92 dies o 2208 hores

 

 

El dia 5 de març a la tarda, una setmana abans que ens confinéssim, acabava de sortir de classe i vaig anar a veure una amiga al seu nou pis. Em va trucar la Montse, la meva companya de pis, preguntant-me si volia anar al teatre a veure El quadern daurat, que tenia dues invitacions. Sense pensar-m’ho gaire vaig acceptar, vaig agafar el metro a Marina i vaig baixar a Plaça Espanya, on havíem quedat per anar caminant fins al Lliure. 

La Montse està estudiant Direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, i la Carlota Subirós, la directora, és professora seva. Els alumnes de l’Institut molt sovint gaudeixen d’invitacions en obres de teatre, perquè és una oportunitat per conèixer noves produccions i nous artistes que es dediquen al que ells estudien. Per ella era més normal, però a mi, anar amb invitació, em causava una sensació de privilegi, com si aquella invitació fos pensada per mi, perquè volien que hi anés, quan en realitat era per la Montse perquè és alumna de l’Institut i perquè ella havia decidit convidar-m’hi. 

Vam haver de córrer una mica perquè, com sempre, jo havia anat tard. Quan vam arribar al Lliure, vam demanar les entrades i vam sortir a la terrassa on vam trobar alguns companys de la Montse. De cop vam començar a veure que tot el públic i tots els que estaven esperant com nosaltres, eren grans patums del teatre català, el qual ens va fer pensar que potser era l’estrena, cosa que desconeixíem, i que segurament no érem les úniques que no havíem pagat l’entrada… i jo que em creia afortunada per anar-hi amb invitació!

Vam entrar i vam seure. Com tothom, vaig revisar el mòbil per treure totes les alarmes i per desconnectar durant dues hores del mòbil. (durant dues hores o dues mil dues-centes vuit hores)
El vaig deixar a sota les cames un moment, i vaig haver d’aixecar-me per deixar pas. Just quan em vaig aixecar el mòbil va caure i va caure a la sotagrada. És a dir, no podia accedir-hi. Jo el veia perfectament, però no hi podia arribar. 

Vaig anar a parlar ràpidament amb una acomodadora, i em va preguntar si tenia alguna alarma i per tant era urgent recollir-lo.
Vaig contestar molt fermament que no, que no es preocupessin que no interrompiria l’obra.
Gran error, amics.
Això va fer que m’hagués d’esperar fins al final de l’obra per recuperar el mòbil. O això pensava.
Quan al cap de tres hores va acabar l’obra, vaig tornar a buscar als acomodadors. Em van dir que havia tingut mala sort, que just estava a una zona inaccessible per algú que no fos tècnic. 

Amb tot això, a dia 5 de juny, fa 3 mesos, (o 92 dies o 2208 hores) que visc sense mòbil. He de reconèixer, però, que el confinament ho ha fet més lleuger. 

La vida quotidiana sense mòbil, (si pensem en el quotidià de fa tres mesos, i no en el quotidià actual) em va durar una setmana. Durant aquesta setmana la sensació va ser estranya, ja que no sabia quina hora era, i en més d’una ocasió vaig posar el despertador a la bossa per poder controlar el temps. Avisava a tothom abans de sortir de casa i quedava en un lloc fixe amb un marge d’uns 15 minuts, per si passava qualsevol cosa. 

Era una sensació estranya passejar pel carrer sense saber quina hora era i sense saber quant tardava d’un lloc a l’altre. Més estrany era pujar al metro amb la intenció d’arribar puntual, i ser l’única persona que tenia les mans i els ulls lliures. 

El mòbil s’ha convertit en un tercer braç, o fins i tot diria que ha substituït a un dels braços, i quan el perds t’amputen. Deixar-lo per voluntat pròpia em sembla fins i tot un acte polític. A mi m’ha tocat fer-ho involuntàriament, però en la meva defensa he de dir que mai he tingut la intenció de comprar-ne un altre en veure que el confinament s’anava allargant. Però si no hagués passat accidentalment, tot i estar-ne realment farta en alguns moments, el més probable és que mai m’hagués atrevit a desfer-me’n. I en certa manera segueixo esperant el dia que el pugui recuperar, perquè per molt estúpid que soni, és com si una part meva estigués al Teatre Lliure tancada, rebent tots els meus missatges.

Aquell objecte que tan sols havia de servir per trucar i enviar sms, ha esdevingut molts objectes en un, i per tant quan el perds, no només perds el mòbil, sinó que perds la calculadora, les xarxes, la càmera, el despertador, el mail, les trucades, la ràdio, l’agenda, l’internet, les notes, d’edició, per escanejar, el mapa. 

En un inici em van dir que potser tardarien entre 10 i 12 dies en tornar-me’l, però un cop va començar el confinament va ser diferent. El 12 d’abril, en principi, desmuntaven tota la sala, i per tant aquell seria el dia en què jo podria recuperar el mòbil. El confinament no ho ha fet possible, fa més o menys una setmana i mitja que el Teatre Lliure torna a estar obert, encara que sense públic. Així que a hores d’ara el meu mòbil encara segueix confinat a la grada de la Sala Fabià Puigserver. 

Durant aquest temps, com que hem estat tancats, he notat el no tenir mòbil en el fet de la comunicació amb els amics, hem anat parlant més esporàdicament i mitjançant el mail o l’instagram.
He passat de revisar constantment el mòbil a obrir l’ordinador cada dos per tres i revisar el mail i les xarxes. Per tant, desconnexió poca. Les videotrucades s’han convertit en un habitual i les converses, tot i que més separades en el temps, segueixen sent el mateix: “Ei, quedem a tal hora. Ei, hem de parlar de tal, ens truquem a aquesta hora? Hem quedat a les 11”.

Només volia explicar aquesta història perquè veieu que he sobreviscut. Que és possible. Que segueixo tenint dos braços i dues cames, que no he perdut res més que el temps que he invertit en preocupar-m’hi, i en canvi, he guanyat tota l’autonomia i tot el temps que em treia el mòbil. 

 

 

vinyeta de la portada: Flavita Banana
text: helena llongueras