Algunes consideracions lingüístiques sobre el Llenguatge Inclusiu

Per Pol Kauf

La Correcció Política -el Políticament Correcte- busca la supressió de tot allò que considera que constitueix un tracte ofensiu o tendenciós, o un desaventatge per a aquells col·lectius que estima en una situació d’inferioritat davant l’ordre establert. El terme en sí —Correcció Política— sorgeix als EUA d’entre el moviment de la Nova Esquerra als anys 70 i s’usa —durant els 70 i 80— com a expressió satírica de consum propi per aludir als militants més estrictes.

Als anys 90, no obstant, i davant els avenços en matèria de feminisme i reconeixement de la diversitat i la multiculturalitat, sobretot en l’àmbit acadèmic superior, la crítica conservadora americana dóna al terme Correcció Política un to pejoratiu, de nova inquisició, i una intenció i dimensió polítiques concretes. Aquesta visió s’estén pels medis i popularitza el terme negativament, a nivell internacional, més enllà del propi àmbit original, progressista. Aquesta ombra reprovatòria acompanyarà el terme i el moviment que difusament representa per sempre més en l’àmbit públic mundial.

Sobre el Llenguatge Inclusiu —la posta en pràctica de la Correcció Política en l’àmbit lingüístic— hi plana la mateixa suspicàcia tendenciosa. I en els darrers anys ha estat objecte de crítiques, descrèdit, i fins i tot menyspreu, des d’àmbits acadèmics, polítics, i públics. És merescut aquest tracte?

El Llenguatge Inclusiu, pensat amb l’objectiu d’evitar un llenguatge ofensiu i tendenciós, sexista i racista, desconsiderat amb la diferència, busca eliminar certes expressions que considera pejoratives, per crear-ne d’altres més neutres; i modificar certes paraules i usos lingüístics considerats convenciolment neutres, per visibilitzar col·lectius i realitats que queden, altrament, ocults. Aquesta tasca de qüestionament i desafiament dels consensos tradicionals del llenguatge ha topat al llarg dels anys amb alguns problemes, alguns de més fàcil resolució que altres, i encara d’altres que desafien més enllà del raonable, no només les convencions culturals —producte d’un consens tàcit, i fins a cert punt fàcilment modificables—, sinó fins i tot les lleis pròpies del llenguatge humà —moltes de caràcter universal, inherents, es pensa, a la condició humana—. Examinem-ho, de manera seleccionada, en referència a la perspectiva de gènere i des d’un marc lingüístic i cultural occidental.

Els desdoblaments de gènere. Com a estratègia per visibilitzar la dona, la qual sovint queda diluida fins la invisibilitat en el masculí genèric —convencionalment inclusiu de dones i homes—, el desdoblament de gèneres és una fórmula aceptada gramaticalment per trencar esquemes i dinàmiques molt fixats en les llengües en què aquest masculí impera, i així donar visibilitat a les dones, les noies, les nenes, i fins i tot a les femelles d’altres espècies que queden recollides sota el genèric del mascle. No obstant, el desdoblament té el gran desaventatge d’allargar i fer repetitives les intervencions, escrites o parlades. No és només que no sigui un recurs amb gaire gràcia, sinó que a més és un gest en contra d’una de les dinàmiques de més rellevància en totes les llengües: l’economia d’esforç.

Les seves alternatives acceptades. No obstant, hi ha diverses estratègies per minimitzar els desdoblaments. Podem evitar-los tot recorrent a l’ús de: substantius genèrics neutres (professorat), perifrasis substitutives (la plantilla de treballadors), o relatius (qui cuina), en subsititució dels plurals genèrics. Encara que, aquestes fòrmules també tenen les seves limitacions, donat que no sempre són equivalents i es poden utilitzar igual, o poden acabar sent també expressions més llargues i ferragoses que llastrin l’expressió.

I la no acceptada. Des de fa anys —15? 10?— circula la fòrmula del plural genèric femení com a alternativa al masculí genèric. Aquesta opció que elimina la necesitat dels desdoblaments de gènere, i encara que contradiu la norma i que, a diferència d’altres innovacions sí acceptades per acadèmies de la llengua i diccionaris, no ha estat reconeguda, conceptualment és una solució econòmica, a la que veig pocs peròs. I és que, més enllà de desafiar la convenció del gènere defectiu, no trenca cap altra llei gramatical. En aquest sentit és qüestió de veure si, amb el temps, el femení genèric s’estèn en ús i acaba per prendre el lloc al masculí genèric.

El cas del neutre genèric. Encara en aquest territori dels plurals genèrics, la creació d’un neutre genèric alternatiu, pensat per acomodar-hi a les persones que perceben el gènere com alguna cosa no binària, és, més enllà dels problemes particulars de no trobar encara la lletra correcta per marcar la no binarietat, o una fórmula òptima i atractiva a nivell formal per als pronoms neutres —problemes que són un ínfim tast de l’extrema dificultat de crear, readaptar o inventar de zero una part considerbale i complexa d’una gramàtica—, un projecte que frega l’impossible. Existeix gran dificultat en ajustar els conceptes culturals de gènere. El fet que culturalment no tinguem conceptualitzat el gènere neutre fa que, fins i tot amb les llengües que tenen un gènere neutre gramatical, sigui molt difícil articular-lo i que els parlants l’emprin de manera generalitzada. El gènere gramatical té poc a veure, per no dir res, amb el constructe cultural de gènere i el problema no està en la llengua.

Noves paraules per a noves realitats. A casa nostra, com en altres llocs, hem presenciat la lluita feminista per la feminització de professions i posicions de poder, fins fa poc reservades quasi en exclusiva als homes, i que la dona anava conquerint. La lluita sobre la feminització d’aquestes posicions de poder i professions, que les autoritats de la llengua consideraven morfològicament invarables, s’ha fet des de la mateixa posició que aboga per desprendre’s del masculí genèric, en tant que s’entenia que era el mateix fenòmen, per bé que si bé en alguns casos podia ser així, en altres —de molt discutits— no ho era.

En uns casos i en uns altres, les autoritats lingüístiques corresponents han acabat cedint quan l’acceptació popular de la forma femenina ho ha fet inevitable: els parlants fan la llengua. Em refereixo a paraules com médica/metgessa, abogada/advocada o presidenta. No obstant, en altres casos com en els de: pilota o estudianta, les autoritats lingüístiques catalana i castellana els han rebutjat, de moment.

Fins a certs límits. En el cas de paraules com: membre/miembro o portaveu/portavoz —en les quals el femení s’ha d’indicar a través de l’article: la membre/miembro i la portaveu/portavoz—, l’argument per rebutjar integrar una marca de femení en el mot mateix parteix de no acceptar l’absurd lingüístic de voler alterar certes paraules —membre, veu— per donar-les-hi una multiplicitat de gènere gramatical que no els correspon. En aquest sentit, la lluita pel gènere de certes paraules, que es va estenent a territoris més i més amplis —aquí podem incloure mots com archiva i cuerpa, o també hertory— segueix la mateixa lògica, i per bé que puc entendre el seu plantejament conceptual, irònic o no, que hi ha darrera i el seu missatge crític, la voluntat de canvi transmet un menysteniment o ignorància enormes per les normes i dinàmiques que regeixen la llengua com a fenòmen (humà).

El gènere assignat de moltes paraules és sovint, en un sistema gramatical amb dos (o tres) gèneres, una qüestió de defecte (si els substantius i pronoms tenen gènere gramatical, no en poden haver sense): i la seva adscripció a un d’ells —sigui el gènere femení, masculí o neutre— no és que sigui aleatòria —té les seves raons morfològiques i/o etimològiques—, però sí és totalment accidental i irrellevant. Llengües sense paradigmes gramatical de gènere com és l’anglès (a nivell nominal, adjectival i de determinants) poden fer certes maniobres amb les seves paraules, que llengües que sí que tenen distinció de gènere a aquests mateixos nivells no poden. Així mateix, un mateix mot pot tenir diferents gèneres segons la llengua (el cotxe, la voiture; el poder, die Macht —la poder, en alemany—), o fins i tot, en alguns pocs conceptes tenen mots de diferents gèneres en la mateixa llengua (llengua/llenguatge, esclavitud/esclavatge, paraula/mot).

Arribats aquí, i a mode de recapitulació, retorno a la pregunta que formulava abans de fer aquest repàs a alguns aspectes del Llenguatge Inclusiu, i penso que així com els motius que el mouen i el missatge que vol transmetre són dignes de compartir i potenciar, i mereixen tot el respecte, els seus mètodes queden més oberts a la crítica. I és que encara que el Llenguatge Inclusiu ha assolit fites sòlides en alguns camps concrets, i gaudeix d’un reconeixement social, acceptació i avast institucional més amplis que fa uns anys, algunes de les seves aportacions —com poden ser el desdoblament i el seus recursos paliatius— són encara massa ferragoses i tenen una implantació pràctica real no tan extesa, així com d’altres aportacions més extremes, són, pel seu desafiament frontal a dinàmiques inherents a les llengües o de grandíssima inèrcia, merescudament criticades i descartades per l’escàs realisme dels seus plantejaments i ambicions. Amb tot, he eludit fins ara, la que és potser la major objecció al Llenguatge Inclusiu, que per bé que no implica que hagi de desaparèixer, en absolut, si que convida a que es fagi un replantejament profund de les seves estratègies: el fet que la realitat condiciona el llenguatge, però no a l’inrevés. Aquesta és, de fet, una advertencia que alguns promotors del Llenguatge Inclusiu reconeixen implicitament quan adverteixen que el seguiment de les fòrmules i mecanismes del Llenguatge Inclusiu són buides de contigut i efecte si no s’acompanyen també de discursos inclusius, perquè en aquest cas sí que funciona la reciprocitat, i si el Llenguatge Inclusiu parteix de que un fons —un respecte per la diversitat— sense la forma —una visibilització de la diversitat— no arriba i ho és menys, l’inrevés: una visibilització de la diversitat sense un respecte per ella, és buit i no té sentit. El Llenguatge Inclusiu fa uns quaranta anys que és present en la nostra vida i el marc mental encara no ha canviat. A mida que ho vagi fent de manera efectiva i generalitzada, mitjançant una educació bàsica, mitjana i superior, una cultura alta i popular, íntima i de consum, i una societat i mercats més igualitaris i tolerants, el llenguatge, sens dubte, (també) ho reflexarà.