Un recorregut reflexiu, fins a l’abisme de la mort instantània.
per Eduard Alfonso
Amb la roba xopa em quedaré així, fins que estigui en una habitació: un cop instal·lat en alguna banda, m’ho trauré tot, per això busco una habitació, perquè a casa, impossible, a l’Instagram, ni de conya, no puc tornar-hi, —ara que cal— he acabat pensant que tots els usuaris són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist ningú rentant-se la titola, mentre que per mi és un antic costum, sempre ho he fet així, i jo encara ho faig, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, i sentia que deien mentre me la rentava: què deu estar fent aquest paio? —dóna a beure la seva titola— com es pot fer això de donar-li de beure a la polla? Jo fent-me el sord, com si no sentís, tan tranquil, donant-li de beure, perquè els cabrons es preguntin entre ells: com pot tenir set una polla?
Elaboro una estratègia lluny de l’afany d’immobilisme de la que prové aquesta ingènua i esfereïdora satisfacció d’assenyalar, tant els hi fa, a tort i a dret a qualsevol maleït solitudinari. Camino més lent que la resta, la roba xopa cada cop més pesa, però sé que trobaré tard o d’hora el caliu d’una bona hostessa que m’arropi i em prepari un plat calent mentre eixugo la roba, confio en les meves aptituds seductores, doncs es que porto llarga història somrient a la indiferència, i és això el que fa l’experiència de conviure en relacions basades en la circumstancialitat; un petit mos de virtut i poca cosa de realitat.
De vora a vora del carrer, ebri, borratxo com una sopa, penso que tant de bo fos aquell vi que prenia quan sopava amb els compares, gairebé ensopego i una veu em demana —que coi faig que no el miro a la cara— els braços com un tiranosaure —i jo contesto de manera intranquil·la— 411 seguidors són moltes cares, 822 ulls i massa nassos per ensumar-se quina serà la meva propera jugada. Vull que em deixi estar, que desisteixi, que no continuï amb aquesta persecució: soldat a la desgana, per què seguir eludint aquesta disconformitat si no fa més que empaitar la soledat?
Camino sense rumb, intento marxar distant de tothom i em poso la caputxa, l’anonimat és una bona alternativa a la pressió, a aquesta feridora situació, a la pressió de la societat de control de la informació, però ha d’haver-hi altres alternatives. De tota forma si he de seguir caminant per aquests carrers i participar en aquesta paròdia, millor que no quedi la meva cara en la seva memòria. Estic fart d’haver d’adaptar-me a les condicions de possibilitat que em sotmeten i la influència dels altres en la definició de la meva identitat. Volen que els veneri i que els hi agraeixi i que els somrigui quan els vegi, i no penso fer-ho, m’estrenyen i segueixen posant-me en escales de valor, en la línia de foc.
Tot plegat em fa recordar com els hi agradava tocar-me les pilotes a les meves tietes, quan s’apropaven, a les bodes dels meus cosins, per donar-me copets a les costelles dient-me: ets el següent… van deixar de fer-ho quan jo vaig començar a fer el mateix amb elles als funerals.
Un ritual a plena nit trobo, un grup de persones es reuneixen sota la foscor i alcen la veu sobre el soroll, ballen compassats en la il·lusòria nit, i la intriga pot amb mi.
Instadeath és el fet de morir a l’instant, independent de l’armadura o els punts de vida que tinguis a l’impacte. L’últim clic abans de desaparèixer d’Instagram sense deixar rastre. Instadeath és una sort d’eutanàsia. Una cerimònia col·lectiva en la que materialitzar la complicada decisió de no voler pertànyer, de marxar.
Per norma general, les opcions per defecte que presenta la xarxa social, l’única cosa que et permeten fer són desactivar el teu compte temporalment. Però que passa si vols donar-li mort per sempre?
Aquí comença el viatge cap a l’eliminació del meu compte d’Instagram:
L’aplicació no m’ho posa gens fàcil, i oculta l’opció amb la que poder eliminar el compte per sempre, així que em faciliten la adreça URL de la pàgina específica que Instagram té creada per a fer-ho, però que no publicita massa.
http://www.instagram.com/accounts/remove/request/permanent/
Un cop m’identifico amb el meu usuari a Instagram.com la pàgina em reconeix automàticament.
No obstant això, encara em demanen perquè vull marxar, els poca-soltes no en tenen prou i també trauran rendibilitat a la meva execució. A continuació intenten convèncer-me de nou perquè em quedi, però segueixo ferm en la meva decisió.
Per a continuar he de tornar a introduir la meva contrasenya.
Finalment em trobo a un clic. Tan sols a un moviment de prémer el botó, per a eliminar el meu compte permanentment.
Definitivament faig clic, ennuegat, amb la mort a la gola, però, sentint que prenc la decisió. Un tret, però de sortida. Els trens no esperen, tothom ha de pujar, tard o d’hora. Els passatgers no donen problemes, ni tan sols protesten, perquè ho accepten i ja està. Tan fastiguejats, tan apàtics ni tan sols els importa a on van ni quina és la seva parada. Però jo, al contrari decideixo quina és la meva parada.
inmediaresmagazine.com 