La Caníbal, com elles es presenten a la seva web, “és una cooperativa de treball associat sense ànim de lucre que vol contribuir a la transformació radical —un horitzó anticapitalista, (trans) feminista i descolonitzat. Amb una trajectòria des del 2014, els llibres són per a nosaltres eines de transformació de la realitat, motiu per trobar-se i intercanviar coneixements sobre el que importa: les formes de governança, els cossos, els afectes… A La caníbal es poden trobar propostes per llegir i debatre sobre allò que ens afecta: la precarietat, l’austericidi o la sobirania alimentària. Convidem a descobrir els seus fons i a proposar-ne uns altres, i posem a la disposició de tothom el seu espai com a lloc de trobada i articulació de projectes”.
La Caníbal és necessitat d’associació, activisme, autoaprenentatge, art i cultura, crítiques i més.
La Caníbal són L’Amanda, la Clara i el Jesús
Entrevista de Marta Cárdenas Monell, Carlota Martin Alcázar i Clara Isart Gil
P: Bon dia, primer de tot, moltíssimes gràcies per acceptar la nostra entrevista i estar presents, per a nosaltres és un plaer. Per començar volem preguntar-vos com esteu després d’aquest confinament que ha afectat tant aquest sector de les llibreries, la literatura…
R: De res, un plaer.
Dins de la cultura, realment, nosaltres som el sector menys tocat. Hem tingut sort. Sí que vam tancar quan va haver-hi el confinament dur, i va ser un moment molt crític, molt angoixant, però després, amb més o menys restriccions, hem anat fent. No hem pogut reprendre la nostra línia d’activitats però ho hem reconduït amb Ràdio la Caníbal, per podcast. En el moment crític pandèmic no sabíem si podríem continuar endavant.
A banda de la llibreria oferim serveis culturals i editorials i si bé és cert que algunes coses van caure, cap a l’octubre, hem tingut una revifada d’activitat. De fet no hem parat. També vam aprofitar la pandèmia per presentar-nos a totes les subvencions i ajudes possibles, va ser un fart de treballar, i moltes ens han sortit. Sí que notem que el públic té moltes ganes de fer activitats, tot i que la llibreria està més tranquil·la. Tenir serveis culturals compensa, és la part bona d’estar una mica diversificades.
P: És molt interessant, perquè la llavor de tot plegat és la llibreria, però ho ramifiqueu amb altres projectes i sortiu del prototip de llibreria habitual. Com va sorgir aquest projecte i, sobretot, per què?
R: Nosaltres ens vam constituir com a cooperativa l’any 2013, érem tres persones que veníem del precariat cultural i cadascuna tenia vint anys de trajectòria de freelance. El Jesús i la Júlia, una de les sòcies fundadores que ja no hi és, amb un perfil més artístic, jo amb un perfil més curatorial i de crítica d’art. L’impacte de la crisi del 2008 va ser molt fort en el món de la cultura, amb moltíssimes retallades de pressupostos. El que fins llavors era precari però viable ens va deixar molt tocades i, juntes, vam decidir que havíem de posar en marxa un projecte que ens donés cobertura pel que fa a drets laborals. Aleshores va sorgir la idea de muntar la cooperativa i tenir de base la llibreria. Vam fer el pla d’empresa durant sis mesos amb Barcelona Activa i vam aconseguir un microfinançament, a més dels estalvis que teníem.
La nostra cooperativa ha anat tenint un creixement sostingut i fins a l’any 5 o 6 no s’ha estabilitzat. En un moment donat van arribar individualment un parell d’encàrrecs més forts, i va ser quan vam decidir començar a cooperativitzar tot el que fèiem fora. En comptes d’entendre la part de la llibreria com un mini lloc que es complementava amb encàrrecs personals, vam decidir que ho faríem tot com “La Caníbal” i que els projectes es farien en horari Caníbal. També ens interessava tenir un sou fix, encara que fos baix. Amb la incorporació de la Clara vam començar a tenir un volum d’encàrrecs més gran i va ser una aposta molt forta pels serveis culturals.
Vam engegar el servei editorial, de moment tenim dos llibres i uns altres dos estan en marxa, i el projecte de la Ràdio Caníbal, que ja el teníem plantejat des de fa uns anys, però no trobàvem la manera de finançar-ho, el confinament va ser el moment perfecte. La nostra web està a punt de sortir, ja que l’altre blog se’ns ha quedat molt petit i necessitàvem alguna cosa més gran per les quatre línies que té La Caníbal: la de llibreria, la de serveis culturals, la ràdio i l’editorial.
P: Per què us heu instal·lat al Carrer Nàpols, va ser casual o us identifiqueu i teniu una forta relació amb el barri?
R: El nostre pla inicial era anar una mica més a baix de Barcelona. La majoria de locals estaven tancats per la crisi i vam pensar que seria un bon moment per buscar un lloc que estigués bé de preu, però la veritat és que vam al·lucinar, els preus que ens demanaven eren galàctics i inclús anant a parlar amb algun propietari ens van arribar a insistir molt que possesim una creperia o un restaurant pels turistes! (riu) Ens van passar coses delirants.
Llavors vam decidir eixamplar una mica el radi i es dóna la circumstància que aquest barri és el meu barri de tota la vida. Era una zona que coneixia i aquí vam trobar un conegut que ens va avisar que aquest local quedava lliure i ens va semblar adient. Aquí tenim una interlocució de persona a persona i ens va semblar un valor afegit.
P: Hem vist que heu col·laborat amb l’Escola d’Art de Tortosa o la Comissió de Feminismes i grup de Treballadores de la Llar de Sagrada Família. Des de la llibreria, com aposteu per aquesta associació i quina és la importància d’aquest nodriment amb altres dinàmiques?
R: Per a nosaltres la xarxa és fonamental, és el que sosté això. La xarxa és el que ens va ajudar a sortir de la pandèmia. Vam fer una crida a la comunitat i amb petites aportacions de vint o cinquanta euros vam aconseguir els diners que ens faltàven per pagar els proveïdors, perquè amb la llibreria tancada se’ns feia molt difícil. Tenir aquesta xarxa és importantíssim. Amb algunes hem fet més d’un projecte i en l’àmbit dels serveis culturals a vegades som nosaltres qui proposem i altres vegades són elles.
En el cas de l’Escola d’Art de Tortosa, van fer una convocatòria per donar classes i em donar la plaça, però no ho hem pogut fer per la condició de presencialitat que tenien les classes. Al gener, una mica com ultimàtum, li vam fer una proposta a la directora de reconduir aquestes classes en un podcast. Ha funcionat molt bé, estem molt contentes de com està anat tot.
P: Els llibres que teniu, en el fons, són bastant especialitzats. Com apel·leu a un públic nou, a qui voleu apel·lar?
R: Apel·lem a gent que entén que cal un canvi de paradigma. Nosaltres entenem que el capitalisme està en un moment d’extractivisme salvatge, que està afectant i que està fent mal a les vides i pensem que això s’ha de reconduir. La nostra tria de llibres, per tant, va per aquesta línia. Els eixos són clars: ecofeminisme, feminismes, alternatives econòmiques, en l’àmbit de pensament polític tot el que pugui ser propositiu, els imaginaris i la part visual ens interessa molt també, això inclou la narrativa. Pensem que, a vegades, són els llibres qui troben a la gent.
Quan vam obrir la gent es sorprenia, era un moment en què una proposta com aquesta interpel·lava molt. Des del principi ens han tractat molt bé a la premsa, als mitjans… nosaltres naixíem com a llibreria de barri, però pels temes que interpel·lem tenim clientela també de fora de la ciutat, que venen un o dos cops l’any, fan una compra gran i som la seva llibreria de referència. Però si ve algú i ens demana un best-seller, li encarreguem sense problema. També tenim molt fons d’editorials petites.
P: En una entrevista amb Víctor Ginesta pel “Barcelonès” vau dir que també veneu llibres que contradiuen la vostra línia de pensament perquè “una llibreria ha de ser plural per poder generar debat”. On està la línia entre generar debat i fomentar idees amb les quals no esteu d’acord?
R: Encara que tinguem llibres que ens contradiguin, són molt pocs, abans els teníem sota la secció de “llibres de l’enemic” (riu). Però els llibres que tenim són sobretot per eixamplar el pensament. Ens considerem una llibreria força diversa, tenim llibres més mainstreams però també tota la resta. De vegades tenir llibres mainstream és útil perquè molts fan revisió històrica i poden ser una porta d’entrada pel públic lector nou. Tot i això, la qüestió comercial i popularitat del llibre no és el criteri de selecció que utilitzem més, som una mica punkis amb això.
P: Com escolliu les editorials, els llibres, fanzins i altres materials que veneu? Doneu importància a la proximitat de l’autor o les impressions de les edicions?
R: Hi ha molts criteris de selecció. El més elemental és tenir un fons coherent amb material que parli de coses importants per nosaltres. Hi ha molta gent que s’autoedita i també en fem una lectura. Un altre criteri és que siguin autors del barri. I en una òptica més àmplia, tenim editorials que ens agrada tot el que fan, i d’altres que ens agrada un dels títols.
P: Com va ser endinsar-se en aquest món de la cultura (tan castigat) i sobretot tan masculinitzat? Per què creieu que és important tractar els temes d’anticapitalisme, feminisme, precarietat, etc.?
R: Som anticapitalismes, feministes, i apostem per les diversitats. Molts cops quan arriba un catàleg i has de triar els llibres només ens fixem en els títols escrits per dones. Ens interpel·len més les autores i el nostre públic és majoritàriament femení. Es tracta d’incorporar aquests nous relats i narratives. Existeixen projectes com a Tinta Me Tienes, una editorial que només publica poesia de dones. Nosaltres els hi donem molt suport. Ara veiem cop cada cop més llibreries, algunes amb un eix més definit que altres, ja incorporen la perspectiva de gènere, però hi hem de contribuir totes perquè encara queda molt per fer.
P: Creieu que des que vau obrir La Caníbal aquesta necessitat de diàlegs i reivindicació ha augmentat?
R: No. És veritat que quan vam obrir encara cuejava l’ambient assembleari, el 15M, veníem un tipus llibre una mica més radicalitzat… No sé dir ben bé perquè, però jo ara noto un relaxament. Potser és perquè el nostre públic s’ha diversificat, molta gent també ha marxat fora de Barcelona.
P: Sentiu que l’educació a través dels llibres és un motor necessari per transmetre i educar en certs valors?
R: Sí, per nosaltres són eines molt diferents. Llegim molta pantalla, però el format llibre té un nivell de profundització més gran i és un format poc superat, l’e-book no l’ha millorat. El temps de la lectura en paper és un temps que no et dóna la pantalla. Les noves generacions estan molt empantallades, tenen altres hàbits, es queden amb una frase i amb això ja els sembla que han fet la crítica. El paper t’obliga a contextualitzar, a pensar amb més complexitat. Ja no hi ha la cultura crítica de qüestionar-se d’on venen les coses i qui les diu. La lectura del llibre t’obliga a llegir amb més profunditat i això és fonamental per desenvolupar el pensament crític.
P: Creus que iniciatives com Bonus Cultura, per part de l’Ajuntament de Barcelona, son suficient? O es queden una mica a la superfície?
R: A nosaltres no ens va arribar aquesta informació, no sé si és perquè només es van posar en contacte amb els gremis. Nosaltres no estem agremiades perquè considerem que no podem estar pagant quotes, ja que formem part d’altres espais com la Confederació, que és més la nostra corda. El gremi ens sembla una institució més conservadora, més neoliberal. No sé si és per aquest motiu que no ens va arribar la proposta. De fet ens vam assabentar de la iniciativa perquè van venir un parell de persones a preguntar-ho. L’Ajuntament va llençar també una iniciativa anomenada “Subvencions Extraordinàries Covid”, que hem de dir que ens han tractat bé. L’Ajuntament ha apostat pel tema llibreries, però realment mai és suficient. Si un projecte no es pot autosostenir ha de tancar. Si no hi ha base social per sostenir-ho, fet amb el que nosaltres creiem molt, el finançament públic per la llibreria és baix. En la nostra web tenim tot allò que hem rebut i veureu que la majoria són de l’Ajuntament. Aquest any ha estat el primer que hem demanat a la Generalitat però encara no sabem si ens la donaran o no.
Cada any demanem la subvenció de les llibreries, acostumen a donar 3.000 euros a tothom, és igual el que presentis. Aquest any ens han donat també la Beca Premi Ciutat de Barcelona, que ho trobem molt bo. Passar d’un format tan ranci com un premi, que et fa buscar l’excel·lència, fer una aposta pel suport real, per a la producció, és xapó. Amb l’Ajuntament no tenim queixes i considerem que un projecte així s’hauria de subvencionar amb una base d’usuàries reals, si no no té sentit.
El que està clar és que la cultura ha de tenir una part pública, però també ha de tenir una part de sosteniment real. El fet que hi hagi una cultura amb un suport dona molta autonomia, és important d’on venen els finançaments. Les universitats, les revistes científiques, cada cop estan més finançades per interessos empresarials. És important que a la cultura hi hagi diners públics perquè estem parlant dels nostres imaginaris, de la nostra recerca, estem parlant d’un interès comú. Si això entra en els interessos neoliberals “apaga y vámonos”. Els diners públics han de permetre que hi hagi projectes amb una mica més de risc.
El que sí que és molt criticable és que l’Ajuntament va fer un anunci dient: “destinarem un milió d’euros per compres a petites llibreries independents per la Xarxa de Biblioteques”. A la Xarxa de Biblioteques les llibreries petites no hi podem entrar perquè van per una licitació pública a on t’exigeixen un mínim de facturació, al que les petites no arribem. Sonava molt bé, però alhora de fer la licitació vam veure que era molta paperassa, un striptase a l’administració, però vam aconseguir passar de fase. Després, resulta que ho van fer per sorteig, traient una boleta d’un color. Grans distribuïdores es presentaven al sorteig de biblioteques del teu barri. Finalment a nosaltres ens va tocar a la Biblioteca Andreu Nin, és la que té la línia anarquista i ens encaixava. És un procés molt absurd perquè els criteris de selecció no tenen sentit. També ens demanaven el pla d’igualtat, que no estem obligades a tenir. Vam decidir fer-lo nosaltres mateixes en dos dies. L’esperit d’aquesta licitació era repartir a les petites i després ens vam trobar amb una burocràcia que et vol treure del mig. Ara ens trobem en fase d’espera, i fa un any que estem de paperassa; és una llàstima que tantes llibreries petites hagin caigut pel camí.
inmediaresmagazine.com 