“Me Before You”: tergiversació al cinema

Per Alba Abellán

Les pel·lícules, aquelles cintes que ens fan tindre una actitud totalment passiva mentre les veiem, que intenten plasmar realitats a través de ficció o portar les ficcions a la realitat.

En ser una disciplina que s’apropa bastant a la visió humana sovint, ens fa la sensació que se’ns està mostrant una visió real, basada en fets que han passat o podrien passar. Però, tindríem por a la foscor, a estar sols a casa, o al dutxar-nos de nit, si no haguessin existit les pel·lícules de terror com “Pesadilla en Elm Street” o “Psicosis”?

Encara que moltes són pura ficció d’altres intenten mostrar situacions reals. De vegades, els actors han de representar a personatges amb certa diversitat funcional o amb personalitats i característiques especials. Però, que passa quan s’intenta mostrar un punt de vista des del desconeixement? Que passa si s’intenta representar a algú sense tindre en compte el col·lectiu que s’està representant? Sense involucrar-los al procés de creació?

La cantant Sia, aquest any 2021, ha tret la pel·lícula en la qual porta treballant uns anys, Músic. Encara que no puc fer una ressenya crítica a causa que no he vist el film, però sí que ha creat rebombori dins el col·lectiu autista, a causa que la representació no és realista i l’actriu, Maddie Ziegler, la ballarina que porta al seu costat des que l’any 2014 va aparèixer al vídeo musical de “Chandelier”, no té aquesta condició.

Un altre projecte del mateix caire és “Me Before You”. Aquesta narra la història d’un home ric que després de tenir un accident queda paralític. Encara que la història es podria assimilar a la d'”Intocable”, jo diria que és l’antítesi, ja que l’estat anímic que té aquest personatge és totalment depriment i negatiu. Aquesta actitud el porta a pensar que no pot portar una vida normal, que no mereix que l’estimin i que tot el que faci serà en va, ja que no pot tenir la vida que tenia. Finalment, encara que s’enamora d’una noia i aconsegueix animar-se una mica, decideix, amb el suport i “enteniment” dels seus estimats, posar fi a la seva vida a través de l’eutanàsia.

En definitiva, aquesta és una oda al romanticisme del suïcidi assistit de persones amb paraplegia o en cadira de rodes i es plasmen idees com que no mereixen viure, que mai podran arribar a fer el que els hi apassiona, que no poden ser feliços ni mereixen ser estimats, ja que els familiars i amics que els envolten estan constantment patint i que estan millor morts, així no són un pes per a aquests que han de viure “a bold life” (una vida exemplar). Com apareix al tràiler i es repeteix cada cop que li pregunten als actors quina idea intenta transmetre la pel·lícula en entrevistes.

Com és possible que una pel·lícula que s’estrena i es projecta a escala mundial, que es ven com a un drama romàntic amb un personatge no normatiu, que en anar en cadira de rodes moltes persones es veuen reflectides en aquella imatge, acabi transmetent idees tan nocives?

“No puc parar de pensar en una nena espantada al llit d’un hospital paralitzada veient aquesta pel·lícula perquè creu que trobarà la felicitat quan realment el que fa és acabar la seva vida. He vist missatges al grup de suport que administro a persones amb discapacitat que diuen que aquesta trama de la pel·lícula els dóna ganes d’acabar la seva vida.
No només això, ahir vaig rebre un missatge al meu blog d’una jove que em deia que va llegir la trama de la pel·lícula i que li va donar ganes de posar fi a la seva vida, la vaig parlar per sort, però el que aquest film està fent a la comunitat amb discapacitat és horrible. Aquesta pel·lícula no només romantitza el suïcidi, sinó que fa que altres persones amb discapacitat vulguin posar fi, també, a la seva vida.”

Aquest era el missatge d’una noia amb paraplegia (chronicpain09 a tumblr), que s’horroritza en veure com altres persones que estan a la mateixa situació tenen pensaments suïcides després de veure el film.

A partir d’aquests fets va aparèixer a Twitter el hashtag #MeBeforeEutanasia on diversos usuaris van compartir les seves opinions sobre aquesta producció Britànica que també va donar peu a certes manifestacions a peu de carrer.

El que no pot ser que ningú, des de l’escriptora del llibre en el qual es basa, al director, productor, actors de la pel·lícula, càmeres, editors, equips de postproducció, fins a arribar a l’espectador, no se n’adonin que en realitat aquesta és una pel·lícula nociva i que encara que la idea de l’eutanàsia en alguns casos extrems està bé defensar-la, aquest no és el cas, l’ocasió ni el medi per fer-ho.

A partir del 2024 a la gala dels Oscars, perquè un film sigui nominat a millor pel·lícula haurà d’incloure a personatges normalment infrarepresentats a aquest tipus de produccions. Per tal que hi hagi més diversitat, les cintes hauran d’incloure protagonistes d’una minoria racial i que el 30% sigui de col·lectius poc representats. Per què ha de ser una normativa? Perquè no ha de ser així sempre?, sense obligacions.

Una conseqüència que segurament veurem a partir que aquesta norma s’implementi és que hi haurà un auge de pel·lícules amb protagonistes negres, mulates, amb alguna malaltia tant física com psíquica… i no serà perquè s’ha dut a terme de manera natural, sinó, a causa que s’ha forçat la màquina perquè es redirigeix cap a aquest camí. Hi haurà quantitat de directors que escolliran a actor i actrius, no perquè siguin bons o dolents, simplement perquè necessiten a algú de raça negra o algú amb síndrome de Down, en cadira de rodes… bàsicament utilitzant-los en benefici propi. Això també pot portar a un xoc molt gran a l’hora de treballar amb col·lectius com aquests, ja que, sobretot, per exemple, persones amb diversitat funcional, òbviament requereixen unes necessitats que d’altres actors no. Un actor regular, amb dues cames funcionals, pot anar a treballar, passar per sobre del cablejat sense trepitjar-lo, anar per camins estrets, pujar escales, aquesta facilitat no la té algú que va en cadira de rodes, ja que haurà de passar per sobre dels cables, el que pot ser fins i tot perillós, ja que hi ha algunes que són elèctriques i que porten una bateria a prop de l’altura del terra, no pot passar per llocs estrets, ha d’estar tot el set adaptat i necessita assistència, per exemple, a l’hora d’anar al lavabo.

Per l’altra banda, espero que, al cap i a la fi, això signifiqui una millora en la inclusió laboral de certs col·lectius que són discriminats diàriament i que visibilitzi els obstacles que han de superar cada dia a causa de perjudicis o de la inclusió que suposa a vegades seguir la norma. Espero que ens dirigim a una era on el cinema s’utilitzi per a visibilitzar i que així la societat tingui una mentalitat molt més oberta.