Fàstic

Quan un professor no entén un No per resposta. Quan et persegueix, t’envia cartes i s’imagina un futur amb tu, mentre que a tu l’únic que et produeix és fàstic. 

Text: Maria Codina
Imatge: Laura Drago

Encara ara em costa pronunciar el seu nom. Era professor de volum i d’alguna altre assignatura, que no recordo, en un barracó al pati de l’Institut. Sempre anava sol i era diferent de la resta de professorat, ens semblava com un ésser estrany i solitari i li vam agafar com afecte, fins i tot pena. Ens hi portàvem bé, algun dia ens va convidar a dinar hi tot, pensant, innocents, que era tant sols això. 

L’època de Manresa la recordo com una gran època, el Batxillerat artístic ens va donar les ales per no quedar-nos al poble, ens va obrir a l’exterior. L’artístic agrupava alumnes de tots els pobles del Bages. Era perfecte! Tenir amics i amigues aquí i allà donava una llibertat en plena adolescència. El camí cap a la pròpia independència i els camins que anàvem escollint es nodrien d’aquella diversitat.  

Però les rialles adolescents van parar quan vaig començar a rebre alguna carta, amb remitent fals, però en l’interior deia que era ell, on deia que s’havia enamorat de mi.  

Com? Perdona? Hi havia alguna cosa que no quadrava. Un professor malgirbat que em doblava l’edat s’imaginava res amb mi? No m’entrava al cap, ni m’hi entra ara. 
 

I vaig complir els 18, major d’edat i en un sobre a la bústia de casa els meus pares, el llibre de Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda, envoltat de dibuixos de parelles despullades.  

No recordo el dia que va començar ni com, el meu cervell ha esborrat alguns dels fets.  
Però aquella carta no va ser la única, n’hi va haver més, amb escrits, amb dibuixos, parlant de com s’imaginava un futur amb mi.  

Cartes amb remitents falsos que a l’interior deia “L’he portat personalment”. Ell que vivia a Terrassa i treballava a Manresa havia vingut fins al meu poble a portar una carta a casa dels meus pares, amb un remitent fals per “discreció”.

Jo, que en tenia 18 i tenia l’edat de descobrir món, em trobava amb un fet que no sabia com gestionar. Ell que era adult enviava cartes en comptes de donar la cara. I, clar, jo era alumna i ell era professor que podia fer ús i abús d’autoritat, ja que amb vàries assignatures amb ell, jo no em volia permetre suspendre i que hagués de repetir les seves classes. Jo l’únic que volia era que allò s’acabés. Fer la selectivitat i deixar l’Institut que tant m’havia aportat, sobretot amics, amigues i ales, però que al final del segon curs em va començar a amargar, pel simple fet de que ell estigués allà.  

I va arribar el dia de la selectivitat, evidentment, el professor que ens va acompanyar a Barcelona a fer la selectivitat va ser ell i només ell. Barcelona que encara se’m feia gran, la selectivitat, la UB, els nervis, dormir a una casa desconeguda de la tieta d’una amiga, tot, i, a sobre, ell rondant per allà al mig i fins i tot algun dia va donar a alguna companya una bossa de materials per donar-me per fer algun examen.  
Dos o tres dies de proves deixaven exhaurit, però tenia tantes ganes de l’últim dia per poder dir prou, ja no l’hauria de tornar a veure.  

I vam acabar la Selectivitat, el vaig buscar, estava al Bar de la Facultat de Belles Arts, demanant a la barra. Vaig entrar, m’hi vaig dirigir i li vaig esclafar a la cara tot el que jo sentia, el fastig, el rebuig, la decepció, la impotència, la ràbia… a poc a poc, la meva veu s’alçava i la gent del seu voltant se’l començava a mirar, però sobretot les mirades es centraven en mi i la meva ira que s’anava apoderant del meu cos i de la meva veu. El bar replè de bat a bat d’ambient universitari, es va quedar mut al meu voltant, jo, que soc una persona relativament vergonyosa, estava escridassant a un home que em devia doblar l’edat i totes restaven atònites mirant-me. Li vaig dir que No, que no volia res amb ell, que com es podia pensar tal cosa! Li vaig dir i repetir amb frases diferents, I encara ara em costa d’entendre com hi ha persones que no entenen la paraula NO. Vaig explicar a la gent del voltant el que m’havia fet, mirant-les directament als ulls, totes callades observant atònites. Ningú va dir res.

Finalment, vaig sortir, em tremolaven les mans, vaig anar fins a la gespa on hi havien els meus amics i els vaig dir que ja estava, que s’havia acabat, que amb l’escàndol que havia muntat, no s’atreviria a tornar. M’equivocava. La majoria ja ho sabien però els que no, ho van saber llavors. Va ser una alliberació que pensava que m’hauria alliberat. Ho vam celebrar tot, la fi del Batxillerat, la fi de la Selectivitat i la fi del professor. Vam brindar amb unes llaunes de cervesa al sol i vam seguir la festa.  Segurament ell va pagar el seu cafè i va sortir, les converses en el seu entorn van tornar a elevar el so i ningú li devia dir res, ni a ell ni a mi. La vida seguia després de l’espectacle.  

Però no, no es va acabar aquí, ara ja no recordo com va continuar, però van seguir les cartes i van començar les persecucions. Dies que a la terrassa de l’Ateneu amb una cervesa a la mà entrava algun amic i deia: ja hi ha el boig de torn rondant pel poble! I rèiem plegats com algú de la seva edat podia estar tant malalt com per perseguir una noia de la meva edat. O algun dia tornant a casa el veia pels voltants i jo que canviava de ruta per no topar-me’l i pensant que com s’ho feia per moure’s si algun dia a classe ens havia dit que no tenia cotxe. 

Va passar l’estiu i un dia d’eclipsi vaig començar a estudiar el Graduat a l’Escola Massana. Portes que s’obrien i ganes de tot el que s’iniciava, viure a Barcelona amb amics, els estudis, les ganes de tot, quan tens 18 anys són tant especials! 

Però, de cop, algun dia sortint de l’antiga i màgica Escola, darrera d’algun arbre i era ell, amagat, mirant, observant… i jo sospirant de la mandra que em feia conviure amb això, però alhora no sabia com afrontar-ho per que s’acabés, li havia dit que no, però el meu no, semblava que no l’entenia.  

Alguna carta em deia els horaris i els dies que m’estaria esperant en algun indret de Barcelona i jo que no volia perdre més temps per discutir una cosa que era òbvia, que ja estava dita. 

Algun dia, a mitjanit, a la plaça de darrera del MACBA vaig veure que estava allà, jo cansada ja d’anar-li dient que no, dir-li que què coi feia allà, espiant-me, i ell dient que ho havíem d’intentar. Seguia sense respectar-me i sense entendre que jo en cap moment m’havia plantejat res amb ell i que em feia fastig tot plegat. Recordo dir-li que no s’acostés a mi, que no el volia veure mai més. I pensar que on devia anar a aquelles hores de la nit. 

Però les meves paraules, que si algú me les dirigís a mi se’m clavarien com una llança, a ell no li afectaven. Semblava que no entenia res.  

Estava cansada, molt cansada i els meus amics també. I va ser justament en el pati de la Massana que el vam veure i un gran amic em va demanar que em mantingués al marge, amb dues amigues al costat. Va sortir al carrer Hospital i allà al mig, entre els que creuaven amunt i avall, li va repetir el que havia sentit ja tantes vegades. La veu es va alçar i amb els crits que feia vaig pensar que li faria mal, però m’era igual. 

Va venir i ens vam abraçar llargament, profundament, no calia res més, agraïment, etern. Els dos desitjàvem deixar-lo de veure. I va ser així. Soc defensora de les paraules, però, aquell dia mentre estava al majestuós portal pensava que no m’importava el que li fes.

Finalment, després d’un bon temps de durada de notes i persecucions, s’havia acabat.  

Al cap d’un temps de precaució i veure que, per fi, realment no tornaven ni ell ni les notes, ens vam ajuntar amb algunes de les amigues que havien estat al meu costat i vam fer una foguera, per fer net vam anar cremant algunes de les cartes i algunes les vam guardar, per si mai necessitàvem proves.  

Anys més tard vaig denunciar al Síndic, però, feia massa anys de tot i crec que va quedar en una investigació.  

En el temps que va durar tot, vaig pensar en denunciar, però, sempre pensava que si el feien fora de l’institut tindria tot el temps del món per estar darrera dels meus talons i això si que em feia por. Que tingués el temps d’encara més, de que s’enfadés i encara m’ho fes passar més malament. D’anar a judici i haver-lo de veure.  

Sempre penso que la gent parlant s’entén però no va ser així, per molt que em dolgui. Algú que no entén un no per resposta té un problema.  

Avui encara em fa ràbia quan persones critiquen el perquè no es denuncia, si a mi em va costar tant i encara em costa, no em vull ni imaginar el que ha de costar quan hi ha hagut violència física o abusos.  

La vergonya de que et passi a tu, la culpa que moltes portem a sobre, que ens han ensenyat a tenir, ens fa sentir així, com si ens ho haguéssim buscat. 

Ara, ho veig tot des de la distància, i penso què hauria canviat si hagués denunciat, però, veient el que passa amb casos d’abusos sexuals, que els abusadors surten al carrer quasi sense ser ni ser qüestionats veig que no hagués servit de gaire. Les lleis han de canviar i han de defensar a les víctimes i no als abusadors.  

Gràcies Iraila, Bernat, Laura, Neus, Ester, Alba, Nina, Vice, Eva, Esteve, Marc, Francesc, Raquel… i a tantes d’altres per estar al meu costat, escoltar-me, per recolzar-me ara i llavors, per acompanyar-me i respectar-me, per fer-me sentir que no estava sola, que us tenia allà i que us tinc encara.  

Gràcies a les que ho expliqueu i gràcies a la lluita feminista que dona veu i força, que ens creiem les unes a les altres i que si ens toquen a una ens toquen a totes. 

I a tu i als altres com tu espero que no hi hagin més casos així, que entengueu les paraules que us diuen i que algun dia el karma us ho torni i entengueu el mal que heu fet.