Del decorat virtual a l’escenografia intangible

Per Núria Molinos

Durant un període de temps curt que s’ha fet etern, els entorns que no han patit la bretxa digital –com pot ser per motius d’exclusió social o com el fet generacional- i que han fet ús de les comunicacions telemàtiques, han pogut adaptar el seu quotidià pre-Covid en una sèrie de símils virtuals.

El nostre alter ego en línia incorpora escenografies que l’espai públic no inclou: les parets i l’atrezzo de casa nostra o de l’espai on hem passat el confinament. A vegades s’hi entreveu el racó d’una estança, d’altres un angle privilegiat exhibeix un bon tros de la llar. Ocasionalment, un fons psicodèlic afegit ens inquieta. I en els casos més neutres, una paret blanca, amb o sense gotelé.

Els inicis d’aquestes vides planes, sense volum, han deixat entrar a la nostra intimitat a gent a qui no coneixem, o a la nostra cap i companyes de feina a qui no havíem convidat abans. En sentit oposat, hem estat voyeurs de cases on no hem estat ni estarem mai. Entre elles, habitacions de periodistes, sales d’estar de càrrecs polítics, balcons d’artistes escènics i cuines d’actors i actrius del Polònia, posant en relleu la tasca (en aquest darrer cas) i la falta (en els primers casos) de la direcció artística i tot l’equip d’art, així com de les persones encarregades de vestuari, maquillatge i perruqueria.

D’algun personatge públic podem intuir-ne, fins i tot, la planta exacte del seu menjador o, a grans trets, de la casa sencera, de tantes i tantes xerrades que ens han ofert des de perspectives diferents.

Durant aquest parèntesi del contacte humà, hi ha qui no ha cessat en l’intent de traslladar les seves relacions al terreny virtual. Aquí, val a dir que les adolescents amb accés a internet han entomat amb més facilitat això d’aïllar-se en habitacions telemàtiques; i és que sovint no ha distat tant de l’ús de l’espai que feien dins el domicili, acostumades a concentrar tot un món propi al cau del seu dormitori convertit ara sí en centre de telecomunicacions. D’altres, en canvi, van aprofitar per desconnectar-se, o perquè justament el que no necessitaven era afegir virtualitat a l’aïllament.

I ara que ens ho permeten, hi ha qui surt ben poc, fins que –diuen- “se’ns permeti abraçar com Déu mana”, que són molt de tocar. D’altres reconeixen la pèrdua d’habilitats socials bàsiques. Ha nascut un ampli espectre de reaccions davant la possibilitat de relacionar-se de nou en el mode fora de línia.

Salvant les distàncies de l’estigma i la discriminació que ha suposat i que encara suposa estar infectat pel virus de la immunodeficiència humana -el VIH- i desenvolupar la síndrome d’immunodeficiència adquirida -la SIDA-, no deixo de trobar similituds de com gestionem la preocupació i la responsabilitat a l’hora de frenar els contagis de coronavirus que provoquen la Covid-19. Dus profilàctics quan surts de festa?, Dus mascareta quan surts al carrer?.

L’impacte a les comunitats és diferent a la dels inicis de la pandèmia de la SIDA. Ara sí que es llença des dels Estats el missatge que tothom pot ser afectat, i s’informa en tot moment i es prenen decisions que creen estats d’alarma a la ciutadania. Sumat al fet que en aturar les economies com mai, totes aquelles que viuen al dia veuen la seva subsistència córrer perill essent també afectades indirectes d’un virus i la crisi sanitària.

També contribueix al pànic evidentment el fet que la transmissió no sigui a través d’una pràctica com mantenir una relació sexual sense protecció o compartir xeringues, sinó el simple fet de tocar una superfície o donar la mà a algú, i que aquesta entri en contacte amb la nostra mucosa. O pel simple fet de parlar amb algú!

Als anys 80’ i principis dels 90’, la possibilitat de contraure la SIDA va causar molta por, fins al punt que el virus es duia en secret per por al rebuig social. La conscienciació per reduir el risc d’infecció promulgava l’ús del preservatiu, es qüestionava l’obertura de les relacions de parella o es reduïen les pràctiques de risc. El temor al contagi feia en algunes persones inclús cessar per temps indefinit les seves activitats sexuals.

I si és cert que el risc zero no existeix, no tothom compra la mateixa quantitat de números de loteria. Ara en plena desescalada també s’organitzen trobades clandestines multitudinàries.

És difícil no patir un curtcircuit quan al matí a la feina un protocol et diu que s’ha de recepcionar la documentació amb guants, digitalitzar-la amb un telèfon per tal de no tocar-la i deixar-la en quarantena 72 h abans de manipular-la, i a la tarda un ciutadà amb posat de turista et planta el seu mòbil a la cara i et demana que li facis una foto.

O quan passem d’estar amb un grup d’amistats que duen mascareta i mantenen les distàncies en un parc a l’aire lliure, i en girar la cantonada topem amb bars plens de gent a qui no els fa res compartir la taula amb desconegudes per tal d’aconseguir cadira: feta la llei, fet el contagi. Com a mínim hi ha dos bàndols, sinó cinquanta mil, el de “Pandèmia!” i el de “Pandèmia?”. Una part de la població pot necessitar un procés d’adaptació, mentre l’altra sembla haver acabat d’aterrar de Mart. Si l’inici semblava un mal son, ara sembla que en despertem i la meitat no recordin de què anava el somni.

D’entre la gent sento esbotzar “A mi no em tocarà, i si em toca, sóc jove!”, com si la joventut, pel fet de tenir una taxa de letalitat menor a la Covid-19, portés incorporada l’exempció de pertànyer a la cadena de contagis que pot provocar la mort d’algú a qui no coneixem. La visió del col·lectiu, poc imperant en aquesta, la nostra, societat fa que passem per alt aquest petit letal detall.

Hi ha qui té por d’abraçar-se. I qui s’abraça només si és amb mascareta. Qui la du posada només si l’altre no la du. I per descomptat, qui ja afeixuga amb la càrrega mental de mantenir les distàncies amb altri: amb les seves companyies i amb les desconegudes amb qui es creua en espais públics. A les persones amb TOC i les hipocondríaques de mena se’ls ha girat feina. Una tasca més a afegir a la invisible càrrega mental.

Dies i setmanes abans d’aquest inici de desconfinament, resultava quasi obscè veure parelles abraçar-se aprofitant l’hora de sortir a fer el vol o esport; potser no podien entrar als domicilis respectius per la por que tenien terceres persones. Estampes que exercien abús de privilegi a ulls de qui les veia i feia dos mesos que no rebia més que l’alè calent del gat amb el qui conviu. Com si de cop la mirada pròpia hagués estat canviada per una fredor més habitual als països nòrdics, on els actes de calor no acostumen a ser ben vistos fora del refugi íntim. Tanmateix, aquest pensament fugaç era relegat amb rapidesa per una felicitat compartida que recordava que hi havia vida.

De cop, les importades “Free Hugs”, Abraçades gratuïtes, experimenten més controvèrsia que mai. Val a dir que la traducció que hem fet del concepte en anglès queda curta. En anglès “free” incorpora l’accepció “lliure”, mentre que aquí hem registrat el mot tenint en compte tan sols la part monetària. Enyorem abraçar, enyorem que ens abracin, però fins i tot que se’ns apropin pot convertir-se avui en dia en un acte de violència.

La dificultat de mantenir distàncies és major en les cultures del tacte, de la proximitat i del somriure; a diferència de les que respecten les normes, l’espai vital sense envair, o somriuen amb els ulls. Dur la mascareta autoritza l’aproximació, però amb el seu ús perdem gran part de les expressions facials, siguin voluntàries o involuntàries. Ja podem fer morrets, treure la llengua o altres ganyotes, que ningú ho sabrà!

La pèrdua d’aquestes gesticulacions amb la boca és inversament proporcional a l’augment del poder de la mirada, on surten perdent les qui no expressen emocions, des de l’alegria fins a la tristesa, també amb els ulls. I aquí voldria preguntar, com us heu sentit els qui llegiu els llavis? Massa poc se us ha tingut en compte. El nivell d’aïllament és com si a la resta, al pànic se’ns hagués sumat l’obligatorietat de l’ús de taps a les orelles.

Silenci.

Amb tot plegat han sorgit nous rituals, hem après noves formes de saludar. Aprendrem noves maneres de trencar el gel en converses i primeres trobades presencials, i d’amortir la falta de contacte físic i de somriures.

Com al Japó, que per saludar abaixen el tors i el cap, fent una petita reverència. Aquí, fins i tot en l’àmbit formal ens toquem. Acostumades a les encaixades de mans, allò que teníem per trencar el gel potser es veu rebaixat a un donar-se la mà prèviament empastifada amb gel hidroalcohòlic. Ara ja no sembla tan ridícul veure una amiga saludar ajuntant els palmells com ho fan als països orientals. En el seu cas però, ja fa quatre anys que ho fa, diu que així si no s’ha dutxat ningú ho nota.