Per Alba Abellán
No és cap gran revelació dir que vivim dins la cultura de l’entusiasme, en la qual hem d’estar sempre contents, feliços i si no és així sembla que siguem els únics responsables de la nostra infelicitat, perquè “la felicitat és un estat mental”, que diuen alguns, quan en realitat tothom pot tenir una mala ratxa o estar de mal humor algun dia o temporada, perquè com diu Muriel Stacy a “Anne with an “E””:
“Aix! La recerca de la felicitat perpètua. No és raonable esperar estar feliç tot el temps. Francament, no és ni realista, ni possible. No es pot conèixer l’alegria, sense haver conegut la pena.”
Bradley, E.(productora). Anne with an “E”. (2019) Temporada 3, Episodi 10.
No obstant aixó, aquesta cerca de la “felicitat perpètua” segueix existint i molts la busquen en coses materials o factuals com estabilitat, tant econòmica com emocional…, mentrestant altres pensen que és una qüestió d’actitud i de confiança o de salut mental.
La pel·lícula “Requisitos para ser una persona normal”, escrita y dirigida per Leticia Dolera, que a la vegada encarna el personatge principal, ens mostra com aquesta dona intenta complir el llistat de necessitats per tal d’arribar a ser feliç, les quals són: treball, casa, parella, vida social, aficions, vida familiar i doncs, per acabar, ser feliç. Al film, es va repetint el mateix esquema tota l’estona, tots els personatges que envolten a la protagonista tenen la llista completa, ja que aquesta es sent forçada a adquirir tots aquests factors, però finalment descobreix (spoiler) que per a ella no funciona i que és feliç igualment, sense seguir les normes socials.
Avui en dia, i molt més amb la pandèmia, que ha causat crisis en molts sentits, la gent està cada cop més deprimida. Amb els ritmes de treball que s’exigeixen l’ansietat també és una gran problemàtica que causa angoixa, més depressió i danya la salut, sobretot mental el que, tristament, en alguns casos pot portar al suïcidi, que encara que han augmentat els casos no se’n parla gaire al ser encara un tema tabú.
Per tal de remeiar aquestes qüestions hi ha diverses “solucions” que –siguin efectives o no– s’implementen per tal de millorar aquestes situacions de manera més institucional. Aquests poden ser el cas de tractaments mèdics a base de pastilles, o psíquics acudint a un psicòleg o psiquiatre.
Les nomenades “happy pills” (pastilles de la felicitat), han donat molt de joc dins el camp artístic, trobant a les xarxes socials milers d’il·lustracions i fotografies sobre el tema. Un artista que ha tractat la dependència que molts tenen cap a les pastilles i/o medicaments és Damien Hirst, el qual admet haver sigut drogodependent.
El mateix Hirst deia: ”Les pastilles són una petita forma brillant, millor que qualsevol art minimalista. Totes estan dissenyades per fer-te comprar-les … Surten de flors, plantes, coses de la terra i et fan sentir bé, saps? Només per prendre’t una pastilla, per sentir-te bell”
L’artista ja porta molts anys fent instal·lacions, llibres o fins i tot restaurants seguint la temàtica farmacèutica. D’aquesta sèrie les obres més conegudes són en les quals apareixen representades tridimensionalment i a gran escala (algunes arriben a mesurar més d’un metre d’alt) medicaments de tota mena, o els seus embalatges. D’alguna manera, però, el que està fent és mostrar l’ús diari d’aquests medicaments. Suposo que depenent de l’espectador es pot entendre com a un espai de normalització d’aquests, sense qüestionar si realment són efectius o necessaris, o també dona peu a la interpretació contrària, ressaltant com està de normalitzat el prendre-les per tal de criticar-ho.
La infelicitat pot arribar a ser un negoci, doncs, d’aquesta manera més persones necessitaran tractaments i medicaments, la qual cosa, afavoreix a l’indústria farmacèutica, que d’alguna manera va de la mà del govern, el qual també posa a la disposició de l’individu un seguit de mecanismes públics que haurien d’ajudar al fet que aquest se sentís millor, no obstant no sempre és així. La ciència i la medicina, no sempre poden ajudar en certs casos, sobretot en els psíquics.
Això mateix posa n’evidencia el Moviment Anti-psiquiàtric del Dr. Thomas Szasz, el qual diu : “Elles (les mares) no saben que els psiquiatres durant centenars d’anys han utilitzat termes de diagnòstic, dits així, termes de diagnòstic, per a estigmatitzar i controlar a la gent.” Y posa diversos exemples: “Quan els esclaus negres al sud corrien cap a la llibertat, no era perquè volguessin ser lliures, sinó perquè patien un trastorn nomenat “drapetomania” (…) No m’ho estic inventant, era un diagnòstic legítim, com ho és el dèficit d’atenció. Les dones, la meitat de la població, si estiguessin lo suficientment atordides per rebel·lar-se contra la dominació de l’home, doncs, patirien d’una seria malaltia nomenada “histèria”, que es deuria al seu úter errant. Cap d’aquests comportaments han sigut mai trastorns i tampoc malalties. (…) Quan anava a l’escola de medicina fa 60 anys, hi havia només un grapat de malalties mentals, crec que no hi havia més de 6 o 7. Ara hi ha més de 300.”
En contraposició amb les malalties físiques, la ment és un altre món i segurament per la complexitat d’aquest i la variabilitat depenent del cas, no sempre es poden trobar mecanismes cent per cent pràctics per a poder tractar cada un d’ells. Tanmateix, anar creant cada cop més malalties mentals, per tal que passem a ser pacients i empastillar-nos en benefici propi, crec, que no és la solució.
En aquest sentit la felicitat també pot ser negoci. A part dels llibres d’autoajuda, els “coachings” o el “merchandising” amb frases a l’estil “Mr Wonderful”, la felicitat s’aprofita dins les empreses per tal que el negoci funcioni encara millor, forçant als seus treballadors amb idees destructives sobre com no hem de deixar mai de ser feliços. Edgar Cabanas a la seva xerrada “TED” a Madrid, que s’ha titulat “Las claves para vender la felicidad” diu, textualment: “A las empresas, en especial las más grandes, esto de la felicidad les ha venido tan bien para disfrazar ciertas formas de control y de explotación laboral, de positividad y de crecimiento personal, que uno diría que, de no haber existido la felicidad, serían las propias empresas quienes la habrían inventado. De hecho, no es casual que las empresas estén tan interesadas en la felicidad e inviertan en ella más de 45.000 millones de euros al año a nivel global.” (…) ¿Quiénes no hemos escuchado alguna vez esto de que la depresión, la ansiedad o incluso la enfermedad nos la provocamos nosotros mismos con nuestros pensamientos negativos o con nuestro pesimismo? Es un mensaje perverso, como digo, porque una vez entramos en su lógica, en realidad, no nos queda mucho margen para la elección, sino que estamos obligados a ser felices o al menos a aparentarlo, aunque solo sea en defensa propia, porque como cada vez más estudios señalan al respecto, hoy en día el declararse infeliz o no lo suficientemente feliz tiende a experimentarse, a entenderse cada vez más, como un fracaso própio, como un signo de debilidad personal, o como el resultado de una vida emocional mal gestionada por nuestra parte.”
Clarament, la productivitat va per una banda, i la felicitat per un altre, doncs, quan intentes justificar una relació tan forta com aquesta, s’aguanta amb pinces. Depèn del treball que tinguis, no el gaudeixes, si estàs assegut en una oficina durant hores, fent un treball mecànic, o gestionant problemes que sorgeixen tant dins les empreses com de cara al client, l’únic que estàs pensant és en tornar a casa per poder relaxar-te i oblidar durant unes hores que l’endemà tornes a la mateixa rutina, segurament prenent pastilles per tal de suportar-ho i “ser més feliç”.
En definitiva, com la felicitat és un concepte massa abstracte, acabem creant la nostra pròpia definició d’aquesta a través de les definicions dels altres, de les pel·lícules i llibres que consumim, d’experiències, frases que hem escoltat i de les cites plenes d’optimisme que sembla que ens vulguin donar un punt de vista realista, però que amaga un quelcom pervers. Però tu ets feliç?
inmediaresmagazine.com 