L’A|34, al 34 del carrer Aribau, és un espai particular a Barcelona. Dirigida amb cura i encert pel veterà i lúcid col·leccionista i promotor cultural barceloní Paco Rebés, la galeria, que ell va crear l’any 2005, es caracteritza per demostrar un criteri precís a l’hora d’elaborar els eixos vertebradors de les exposicions i seleccionar-ne les peces que s’hi presenten —de dibuix, pintura, gravat, fotografia, objecte, …—. La galeria mostra, també, una inclinació tant per les exposicions amb obra de diversos artistes —com Bestiari (del 2012) o la darrera Hi havia una vegada… una exposició per a nens (d’aquest 2021)—, com les dedicades a un de sol —Joan Vilatobà (de finals 2013 a gener de 2014) o Luis Marsans (del 2017)—, amb temàtiques que no es presenten mai de manera pretensiosa, sinó més aviat semblen ser resultat d’una visió pensada, amb un gust pel matís i el camí poc trillat. Prova de tot plegat en són els catàlegs cuidats —a nivell de contigut, de concepte, d’edició, d’arts finals— que fins fa uns anys editaven per a cada exposició, fins que, malauradament, les circumstàncies econòmiques adverses se’ls van endur. No obstant, la idea, la maduració, la dedicació i el detall encara hi són.
Ara, que ja hem entrat en l’estiu, a la galeria A|34 hi ha, des del 26 de maig fins el 30 de juliol, una exposició d’«obra gràfica» d’Eduardo Chillida. L’exposició es composa d’una trentena de gravats, de 1961 a 1994, en diferents tècniques —d’entre les quals predomina l’aiguafort— amb presència majoritària d’obres de caràcter abstracte, encara que també hi trobem de figuratives: algunes mans i dues figures.
Sense entrar a fer una crítica de l’obra de Chillida —innecessària a hores d’ara—, com és sabut, el treball en paper de l’escultor de Sant Sebastià ocupa un lloc important en la seva obra. Chillida, de manera més que encertada, concevia el dibuix i altres tècniques bidimensionals —gravat, litografia, xilografia, aiguatinta,…—, que va treballar amb dedicació tota la vida, com a forma d’exploració de les tres dimensions i de la relació del buit i el ple. Per a un escultor, de fet, les dues dimensions, a la manera d’un alçat —una planta—, són un gran recurs exploratori, l’abstracció del volum en el pla.
A més de la importància del dibuix, al web de la galeria s’apunta com la selecció —i com diuen, de fet, tota l’obra de Chillida— «té una relació molt important amb la música». I en efecte, aquesta musicalitat de les peces, com per exemple Vers la diagonale (1963) o Felicitación Año Nuevo 1968, la podem reconèixer en els contorns de les àrees dibuixades —mai situats en una centralitat immòbil—, els espais entre elles, i els buits en el paper, elements dinàmics que actuen com «ritme, temps i silenci».
Qui hi vagi hi reconeixerà d’immediat, en part dels gravats que hi ha, els volums i el pes tant característics de la seva escultura —com per exemple en Homenaje a Andoni Elizondo (1986) o en Ludiko (també 1989)—, així com en d’altres on hi juga, en la mateixa línia, amb el paper mateix —com per exemple a Argian iii i iv (1989)—. D’entre les obres figuratives exposades, hi destaca, entre mans d’una geometria variant i captivadora, una [f]igura reclinada (1993) de traç delicat i senzill que transmet, a qui la mira, certa sensació pau i senzillesa (vital). L’espai, a més, hi ajuda.
En aquest sentit, l’A|34 ofereix unes condicions molt particulars, de llum, calma i delicadesa, que conviden a recorrer-la amb pausa i tranquilitat. Equipada amb un mobiliari sobri amb alguns objectes d’acompanyament que li confereixen una certa atmòsfera continguda i alhora joganera —una petita escultura, un vell tricicle infantil record de la darrera exposició, …—, la galeria és com un passadís ample amb les obres penjades a banda i banda, dividit en dos espais organitzats a cada extrem d’un de més ample, central, que, en la direcció en què s’entra, s’obre cap a la dreta. Allà, a la dreta, hi continua l’exposició, i, a l’esquera, l’espai queda ocupat per una prestatgeria empotrada que s’enfila i, sobre tot, una taula de treball gran, de fusta, com una peça més de l’espai, de l’exposició. L’altra part de la galeria s’obre una darrera vegada, al fons, on donar la volta i iniciar el recorregut de tornada. L’espai, acollidor, no és gaire gran però no és estret. La distància amb què estan separades les obres està ben calculada, segons mida i companyia, i la il·luminació és adecuada. A la galeria, com d’habitud, l’entorn acompanya i permet una bona contemplació de les obres.
L’exposició, tot plegat, és un bell recorregut per algunes de les temptatives i variacions en paper que tant va treballar l’escultor basc. Un passeig sense presses, ple de calma, en fina conversa amb Chillida.
inmediaresmagazine.com 