gent que també està en el mateix punt, que reps i dones coses a canvi… És com que ho trobo molt maco tenint en compte la societat en què vivim i com ens eduquen des de petits. Aquesta idea de col·lectivitat és la que em tira endavant a seguir a llocs així i crear-ne de nous.
Clar, i a més és que si deixes fluir com si diguéssim, és que és infinit. Sí que és veritat que és un esforç i que depèn de quins moments… bueno, és com tot no? No sempre és lineal. Però jo per exemple a l’Atzari si jo miro cap enrere i tots els actes que s’han fet, tots els col·lectius que han nascut i han seguit, n’hi ha que no, però molts d’altres que si i que encara estan i tots els projectes que s’hi fan, i tenint en compte que l’espai tampoc és gran… ostres és important, perquè hi ha: una cooperativa de consum amb vint famílies que estan allà que s’autoorganitzen per comprar productes de proximitat i ecològics i tot això. I aquestes famílies s’organitzen elles i no són més perquè l’espai no ho permet, si no ho serien encara moltes més. Després hi ha l’escoleta popular que dilluns i dimecres, tot de nens des d’infantil a ESO fan classes de reforç i activitats vàries per ajudar-los, són gratuïtes i ho fan gent voluntària. I van tots aquests alumnes perquè segurament això si ho fan d’una altra manera, s’hauria de fer pagant. I aquí tenen cabuda. Els dimarts hi ha la xarxa d’aliments que cada setmana des d’ara la covid, des de que va començar, reparteix una caixa d’aliments a cinquanta famílies del poble que ho necessiten. Després hi ha l’assemblea gestora de l’Atzari, que dinamitzem i estem una mica tirant del carro del global de l’espai, de coordinació dels col·lectius i tal… Hi ha la Rierada, les festes populars, després hi ha les candidatures de les CUP, Babord. I me’n deixo segur. Però que Déu n’hi do.
-És fort el tema de com l’espai pot condicionar i limitar en part, com el que has mencionat abans de les famílies que podrien haver-hi més si l’espai fos més gran. Fa ràbia.
Et limita, i a Vilassar encara més perquè el preu de l’habitatge són molt alts. Si tu per exemple tu vols aconseguir un espai… nosaltres allà paguem un lloguer molt baix perquè l’espai està com està. Aquí un local amb els metros que necessitem, són molts diners. (…)És una llàstima.
També és veritat que aquí a nivell de poble… Hi ha pobles que tenen l’ateneu del poble que no deixa de ser municipal o una gestió d’espai de bar o dinamització que està externalitzada per concurs i aquí aquest espai no existeix. I això és una llàstima perquè clar més enllà de l’espai de cabuda d’activitats i aquestes coses també és punt de trobada de gent on comparteixes inquietuds i que en surten idees a partir d’aquí. Les condicions a Vilassar ho fan especialment difícil, perquè tot queda molt lluny, per diners i tot per fer-ho. I no hi ha espais grans que es puguin utilitzar ara mateix. Si te’n vas als afores potser trobes alguna cosa, però no és el mateix. Bé per exemple a Premià que hi ha el de Can Sanpere que d’una lluita per tenir espais més verds i habitatges de protecció social, en surt una lluita i un projecte social molt potent, i allò és gegant, amb moltíssims col·lectius que hi fan vida. I que et demostra això que hem parlat al principi de què si tu deixes que la gent s’organitzi, doncs la gent s’organitza i ho fa bé, no ho fa malament, és així. I que aquestes experiències tenen un impacte en les persones molt gran, és una escola d’aprenentatge això. Tu aprens coses a l’escola, a la universitat, amb els amics, amb la família i aprens moltes coses organitzant-te i participant en espais així. I s’han de poder cuidar.
-A mi em ve al cap el tema de La Gaietana (una mansió okupada a Alella on es fan activitats per a joves) quan els hi van tallar dos pals d’electricitat, dos carrers. Això quant a diners que val comprar i tornar a fer la infraestructura, de tirar cable per tenir llum a casa, és gegant. I es van organitzar, van fer un crowdfunding per poder-se comprar unes plaques solars i ara ser autosuficients en tema energia. Em sembla molt fort poder-te organitzar així, surti bé, i ara tinguis un projecte cultural i d’habitatge cultural molt potent, no ho sé, és com…
Si clar, una casa que porta com cinquanta anys buida, enorme, es plantegen activitats pel poble, se’ls hi impedeix fer-les de totes les maneres possibles i que són capaços de sortejar-ho i de ser autosuficients… és un exemple clar de si vols pots. Aquí també va estar molt bé perquè s’hi va arremangar tothom. Quan van dir: “Ostres, ens ha passat això. Volem posar plaques solars.” Va sortir gent de tot arreu.
La veritat, quan la gent s’organitza sorgeixen situacions maquíssimes d’empatía i solidaritat.
ADRIÀ MASFERRER
inmediaresmagazine.com 