Lluny de casa en pandèmia

Per Maria Codina

La pandèmia de la Covid 19 ens ha afectat a totes, a tots els indrets del planeta d’una o altre manera. Ens ha privat de moltes llibertats a les que estàvem acostumades i ens ha fet revalorar moltes coses de la vida que portem.

En el moment que va començar el primer confinament, va enganxar a moltes persones fora del país, ja fos perquè estaven de viatge, d’Erasmus, treballant o per altres motius, fent que moltes reconsideressin on volien i/o podien estar en aquell moment.  

Ja fa més d’un any d’aquell primer confinament però, encara hi ha vols que escassegen o rutes tancades, i s’han de fer PCR. Sentim límits i impediments, vulnerabilitat, més sensibles, més controlats, enyorança… El fet de que abans podiem moure’ns amb facilitat, ens donava la possibilitat de voltar el mon i visitar fàcilment molts llocs i a persones estimades, per amistat, a causa d’un naixement o per una mort, per exemple. Un cop això no és possible, crea alts i baixos i ens priva de llibertat i tot el que això comporta. Tot i aixi hi ha gent que viatja amb plena normalitat, pel simple plaer de viatjar i amb més facilitat sense aglomaracions…

En alguns països les restriccions han estat més flexibles, i per tant, ha estat més fàcil de portar. Però la manca de vida social “real”, depenent de la cultura estan presents, ja que en països nòrdics, per exemple, no es obligat, però la gent ja manté distàncies.

El fet d’estar lluny ha fet que moltes persones hagin estat més connectades que mai, a través de les pantalles, i canalla que només ha conegut els familiars a través d’elles. Parlem amb vàries persones que es troben a diferents indrets, des de Senegal a Finlàndia, per saber com els hi ha afectat.

En Peyman i la Matilda de Nomad’s Trails, feia dos anys havien sortit amb les seves bicicletes de Hèlsinki, per donar la volta al món sobre rodes, la pandèmia els va fer aturar a Gambia amb les fronteres tancades, on van quedar-se durant un any, amb tots els problemes de visats que això comportava i fent que finalment es decidissin a tornar Finlàndia i reconstruir la ruta. Tant de temps planejant-ho tot fins que de cop tot es capgira.

L’Anna i el Morgan tenen un negoci a Nusa Penida, Bali, i van tornar a Barcelona amb un vol de repatriació. Passant els mesos més durs a la ciutat, van decidir anar a Sark, d’on és la parella de l’Anna, una illa molt petita a les Illes del Canal, Regne Unit. Al descobrint que estaven esperant un fill van viatjar a Barcelona però ara ja tornen a estar a Sark instal.lats, gaudint de que allà es viu tranquilament.

La Raquel va marxar el 2012 del seu poble, Priego de Córdoba, per veure mon, viure noves experiències i aprendre idiomes. Fins que el 2017 es va instal·lar a Rovaniemi, Finlàndia, per aprendre la cultura del seu pare que era finès però no li havia parlat mai en la llengua finesa i ella de gran va voler aprendre’l per poder entendre el seu pare i la seva família millor. 

Ella treballava en turisme, un dels sectors més afectats, però ja n’estava cansada i es va posar a estudiar, fet que li va obrir noves oportunitats i va trobar una feina a temps parcial lligada amb els estudis i contenta de poder avançar amb la seva carrera laboral.  

A Finlàndia les coses han estat més tranquil·les que en altres llocs del mon i no hi ha hagut tantes restriccions, ja que la gent les segueix més encara que no siguin obligacions. Critica com a Espanya hi ha tants interessos polítics pel mig i que costa de trobar el sentit de tot plegat. Juntament amb les critiques i la connexió amb la natura, la llibertat, l’ha fet enamorar-se del país i ha reforçat les ganes d’estar aquí. També el tenir menys feina i més temps lliure ha alimentat el vincle familiar, podent parlar molt més amb els seus.  

La pandèmia no l’ha afectat directament, però l’ha afectat emocionalment, ja que ja fa dos anys que no ha pogut veure als seus i en té una necessitat increïble, que la fa tenir molts alts i baixos. La seva amiga de la infantesa hagi tingut la primera criatura i que encara no l’hagi pogut conèixer, l’ha fet plorar més d’un dia. Ha tingut necessitat de trobar-se amb persones “del Sud”, amb les mateixes arrels per retrobar l’essència 

El Julian es va desplaçar a Finlàndia el 2001 des de Madrid i ja s’hi ha quedat i és on han nascut els seus dos fills. Treballant amb turisme sempre tenia disponibilitat per viatjar, i a l’estiu viatjaven tots a passar un mes o dos. Les seves visites a Madrid el feien estar connectat, però, l’any passat van anular el seu viatge i aquest any finalment se n’hi ha anat ell sol per passar uns quants mesos, després de perdre la feina en turisme.  

Un any en el que s’ha enyorat molt més i ha sentit molta mes nostàlgia que qualsevol altre any, plantejant-se el fet de passar temporades a un país i temporades a l’altre. Compaginant les dues vides amb la família de sempre i la família que ha creat i poder estar a prop de tots.  

Va sentir por per si passava alguna cosa a la gent que estima i que ell estigués lluny. En els primers moments es va enyorar molt i tenia la necessitat de tenir-los a prop en moments de tants dubtes i desconeixença. 

La Núria i l’Angel que vivien amb la seva filla des de fa 3 anys a Califòrnia han viscut de tot, fins i tot un embaràs, amb tots els canvis hormonals que suposa i el naixement, un nadó que ja gateja però que encara no ha conegut a la família, i els ha fet decidir a tornar a la Península on la seva germana ha tingut bessonada i tampoc s’han pogut veure. Avui tots quatre ja estan a Catalunya i recorden els moments bonics que han viscut però alhora com de dur que ha estat.

L’Anna, que viu amb la seva parella finesa i dues criatures a Finlàndia, ha pensat en tornar, però sap que no passarà per varies raons, durant la pandèmia la seva mare va venir a estar amb quasi un any, ja que aquí estava tot més tranquil.  

Igual que la Núria, que viu a Holanda des de fa temps amb la seva parella i el seu fill de 7 anys, li agradaria tornar però quan la parella és de llocs diferents i els dos tenen feina es fa més difícil. Tot i que aquest any s’ha enyorat més que mai i hagués tornat també.

La Família Ndiaye Barbany des de Mar Lodji, al Delta del Sinne Salou, Senegal, on van iniciar un projecte d’allotjament d’eco turisme ens parlen de la seva bona experiència, al ser una illa petita han pogut estar tranquils i fer bastant normal tot i que Senegal s’influenciava per les normes franceses, al seu poble les normes es diluïen molt. La desició de quedar-se, allunyats d’hospitals i de molts serveis, va fer que la gent se’ls mirés com uns més i els hi guanyés més respecte, els considerés com uns més.

Tot i que han patit els danys colaterals de la crisis econòmica, persones del voltant que es van quedar sense feina, falta de productes, pujada de preus de productes basics, turisme estranger que no arribava, tenien turisme intern d’estrangers que viuen a la capital i necessitaven natura…

La canalla ha gaudit feliç i lliure i ells s’han donat les gràcies de la decisió de quedar-se, aprofitant el que tenen i creant noves oportunitats tot i passar moments d’angoixa i saturació, i ella patint les conseqüències de no poder tornar a la Catalunya natal des de fa un any i mig degut a problemes amb la burocràcia i els consulats. Fent-la sentir una immigrant que no pot marxar del país perquè no podria tornar a entrar.

Persones que la pandèmia els ha fet reafirmar que l’indret que han escollit com a casa els fa una vida millor i es reafirmen, i d’altres que els ha fet revalorar les arrels i on es troben moltes de les persones que estimen i que volen tornar als orígens.

Personalment, vivint a Rovaniemi, Finlàndia, a quasi 4.000 km de distància de Barcelona, m’ha fet sentir més lluny. Tenia data prevista de part del meu segon fill a finals de març i la meva familia havien d’estar aqui, per cuidar al fill gran i per estar a prop. Amb el confiament vam decidir que no venien, tot canviava i hi havia nervis, només es parlava del covid i va afectar-nos de diferents maneres. Després d’un any, i amb un nadó que ja camina, encara no ha conegut la familia i els amics de sempre. Replantajant-nos si volem estar aqui, rodejats de natura, educació, temps per estar en familia… o la “vidilla”, la familia i els amics de sempre.